diumenge, 10 de febrer del 2013

Le petit cheval


Diumenge gris. Diumenge fred i ventós. Matí de diumenge amb raons més que suficients per donar-hi aquella volta tantes vegades somniada. Aquella volta. Ben ficat dins el sobre (!) dels llençols. Aquella volta que dóna l'esquena al matí, i li diu potser avui ha arribat el dia que em quede al llit. Que pedalegen els altres. Però no, què seria jo sense pedalejar diumenge al matí? Què serien els ciclistes sense enfrontar-se als elements? Què seria la vida sense ignorar de tant en tant la realitat imposada? Així doncs, i vestit de negre i or, m'enfile pel barranc camí de no sé. L'aire ve de cara. Prou fort. Molt fort. Constant. Gelat. Sí, talla el cutis. Millor això, però, que la incertesa. Arribe a l'alçada de Montcada. Busque el camí d'eixida cap a Masies. No sé on vaig. I allí és. Mai no ho havia vist en tantes de pedalades que li he donat al camí. Le petit cheval blanc. El camí és prou més baix que la casa. La parcel·la aprofita una costera del terreny per alçar-se gairebé un parell de metros sobre la carretera. Baixe de la bici i la recolze a la tanca de pedra, on no la puga veure le ti'ch'val. Mire de no espantar-lo. És tan quiet, que pense si no serà una taxidèrmia, una versió local de les estafes -l'art no fa més que copiar la realitat- del Damien Hirst i els seus crítics en nòmina o sobre. Damunt el mur de pedra comença una tanca de ferro i prove de fer-li unes fotos. Com que la posició és forçada no són de gran qualitat. Al capdavall, parpelleja. No és una estafa. Fins i tot comença a mirar cap a on jo sóc. No duc sucre, però li dic guapo, -i guapa, per si de cas. Què fas ací, al bell mig del món? No diu ni piu. No sóc un ocell, -potser pensa. M'hagués pogut quedar hores mirant-lo. Quanta tendresa. És la imatge insubornable de la melancolia dels diumenges grisos. Del seu silenci. D'aquells passejos de la mà del pare fins el riu sota un cel que amenaçava desinterès. Sota uns núvols com a pedres de riu. Lenticulars, els hi diuen, com certes rodes de bicicleta. Núvols com a pedres de fum erosionades pel vent fred d'un diumenge de febrer. El més de l'aigua. El més de la purificació. No podia ser sinó en febrer, que jo et trobaria. No podia ser sinó amb reixes intermèdies. Li dic guapa -i guapo, per si de cas. M'has robat un bocí del meu cor per sempre més. Fa una bona estona que m'ha vingut al cap el Brassens. Com poder evitar-ho? Sí, dans le mauvais temps. Tous derrière, tous derrière, et lui davant. Potser ha pagat la pena, i molt, no haver donat aquella volta dins el sobre. Però no sé què quantitat de realitat duu al seu cos, com els colors carnosos sota el cel de plom, o si només és un somni d'algun nen o alguna nena amagat al rerefons d'uns geranis oblidats.


5 comentaris:

  1. No devia ser l'unicorn de Silvio, o el mateix cavall amb què Brassens apamava la llibertat? Blanc sobre gris, això ja justifica un diumenge i una pedalada solitària. Mon cheval, la Camargue et moi!

    ResponElimina
  2. Manel, jo diria que un dels dos deu ser. I sí, feliç com l'Ulisses. I gelat com un poll. Salut.

    ResponElimina
  3. molt bó el post!!!enhorabona i beset

    ResponElimina
  4. Si matina el ciclista troba un regal a la pista. (Et recorda alguna cosa?) (O dos?)

    ResponElimina
  5. I tant, José Luis. Un parell. Massa ripios, no? :)

    ResponElimina