dimecres, 27 de febrer de 2013

El timbre


"La niña sabe que la muñeca no es real, y como tal la trata, hasta llorar por ella y disgustarse cuando se le rompe. El arte de los niños es el de irrealizar." 
(Pessoa)

Vaig prémer el timbre. Encara no duia claus de casa. Era massa xiquet. Venia de l'institut. Hi havia classe a la vesprada. Era el final de l'hivern. I tenia deu anys. Però ningú no em va obrir la porta de casa. No hi havia ningú. La casa era un llarg silenci de rodona amb calderó inclòs. Fosca façana sota la foscor d'un carrer que esperava els llums desmaiats dels fanals. Vaig baixar de la tanca que em permetia arribar a l'interruptor del timbre. I el món se'm va caure al damunt com una ombra que baixés l'ofec de la nit fins a la meua gola. El món sencer, i part de l'univers infinit, em va caure al damunt. Davant de mi la casa era morta. Perquè havia fet, jo havia fet, el que no deuria d'haver fet. Perquè camí de casa sempre rondinàvem pels descampats del barri, però arribàvem dins el marge pactat però mai no dit de l'hora. Perquè aquell paisatge que travessava quatre vegades al dia des de l'INEM Sorolla -on vaig fer el batxillerat- fins a casa, era una mena de successions esmaperdudes d'instants infinits. Perquè només els nens saben viure l'infinit de les coses finites. I ens barallàvem per elles. Amb o sense pedres. I a l'aigua del toll posàvem fulletes vaixells. I al fang del seu costat tallàvem terrenys. I a les sèquies dels camps propers temíem trobar-nos nens ofegats. Perquè les sèquies, ja sabreu, es varen inventar per ofegar els nens que havien agafat els caramels dels homes dolents. I als camps abandonats, amb o sense sèquia, i això va ser el que no hauria d'haver fet, jugàvem al futbol. I pel que es veu, aquella tarda el joc va estar massa inspirat. I el temps va fugir amb nocturnitat i traïdoria. Per tant, el silenci de casa meua com a resposta, va ser un silenci ple de rancor infinit. Vaig comprendre a l'instant el que havia passat. Però aquell instant encara és viu. La mare havia sortit a buscar-me. Davant el meu retard, ella havia eixit al carrer per tal de reorganitzar aquella realitat que se li escapava entre els sentiments. Però ella no coneixia l'itinerari de circumloquis que fan els nens i els vertaders ciclistes. I, o no vàrem coincidir a les cruïlles, o, el més probable: no ens vàrem reconèixer. Érem a dos infinits distints, dues línies paral·leles que només es troben al punt impropi de l'amor. Com dues rodes de bicicleta i el seu equilibri impropi. L'equilibri de l'eterna fugida. No sabia què fer. Com què l'infinit és etern, no vaig pensar que esperar-la fos una opció plausible. Als nens no els interessen les raons finites que va tindre la poma d'en Newton per caure-li damunt el cap. Només pensava en fugir. En que si prems el timbre de casa teua, algú, sempre, ha d'obrir la porta. Perquè el contrari és una solitud culpable i eterna. Una solitud d'ocell trist. Potser els veïns tenien avís de què fer si jo em presentava primer. Però els veïns no són als infinits d'un nen. No hi trobe cap paraula que puga contenir aquell desassossec infinit que encara dura. Aquell circumloqui que deuria d'haver evitat. Vaig mirar el rellotge de l'avi que m'havien regalat a la comunió. Duward. Li faltava la maneta de l'esfera petita dels segons. Era més gran que el meu canell. El pare li va tindre que fer un parell de foradets a la corretja perquè m'ajustés. Potser li havia donat massa corda, obsessionat com era per la seua precisió mecànica, d'esfera celest, de rodament d'ajustament hidràulic, com l'eix d'una roda de pinyó fix que no pot retrocedir, perquè el temps fugia tan de pressa que hom diria busqués compensar l'infinit que jo havia malmès. O ben bé és que havíem agafat el caramel caigut per algun revolt del camí. I va arribar la mare per la vorera impròpia de la por.

7 comentaris:

  1. Bo de cap a peus, i de peus a cap quan el títol ja té sentit. Segueixo pensant que...

    ResponElimina
  2. recordo aquesta història i m'imagino la cara de la mama i la por en els teus ulls...molt bó el post!!!beset.

    ResponElimina
  3. José Luis, moltes gràcies. De veritat. Ja sé que no t'agrada la metàfora. Mirarem de trobar-ne altra. :)

    Concha, qui pot oblidar-la? Un bes.

    ResponElimina
  4. No entenc. Suposo que has vist que el comentari estava malament, volia dir que el títol adquireix tot el seu sentit i la seva dimensió desprès de llegir el conte, com ha de ser. Si el timbre es la metàfora, clar que m’agrada, molt. I com que m’agrada tant, insisteixo en els puntets suspensius.

    ResponElimina
  5. José Luis, jo em referia a la metàfora a peu de pàgina: "Llàgrimes de vellut", que ja sé que no t'acaba de convèncer. Gràcies de nou per seguir aquest vici meu. Una abraçada.

    ResponElimina
  6. Es clar. Ja no estic para estos trotes, m'oblido molt de les coses recents. Per cert ¿Records de vellut?

    ResponElimina
  7. No sé, no sé… "Records" em sembla massa genèric, i li lleva el puntet punyent del punt sentimental, és com llevar-li el punt a la lletra "i". :)

    ResponElimina