dimarts, 18 de desembre de 2012

Astrugança


Malastrugança: dissort. Astrugança o astrugància: dissort. Ho diu el diccionari de l'IEC. Tot i que aclareix no conèixer el mot en estat d'aïllament. I u, en la seua palesa ignorància es pregunta com és que pot ser. Que n'és de redundant el català? -em repregunte. De fet, el vocabulari Valencià-Castellà (i viceversa) de Ferrer Pastor, tot un clàssic, diu que no, que astrugància és l'equivalent del castellà suerte, fortuna. L'optimisme valencià, sens dubte. Perquè si fem cas a l'IEC, tant s'hi val, amb o sense mala, anem cap a la desgràcia. ¿La fi del món? Tant de bo, almenys deixaríem de sentir com posen la crisi de contínua i avorrida excusa de l'actual esclavatge fashion. Jo, que em deixe guiar molt per l'oïda -i així n'estic- diria que astrugança és paraula massa gargallosa, poc de fiar, si és que no li veus primer la color al gargall. Ja sabeu, i perdoneu-me els detalls, baveta, groguet, verdós amb tonalitats fosques, marró de sang seca o directament roig sanguinolent d'essència chopiniana. I com si dels pòsits del cafè és tractés, mirar de llegir-hi l'auguri. Perquè astrugança i auguri tenen alguna cosa compartida, potser el mateix motiu d'una melodia de dol és a les síl·labes de les dues paraules. I és que el diumenge, barranc amunt, se'm va presentar aquesta imatge.

 
L'arbre, com podeu veure, ben pelat. I dos lloros fent de mussols parlants. On vas viatger?, em va dir el de sobre. I, clar, que un lloro et parle acolloneix fins a cert punt. Passava per ací. No res, pegant una volteta -li vaig respondre. Passava per ací, passava per ací -va repetir amb displicència el que era al seu darrere. Que no saps que avui no toca? -va etzibar-me el primer. Que avui no toca què? -sorprès fins i tot per la meua pròpia pregunta... Ja t'ho faràs, noi. Ja t'ho faràs. Veus el que veus i saps el que saps… I a mi em va recordar aquella pel·li del Bergman, El rostre, on la mare d'en Vogler, el protagonista, mentalista i còmic, bruixa bona -diria jo- sentenciava amb aquesta lapidària expressió qualsevol de les seues sàvies intuïcions. No hi havia pegat, però, un parell més de pedalades, que un vent furiós va alçar-se revoltant la pols del camí. La seua violència va fer que parés en sec tapant-me els ulls. En passar la bufada, al meu davant un altre arbre ornat de dol se'm va presentar.


Potser és l'arbre de Nadal d'enguany? -vaig pensar. On vas viatger? -va preguntar-me la veu en off que feia d'arbre. I, clar, que un arbre et parle, tot i en off, doncs ja fa què pensar. Vaig escorcollar els voltants. No hi havia ningú. I de sota veu, li vaig dir el mateix que als lloros. Passava, no res i volteta. Ja t'ho faràs, noi. Ja t'ho faràs. Veus el que veus i saps el que saps... Vaig tocar el dos. I al primer desviament deixí el barranc. Creia, innocent, que alliberat de l'astrugança, camí de Carpesa. La carretera mai no l'havia trepitjat. O sí, però l'havia oblidat, el que és el mateix. És el que té el laberint de l'Horta, que és viu, i els camins creixen com branques d'un arbre que mai no plega, que mai no s'asseca. Va ser passar, deixant a mà esquerra el cementeri de Carpesa que… Et saludem! Et saludem! Et saludem!... ¿Ara que faig, són les tres bruixes de Macbeth? El gripau crida… On?, açò no és la marjal… Anem aviat!... Per mi no us molesteu… Formós és lo lleig, i lleig lo formós… On voleu anar a parar?... A volar! a l'aire brut i fastigós… D'això en teniu la raó, massa brutícia duu l'aire de certes paraules… I vaig punxar. Parlant d'aire. Gairebé al mateix lloc de fa dos diumenges. A la mateixa roda i quasi al mateix punt de la roda. Sort de la bomba d'aire que no es va trencar. Ara ja sé on volien anar a parar les bruixes, l'arbre i els lloros. Veus el que veus i saps el que saps, però parlar d'això no paga la pena, com hagués sentenciat la bruixa bona. Ja vegeu, tan redundant com dir malastrugança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada