divendres, 21 desembre de 2012

21/12


Tot i la fi del món d'avui, jo he arribat ben d'hora, per si de cas, al lloc on treballe. Són les tres en punt de la vesprada -jo comence a les tres i mitja, o dos quarts de quatre, lectures palindròmiques, podríem dir, d'una mateixa realitat horària- hiru o'clock (euskanglish) dèiem, al rellotge del baret on prenc l'habitual cafè del temps (sempre del temps) que m'ajuda a començar, o recomençar, dia sí i l'altre també, el meu personatge sense autor. El món, sembla, no s'ha acabat, vet aquí; en tot cas, l'únic que sembla començar, i per una bona temporada, és la fi de la fi del món. Quan serà la pròxima apocalipsi? Ni déu ho sap. M'ho ha confessat. Conclusió, no només no (palindròmic conjunt de negacions) m'estalvie un dia de treball -amb cotització inclosa, espere- sinó que hauré de lluitar contra el desencís que em suposa no haver-hi pogut fer el tan esperat mutis universal. Done el primer glopet al cafè aiguat -al preu de l'aigua a València, més car que tocaet de qualsevol licor, of course- amb suau toc de llima, i em sorprèn agradablement que a la televisió local (C9) al local on sóc, no hi parle la veu de l'amo local -el que seria una recontrarredundància- sinó la de l'amo estatal (La 1) -el que també és una recontrarredundància, però històrica. ¿Potser el món s'ha acabat, i a mi, com sempre, m'ha pillat amb el pedal canviat? Potser; però desprès del quart glopet, quan són gairebé dos quarts de quatre -mireu com de contingut és el meu beure- la porta bastió -per cert avui m'han posat refuerzo guardia, per si de cas l'apocalipsi, he pensat- del lloc on, amb disciplinat horari, faig d'allò que no sóc, si és que sé el que sóc, encara és tancada. I això sí que és més estrany que el que li passa a la tele. Hoy se han dormido -li dic a la xica de la barra, que sembla no entendre res de res. A més, com que ella parla amb un excés de confiança o autosuficiència -sí, com si fer l'esforç d'articular les paraules li restés credibilitat- doncs em quede igual que si no m'hagués contestat. Pues yo, si no abren, me voy a casa -afegisc, intentant establir-ne una conversa impossible. Però ara sí que li pispe alguna cosa: qué v'abrí, si lleva un año cerrao. I si ho he entès bé, ara sí que he perdut la pedalada. Si ahir dijous vaig estar ací, -em dic mentalment a mi mateix. I ella, que sembla llegir-me el pensament, contesta: loj despacharon a toos, y algunoo acabaron mal… Cómo?... I fa un gest amb la mà dreta com si tirés d'una corda nugada al seu coll mentre trau la llengua de forma gairebé obscena. Dos quarts de quatre passades i la porta tancada. I sembla que jo m'he penjat del coll. Comence a inquietar-me seriosament. Había uno -intenta aclarir-me- qu'hacía comusté, tooloodía'l café detiempo. Se depeñó con la bici, aposta. Done el darrer glopet al cafè i m'agafa la tos desesperada. Ja no sé què pensar o sentir, o fins i tot si pensar o sentir. Estic que no toque terra. Tal i com si pedalés. ¿És que no em reconeix? ¿Que no veu que sóc jo de qui està parlant? ¿S'ha acabat el món i a mi m'han despatxat? ¿M'han despatxat i s'ha acabat el món? Als mitjans locals l'amo local no s'ha pensat massa la cosa aquesta dels acomiadaments. ¿No serà que la fi del món només és una festa local? 21 del 12, com un espill, heus ací la cosa, data palindròmica, sóc a l'altra banda de l'espill. Por favor, el servicio? I aprofitant la intimitat de l'excusat, tot i les reduïdes mides del mirall -DIN A3 com a molt-, he passat a l'altra banda de l'espill. ¿Com de feble i canviant és la nostra realitat que es presta amb docilitat a la palindròmica més perversa? Al sortir, la xica em diu: Hoy nos'emo dormío, señó… I no sé que em preocupa més, si fer a deshora l'entrada del meu personatge o que les xiques ja em diguen senyor quan isc del bany. Però com què aquesta xica sembla ser una mena d'oracle, la meua Sibil·la particular, doncs li pregunte: y por qué no se ha acabado el mundo, me lo puedes decir?... Puej poqu'esto no lo para ni dios… i desprès diu alguna cosa de la gràcia que té e'jodío, i que no sé si ho diu -o ho intenta dir- per mi.

7 comentaris:

  1. Molt bó! Ara, allò de "señor" és molt fotut.

    ResponElimina
  2. Es més dur quan et cedeixen el seient. I no tens un mirall per tornar.

    ResponElimina
  3. millor que no s'hagi acabat el mon, encara hem queden coses per fer

    ResponElimina
  4. Jp, moltes gràcies. Sí que n'és de fotut, sí. :)

    José Luis, encara no m'ha passat, però al tanto. Per si de cas, a partir d'ara portaré un espillet a la motxilla.

    pons007, tens raó, a mi també, o això crec.

    ResponElimina
  5. molt bó...veurem la fi del món??? espere que no,però a aquest pas...enhorabona i beset!!!

    ResponElimina
  6. ai! quan els altres sibil·les o no es tracten ja de senyor o senyora ....no s'acaba el món però s'acosta la data del final de trajecte....tenim data de caducitat...aquesta vegada el món segueix rodant, no gira bé però seguim...que passis un Bon nadal!

    ResponElimina
  7. Concha, millor que no. Un bes.

    Elfree, més que data de caducitat, el que em toca la moral és el Consumir preferentement, :) Que passes un Bon Nadal. Un fort petó.

    ResponElimina