Dibuixats
per la memòria:
eren aquells versos sobre un esguard
còmplice al bell mig
d'una reunió amigablement seriosa.
Aquells, d'un amor furtiu i un poeta amb
esmòquing,
aquells amagats qui sap si a la frèvola silueta o al paper dels
records.
Els havia cercat amb disciplina, amb deler estudiantil.
Pàgina a
pàgina, dubte a dubte, traç a traç.
No trobava, però, sinó versos d'arguments
equívocs.
Perquè ell volia llegir-los.
Llegir-los-els.
A ella.
Perquè feia
tot el possible per trobar-la.
Per trobar-se-la.
Per trobar-los.
Com la
pell la serp,
havia deixat anar el seu amor entre silencis i eternitats.
I
ara, purificat l'amor per la vellesa,
un retrobament provocat deuria ser la
recompensa.
Aquella reunió seriosament amigable
havia deixat anar un lloc
incert i un dia anònim.
Sabia que hi aniria.
Però ignorava qualsevol altra
certesa.
El retrobament casual obeïa, així, l'anarquia dels rellotges,
el
confí dels carrers posseïts ja pel perfum de l'estiu
i la inestabilitat marina
de les voreres.
Insistiria, però, com la roda i l'infinit,
com el bes i
l'eternitat.
Com el silenci.
Al circ
patim l'estultícia d'un cap de pista que cada vegada que anuncia la imminent
aparició d'un nou artista acaba la seua intervenció amb un "He dicho". Posem per cas que es tracta de
rebre a Beethoven i el seu piano per a sords: "Directamente
desde Viena, la ciudad de Sissí Emperatriz -su amada inmortal, señoras y
señores, durante más de veinte años- (tot i que aquesta princesa trista
encara no havia nascut en vida del geni de Bonn, i en Darío encara menys-, y los bombones de Mozart. Directamente desde la
capital del Imperio Austrohúngaro, aquí, con nosotros, ante ustedes, deseoso de
dar a conocer sus geniales últimas composiciones, y tras atravesar media Europa
en las más penosas condiciones: el Gran Ludwig, el Gran Beethoven, el gran
genio de la nueva música y su nuevo piano para sordos. He dicho." El
públic no comprenia res, però aplaudia. Per què diu: "he dicho"?, es demanaven els parroquians
obrint els ulls com a boques de canó. És clar, la gent aplaudia l'artista
anunciat, però tot ens indicava que ell, Herr Direktor -com li agradava
dir-se-, s'ho prenia com a mèrit propi. I si així fos, sempre podia dir que
havia estat el més aplaudit de la nit. Poc importava que el susdit Beethoven
tingués la pell del color dels bombons de Mozart, que el piano per a sords no
fóra sinó una mena de teclat mut amb aspiracions, és a dir, un piano de cua
sense cordes, o que les genials composicions foren presentades al públic amb
tipografia digital. Ell ja havia dit el que havia de dir: "He dicho", i la resta l'importava
una puça sense ensinistrar. Aquesta impostura de colofó, podríem dir,
s'accentuava quan anunciava la imminent entrada a pista del Gran Santini, el
mag dels mags. De fet, tampoc no era el Gran Santini, sinó un nét, besnét o
rebesnét, vés a saber, del gran mag ja desaparegut, i que tenia com a íntim i
inconfessable orgull artístic el fer passar com de l'avi alguns trucs que ell
mateix havia desenvolupat a partir d'idees del seu antecessor, però en flagrant
forma i acabat de nyap, marca de la casa, i que els entesos comentaven amb un
somriure còmplice com "el mal dia d'en Santini". "Fins i tot el
Mestre va tindre de dies dolents, oi?" - i reien amb la boca muda,
digital. Al Santini de pega poc l'importava trair la memòria del seu avi,
intentar enganyar el respectable -el públic, vull dir- o el frau que tot això
comportava. De fet, el gran frau, l'impossible engany -si fins i tot els grans
trucs d'en Santini a les seues mans semblaven de Màgia Borràs- i la vergonyosa
traïció només la cometia amb sí mateix. I no s'adonava. A falta d'escrúpols,
benvinguda siga la manca de principis. És el que tenim. El cap de pista, però,
gaudia com un boig al presentar-lo, perquè llavors anteposava el "he dicho" a cadascuna de les seues
proposicions, aquelles que el relacionaven, deia, amb la família Santini. "¿He dicho que soy sobrino del Gran Santini?
He dicho.", tot i que no ho era, sinó només d'una de les dones del
mag, l'Angus, la germana petita de la qual era la seua mare. De vegades, enlloc
de nebot deia besnebot o el que li venia de gust, però sempre obviant la nul·la
relació sanguínia marca de la casa. Val a dir que haig de dir. Així, a boca de
canó: com els captaires que cerquen l'ombra a l'estiu i el sol a l'hivern,
també els poetes cerquen el vers protector. Mai no trairia l'avi, la memòria
del qual és l'única cosa que en vaig conèixer. Diuen que la literatura mai no
ha de servir per passar comptes. Potser és veritat, però ja que passava per
ací, per què no fer contes? Ah, com trobe a faltar la meua estimada faquiresa.
Poc abans de
patir una de les seues sufocacions, Ana Ozores llegia el seu devocionari
estesa, tota sola, sobre els llençols tendres de la nit. La condicional Si comió carne paralitzava el seu esguard,
tot i que cap cosa li era suggerida, com si de paraules d'un idioma desconegut
es tractés, "...pero al leer:"Los
parajes por donde anduvo", su pensamiento volvió de repente a los tiempos
lejanos". Els paratges per on va caminar, els indrets de temps
llunyans, les temps jadis. I Ana va
reviure el gran pecat de la seua vida, aquella nit dins la barca amb el seu
amic Germán, el gran pecat tal i com van sentenciar, tot i que no eren sinó dos
xiquets adormits sota un cel d'estrelles escrutadores. Los parajes por donde anduvo. El carrer té dues fileres d'arbres
de tronc fi i capçada frondosa. Jo tinc aquella llunyana edat en què no ets
sensible als horaris i les migdiades suposen un temps que mor desesperat entre
els dits de l'avorriment. La calçada és de llambordins, irregular, tant o més
que les voreres. El sol grogueja la perspectiva, i l'ombra equidistant
d'aquests arbres anònims em tranquil·litza. Com de seductora és la nostàlgia
¿Per a qui treballa? No n'és per ella mateixa que perd el seu temps
suggerint-me records i oblits. No n'és pel seu profit que em dóna conversació
sobre carrers perduts on vaig ser feliç. Què guanya ella les vegades que uns
compassos, unes pinzellades o unes paraules em fan reviure un cop d'amor o
tendresa ignorada al seu moment? Ara, el jardí s'estén condicionat, sense
frase, entre l'amor i la mort de la nit romàntica. L'apart romàntic és dolç i
agre alhora. El poeta sap que no n'és si ho és, i que no pot deixar de ser-ho.
La seua condemna és la seua raó, o la seua raó és una condemna que li obliga a
patir el món, a observar els sentiments estesos sobre els llençols captius dels
poemes. Estès sobre el graó de fals marbre que dóna accés al jardí, el nen sap,
tot i la seua curta edat, que mai no tornarà a sentir aquesta absència del món
que per a ell és la felicitat. Li absorbeix el sol esmicolat per les fulles de
la magnòlia: un calidoscopi bressolat pel vent domèstic del carrer on uns
xiquets es barallen a crits per pedalar l'anada i tornada d'aquell tros que
talla la sèquia. I tanmateix no hi ha sinó silenci. El silenci que duu al seu
si l'harmonia del món. Si el jardí és el paradís, però, vet aquí la
condicional, ¿per què hi posen bancs on s'asseu l'home del barret gris i les
sabates de xarol, aquell de llengua negra que pacient espera de la melangia la
seua feina intermediària mentre fa com que llegeix el cel: la seducció
subrogada?
Hi ha un
lloc a la ciutat que no existeix. Hi és a qualsevol dels seus ravals, antics o
nous. La intuïció, però, em diu que comença al racó on el riu atansa el seu
meandre. Sé que no dec entrar-hi, que seria una de tantes equivocacions com he
comés a la vida, però hi ha l'esperança de trobar-hi la quimèrica drecera que
m'allibere d'aquests carrers sòrdids on gent perduda vol ajudar a perdre's gent
que no sap on i com perdre's. Convençut estic de l'èxit, i sabedor sóc del
fracàs, perdut a la seua travessa infinita. Tots dos sentiments alhora beuen,
però, del mateix doll: la barreja de realitats i reflexos que el constitueix.
Fa temps, aquell somni en què hi vaig entrar per primera volta al raval, em
donava por. Avui, la por hi és com un personatge més de la comèdia. He canviat
l'angúnia inicial per un regust amarg d'insistència en la deriva. En baixar
l'escala hi ha una plaça. M'assec en una cadira de ferro. Vull no destorbar. Una dona rossa, de
mitjana edat, arriba travessant l'arc que hi és al costat de la meua escala.
S'asseu a la taula del cafè que queda a la meua esquena. Jo no tinc taula, però
la cadira on séc és del cafè. Em done la volta i veig el seu rostre marcit, i
pense que m'hagués agradat que fos menys real. M'alce amb el sentiment de que
el cambrer m'exigirà la despesa d'una consumició que no he pres. Me'n vaig i
s'afegeix de seguida un amic que va de compres. Fins i tot duu el carret. Tot
és de tons freds contrastats sota la llum escassa d'un cel nuvolós. L'amic i jo
caminem amb la seguretat de qui no sap on va. A la botiga, crida la meua
atenció el sostre inusualment elevat. Com si fos una biblioteca, passadissos de
fusta recorren els murs. I al darrere del mostrador un infinit vertical de
calaixos amaga les mercaderies. El meu amic ja no hi és. Pedala pel camí al
costat del cementeri. Vull seguir-lo. El camí és de terra fet de tant trepitjar
l'herba. Ell s'allunya. Mire al meu darrere i en tornar el cap ja no hi és. Una
jove de cabells negres arrissats m'avança per la dreta. Li pregunte si hi ha
eixida al final de la tàpia del cementeri. M'ignora totalment. És de dimensions
anormalment grans, majúscula. Pense en Baudelaire. El seu vestit groc suau,
estiuenc, sense mànigues, curt, li deixa les cuixes i els braços a l'aire.
Camina descalça, i un poc més endavant es gita damunt l'herba deixant el seu
cos de pell daurada a la intempèrie morbosa del capvespre. Em desperte dins el
somni. Com les coses que no vols, però no pots evitar, com la mort, hi són
aquestes dreceres laberíntiques, infinites, aquests ravals inestables,
fluctuants, escorredissos, inexistents, com la imatge involuntària que ens
retorna d'amagat l'argent viu i invisible de qualsevol espill.
Fa un parell
de dies es commemorava la mort del poeta Miguel Hernández. Machado, Lorca i ell
mateix s'han convertit amb el temps en símbol dels perdedors d'una guerra a la
què no s'ha sabut o no s'ha volgut passar pàgina. No trobarem la tomba de Lorca
fins que no netegem l'oblit dels cementeris anònims. No tancarem la incertesa
dels dies mentre els Pirineus ens separen d'Europa, on és l'actual tomba de
Machado. I més d'un es preguntarà -encara al segle XXI- quins són els
veritables hereus d'aquells poetes, d'aquella poesia. Perquè no només van ser
grans creadors, sinó que el seu compromís amb la nouvinguda república, i tot el
que ella suposava, va ser un exemple d'honestedat. De fet, no tots els artistes
i poetes republicans van saber estar a l'alçada dels esdeveniments. Ian Gibson,
a la seua biografia de Machado, en dóna un bon exemple. Madrid. Sí, parlem de
Madrid. Miguel Hernández arriba del front. S'acosta a una reunió on són
Alberti, la seua dona, Mª Teresa León, i d'altres. I el que hi veu no li agrada
gens. Beguda, bon menjar. Els hi va fer fora, els va insultar, indignat d'una
gent que amb l'excusa dels milicians feia festa. No, no és fàcil ser
conseqüent, i la distància entre el que dius, o sembles dir, i el que fas
potser serà sempre inabastable per segons quins. Però està demostrat que
aquestes contradiccions poden ser molt rentables. Posem que parle del Congrés
de l'Espanyol d'enguany, no de Madrid. Bé, o sí. El Sabina hi és, of course. I també un poeta, apadrinat al
seu moment per l'Alberti, el millor vers del qual -o almenys, un dels més
celebrats- és: Tú me llamas, amor, yo cojo un
taxi. Un hendecasíl·lab superb, segons el Sabina. Jo, la veritat, li
hagués llevat una coma: Tú me llamas amor, yo
cojo un taxi. Crec, que des del punt de vista poètic és molt més
substanciós. Però si del que es tracta és d'un homenatge a l'amor entès com una
passió que ens posseeix de l'ànima als peus, doncs deixaria el taxi -clara
al·lusió petitburgesa- i agafaria una bici: Tú
me llamas, amor, yo cojo la bici. Tot i que si ja han parlat per telèfon
-¿com si no el crida ella o ell?- doncs potser que travessar la desmesurada
realitat de febrer per veure-la o veure'l siga una redundància. Ei, que per
telèfon es poden fer moltes coses, la qual cosa és, a més a més, ben actual,
no? Bé, no vull ficar-me en camisa de once
varas, que la crítica literària no es lo
mío. I, tot i que les comparacions són odioses, no em puc estar de
tornar al meu benvolgut Miguel, i citar el començament de Nanas de la cebolla, aquell que diu: La cebolla es escarcha/cerrada y pobre. Qui pot intentar canviar una coma? Que
cadascú traga les seues conclusions d'on són els hereus d'aquella poesia,
d'aquells poetes.
La incertesa
del commutador ha pogut en mi. On-off, on-off, Onoff. Avui mateix he comprat el
mecanisme nou. He hagut de demanar un mòbil, fer la foto i tal. Simon75,
efectivament. 17,57€, només el mecanisme. Na,
calderilla. He aprofitat la inversió borsària per fer una passejada pel
port cercant-li una mínima rendibilitat. No havia donat quatre pedalades,
perdó, passos, per l'antic circuit de F1, deixant a mà esquerra l'EDEM de Roig
i a la dreta la Pamela de Valdés, que del no-res ha eixit un xic jove amb
ulleres, pèl arrissat escàs i ros. Hola, qué
tal?... Bé… ¿Es usted de Prosegur?...
¿Com?... El de seguridad… No, no… I ja
girava cua el jove, que li he demanat si és que jo en tenia pinta. Silenci i
esquena com a resposta. Ni perdó ni gràcies ni un somriure. Si no ets el que
necessite no existeixes. Què hi farem?. Continue la passejada, i, deixant de
banda l'street circuit, vaig pujant la
rampa d'accés al passeig elevat del moll nord. Del buit sota la rampa que puge,
el cap d'un home gran, un ancià, guarnit amb canya de pescar, dubta si
dirigir-me la paraula. Ei, què f… El
"fas" queda en off. Me n'adone i li dic si és que volia alguna cosa. Ai, no. Creia que era un amic… I en un tres i
no res he passat de segurata cachas a
iaio. Quines coses. El mar té un blau lluminós i plàcid. El pis del passeig és
de mal caminar, fet de lloses estriades que obliguen al vianant a mirar de
forma obsessiva on posa els peus, on-off, on-off, impedint-li gaudir dels
sempiterns recomençaments marins. Tot i això, el seu perfum iridiscent
s'esmicola pels ulls, i els sons perduren en les carícies humides dels estius
perduts. La seua planura defineix la limitació dels nostres millors pensaments.
Hem travessat la mar com a epíleg. Hi haurà un recomençament anònim. Una mar de
neteja i pau. En arribar al final baixe per l'escala de ferro. És una mena de finisterre casolà. Hi ha un cartell a la fi
del món segons el qual tot està prohibit. Prohibit passar. Prohibit pescar.
Prohibit banyar-se. Prohibit llançar-se a l'aigua. Faré la tornada per la part
baixa del moll. Els velers i els vaixells més diversos omplen els pantalans. La
quietud del mar tancat nodreix el luxe inquietant dels vents que fustiguen les
arboradures nues de veles. Al costat de la Pamela, i d'esquenes a l'EDEM, una
xica jove fuma mentre estira la cama esquerra damunt el banc on seu. Fregant-li
la cuixa un llibre de Megan Maxwell equidista de la bici que recolza al fanal
de la vorera. Davant de casa, els tarongers bords exhalen les primaveres
incertes de la seua flor. El petit i intermitent Edèn de la memòria. Le montre marche à l'envers, le monde à l'endroit.
El
commutador de la cuina diu que sí i que no, és a dir, fa i no fa contacte. Ara
sí, ara no. Bé, tindré que canviar-lo. Aprofitant la compra d'avui al matí, he
passat per la botiga d'electricitat. Com que ha sigut pensat i fet, no duia la
part interior de l'interruptor (perdó per la rima) però he provat d'explicar-li
el model a la xica. Creiem que és un Simon75, però davant els dubtes que se'ns
plantejaven, la noia ha sentenciat: fes-li una foto... ¿Com que una foto?...
Sí, una foto, i no hi haurà cap problema… Ah, sí, és clar. És que no tinc mòbil
-li anava a dir, però m'ha fet vergonya, i he assentit. Doncs, ja tornaré… A
reveure… Adéu… Adéu… No n'és la primera vegada que em passa. Això de la foto,
vull dir. Al setembre, vaig mirar de matricular-me en un curset que feien a la
Universitat Sènior sobre primers auxilis: Crim
perfecte. Teoria i pràctica. Doncs resulta que demanaven domini
d'anglès. Ja sabeu, entre l'Agatha Christie i el Conan Doyle, els crims
perfectes són cosa dels anglesos. Perquè els anglesos assassinen com si foren a
una casa d'apostes. ¿A que no sou capaços d'esbrinar qui fa de majordom?
¡Quatre a un! ¡Vint lliures!... I el Brexit, ¿com acabarà?... ¡Cent lliures!...
D'això les recargolades explicacions d'última hora típiques de Poirot & Co.
Molt diferent dels francesos. Maigret és més de soupe
à l'oignon. Gelosies, revenges… Bé, no cal que comparem ara la cuina
francesa amb l'anglesa, no? I ja que estem, dir que pels americans el culpable
sempre és la pistola. La insuportable lleugeresa del hot dog. Bé, al que anàvem. Vaig informar-me. Al Centre de
Formació de Persones Adultes en donaven. De cursets d'anglès, vull dir, no de
pistoles o salsitxes. Em va atendre un professor, no d'anglès. Al demanar-li
pels horaris em va dir, assenyalant-me el tauler d'anuncis, fes-li una foto. És
que no tinc mòbil, li vaig dir -a ell sí que em vaig atrevir, però crec que no
em va creure. I en això que va eixir la professora d'anglès, que estava a
l'aguait, i que en sentir parlar de la seua assignatura, va interessar-se. Va
aclarir-me la situació, la mecànica del curs i el fet que enguany no hi havien
classes d'iniciació, que potser el curs vinent sí. Al maig o juny ho sabrem, va
concloure. Mira, ací tens els requisits de matrícula, fes-li una foto, perquè
els horaris canviaran. És que no duc mòbil, s'ha descarregat -vaig
avergonyir-me. Doncs, ja tornaré… A reveure… Adéu… Adéu… Però sembla que la
cosa de la foto va a més. Què hi farem? Tinc càmera, això sí, però el visor del
darrere no n'és gran cosa. Només un quadradet que amb prou feines veus el que
has fotografiat. Deuria fer la foto del commutador i veure si la xica de la
botiga s'aclareix. Ara el dubte és que vull canviar el selló de la bici per
altre model més adient als nous temps, que el que duc ja en té moltes de
pedalades. I la cosa em preocupa, perquè no sé jo de quina cosa em demanaran
foto. Ah, m'oblidava, si a la nit sentiu una trucada al mòbil, ara sí, ara no,
ara sí, ara no… agafeu tisores… sempre podreu fer-vos una bonica selfie amb tisores i assassí.
Va de
somnis. Va de poesia. El que avisa no es
traidor. Pedalava a la nit i vaig aturar-me. Era un carrer fosc al
costat del riu. Empedrat i plata. El riu cabalós reflectia el nus de la meua
gola. Hi havia por. Va ser posar els peus a terra que el riu va eixamplar les
ribes. La pedra negra dominava la seua constitució i l'atracció del llunyà punt
de fuga era massa temptador per a ignorar-lo. Aquest és el final d'un somni que
va començar demanant perdó. Demanant perdó a aquella noia pel que no recordava
haver-li fet . Demanant-li perdó del que jo ignorava. No dubtava, però, de la
seua paraula, tot i la inexplicable acusació. I li pregava tingués en compte el
que suposaria el seu perdó per a una tercera persona que tots dos estimàvem. Si
no ho fas per mi, fes-ho per ella. La xica, però, ploriquejava. Semblava cedir.
Almenys, la cadència del seu coll així m'ho donava a entendre. Les estàncies
que travessàvem al compàs dels meus requeriments, però, les persones que ens
feien costat pels camins, els clarobscurs de les paraules dites a l'atzar dels
sentiments o la intuïció d'un endemà trencat, no implicaven la certitud d'una
coherència anhelada. La resta, petits fets episòdics. Salutacions de tràmit.
Els que estan al capdavant del somni i els que hi són al rerefons. I jo
m'allunye. M'allunye tant com puc del somni. Vull deixar-lo. Vull despertar o,
com a mínim, decidir qual és l'ordre de les escenes que deuria dur-me a
l'endemà. Llavors me n'adone que l'endemà està trencat, tal i com m'ho havia
dit el meu propi somni en acabar al començament, com un pèndul. Vaig pedalant
per la nit i m'ature. I tinc por. Sé que no deuria aturar-me per cap motiu. Sé
que no dec posar els peus a terra. Ho sé. Al punt de fuga batega la tragèdia.
El rellotge de casa s'ha aturat i no hi ha forma d'equilibrar el seu pèndul.
