Nooo eztoooy!!!

Fa poc que deu haver fet els tres anys. Baixa al carrer de la mà del seu pare o la seua mare. És el fill petit dels veïns de d'alt. La seua germaneta major li porta dos anyets i li diu mooooonstruoooo amb una cantilena de 3ª menor descendent (do-la) si està enrabiada, o de 3ª major (do-la bemoll, el bemoll sempre resulta més tendre) si aquell dia li perdona la vida; i ho fa des de d'alt de l'escala, en arribar al seu pis, mentre ell, pobret, lluita per seguir-li el ritme. Com que no tenim ascensor, la nostra escala manté algunes de les seues funciones més atàviques. És l'espai multi… (poseu el que més us agrade) o fins i tot interdisciplinari, com els agrada dir als més posats en noves pedagogies, que sempre ha estat. Les escales són lloc d'encontres; però la nostra escala, com que no és molt llarga, només dos pisos i la terrassa, és un lloc, com a molt, de mini-encontres. A més a més, fa temps que s'ha perdut l'inigualable plaer de la conversa veïnal, què hi farem. Sí, ja sé, hem direu que potser l'ascensor s'acomoda millor a la circumstància dialogant. Però no ho crec pas, perquè d'habitud els veïns que l'utilitzen, fugen els uns dels altres per a evitar el susdit encontre; i a l'escala només poden fugir els que pugen ràpid, els grimpeurs. I ja que toquem el tema ciclista, deixeu-me dir que cap cosa és millor pels ciclistes que les escales. Al poc de casar-me vaig viure -jo mai no he viscut en casa amb ascensor; mira, ara me n'adone- en un quart pis sense ascensor, i em pujava les bombones de butà al muscle (sic). Sí, sí. I sí, deu ser bo pujar graons amb o sense bombona al muscle, amb o sense bicicleta al muscle, amb o sense carret de la compra al muscle, tot i que vaig tindre un company d'escapada que de tant entrenar a l'escala de la seua finca -amb ascensor, és clar- el varen dur al psiquiatra per manifesta incoherència i alterar el descans del veïnat. Sí, entrenava passades les dotze de la mitja nit. Entrenava amb l'objectiu de fer una marxa nocturna de 25o km, i ningú no s'adonà de la íntima il·lusió d'aquell pobre imaginant-se el vol superb i fosc, com lo rat penat, que faria en arribar la seua cita. I és que les escales són llocs de somnieig, o si més no de diversió. Jo, de xiquet, m'ho passava molt bé. Si baixava, sempre botava els últims graons, -un dia et trencaràs el cap- dos tres o quatre graons segons l'alçada. I si la mare no estava, els pujava o baixava amb el cul, assegut, com un senyor, tot i que els pantalons quedaven per a poques festes. O agenollat, i el que quedava per a poques festes ja s'ho podeu imaginar. A casa de la germana major de la mare eixia a jugar a l'escala. Però què li troba a l'escala?... Com que vivia a l'últim pis, una de les meues passions era llançar una grossa gota de saliva -una marranada, ja ho sé, però era un xiquet, què voleu- des d'alt fins al portal, cosa gens fàcil donat que el forat de l'escala no tenia més d'un pam d'ample, i bona part d'aquestes grosses gotes -sembla alemany, oi?- quedava al tercer o segon. La que quedava al primer em donava molta ràbia, però no li hi deia mooonstruaaa, que jo era un nen molt educat. I mira que sempre em va fer de ràbia, però molta ràbia, ja que en parlem, la cosa aquesta de les pel·lícules americanes amb nens baixant per la barana de l'escala a les seues mansions. Cap, però cap ni una, de les escales de la meua infància em varen permetre tal gesta, perquè hagués acabat emasculat i amb un futur professional dubitatiu entre el serrall i l'òpera barroca. Dit açò, no puc comprendre que el nostre nen de tres anys, el del començament, ¿us en recordeu?, en arribar al tram d'escala més proper al portal sempre diu el mateix: nooo eztoooy!!!. I el pare, o la mare, sempre li contesten el mateix: hui!, ¿no estás?, por qué no estás?... I mireu que fins arribar al darrer tram de l'escala, prop de casa nostra, li fan ben divertida la baixada. Primer comptant els graons: uno… uno… dos… dos… tres… tre… Ahora, en inglés: uan… uan… tu… tu… zri… zi… for… fo… Ahora, en chino mandarín: yi… yi... er… er… san… san… si… yi… No, yi, no, si… no si… no, no, sólo si… no… Ahora, la canción de… Ahora, en inglés… Ahora… Nooo eztoooy!!!. ¿Problema interdisciplinari?... No ho comprenc, en lo divertides que eren les escales.

Redundàncies

La vida és plena de pleonasmes. Què poques coses no són de redundàncies. La realitat té tendència a la repetició, a l'allargament innecessari dels seus fets repetitius de mena. Si n'era un sant baró, per la qual cosa va ser papa, per què fer-lo sant?. Escucha, escucha, déjame que te diga. Yo antes decía 'antes', pero ahora con Vicente digo 'abans', porque sé las verdaderas y las falsas… És el de la gorreta de joquei descolorida, la que abans, quan deia 'antes', va ser blanca, com el solideu papal, però amb visera. Es por el latín. Porque el valenciano y el catalán son latín. Y el gallego… No, el gallego, no. El gallego y el vasco, no, que están muy al norte… Pues yo estuve en Galicia, mira, te marco el mapa, -i toca amb el seu índex dretà la palma oberta (pleonasme?) de la seua mà esquerra- esto es Galicia, no?, pues yo estaba aquí, -i assenyala la punta del polze- cayéndome al mar, -ara ja és al fa de retropolex de la mà d'en Guido- en dos horas subía la marea, escucha, y hablaba valenciano y ellos gallego y nos entendíamos… Y por qué no hablabais en español?... Es que gallego y portugués se parecen, como el francés… Gallego y portugués no tienen nada que ver… Pues el francés también es latín… No, el gallego viene del francés, como el vasco… No, como el brasileño… Eso es otra cosa... No, no, a ver si me entendéis. Es como tomata y tomaca. Que estamos muy castellanizaos… Total, por una letra. Pues en Gandía… ¿Pero Gandía es Cataluña o Valencia, a ver?... Pardal. A ver, tú dices pardal y qué?. Pues se dice ocell. Escucha, a ver si me entiendes. Un canario, un periquito, pues dices pardal, pardalet. Y es ocell. Porque es latín, me sigues?... Pues yo al pardal le digo pardal, no ocell, sabes por dónde voy?... Bueno, tú no querrás reconocerlo, pero pardal es ocell… Pardal, ocell, llatí. Anem a pams. ¿El Sant Esperit era un pardal o un ocell? ¿Era llatí o no era? ¿Era sant per esperit, o per pardal? N'hi han d'esperits malignes, oi? Per tant... I també de pardals dolents, no? No, els pardals no són dolents. Ells, pobres, que en saben de llatí?. Ells van a la seua, com tothom. A més a més, "No n'hi ha de pardal dolent, si n'és de ben valent", ja ho deia la meua professora d'orniontologia, que de pardals i éssers sabia una hipòstasi del copón, és a dir, una veritable realitat, -un pleonasme, no?, perquè la realitat sempre és veritable. ¿O és que negarem la veritat tal i com ho va fer en Pere tres voltes seguides abans -i no antes- de que cantés el gall, amb el Jesús, l'únic ésser que posseeix fins ara el rècord Guinness de la unió hipostàtica, és a dir, de la unió de dues naturaleses, la divina i la humana, i que només un diaca o levita de Tessalònica va atrevir-se a refutar duent a la perdició al papa Anastasi II allà pel segle V, fotent-li la santedat post-mortem. Oye, oye, escucha, y qué le pasó?... A qui, al papa o al diaca?... Al levita ese... Que va acabar, com no podia ser menys, al pas de la riba dels pedrots -o pedreres, pels ciclistes- entre el cercle VI, el dels heretges, i el VII, el dels violents, a l'infern del Dante: "In su l'estremità d'un'altra ripa/che facevan gran pietre rotte in cerchio/venimmo sopra più crudele stipa"… Eso es latín, no me jodas… No, no, es gallego. Mira, escucha, allí dicen 'forno novo', y nosotros 'forn nou', que quiere decir horno nuevo… Pa' cocerse en el infierno del d'ese… De quién?... No sé, del levita ese… Al levita li deien Fotino… No jodas, ¿Cotino?... No, Fotino, en llatí Photinus… Total, por una letra. Pues en Valencia… ¿Pero Valencia es Cataluña o Infierno, a ver?... Hoy es martes y trece... Hipòstasi!!!

Vals i gat

A casa dels meus pares hi havia un pati particular. Un pati posterior tan particular -com també ho era el jardí del davant, no cal dir- que el meu avi matern, el pintor, el va convertir en el seu estudi particular. De pati, on podies ofegar gatets nouvinguts al poal de rentar el pis, com feia bona part dels veïns, a estudi on podies pintar -o dibuixar, com és el cas- la son o el somni, vés a saber, del susdit gatet. Heus aquí tota una opció de vida, ¿de moral?. ¿Tan absolutament necessari era acabar amb les ventrades?... Jo no vaig conèixer el meu avi pintor, però sí totes les seues coses d'interès, perquè les pintures i dibuixos no són coses, són sentiments, és clar, i es coneixen amb la pell. Els estris de pintura, pinzells i paleta, la cara de la qual va quedar amb les darreres pintures assecades com a les cinc lletres del seu cognom; els llibres, les làmines, models d'escaiola, vernissos, dissolvents i d'altres productes químics de noms encisadors; llapisseres i carbons, els cavallets -el portàtil, el que va passejar l'horta abans que jo ho fes amb bicicleta, i el gran, que encara utilitza la meua germana-; és a dir, vaig conèixer la seua intimitat material: l'alquímia que va destil·lar només per a mi una imatge seua tan indeleble i poètica com els primers besllums d'una nostàlgia incompresa, i he de dir que em sentia molt a gust a l'estudi de l'avi, amb la seua companyia mai coneguda. Aquell pati reconvertit era el que anomenàvem Estudi gran, perquè l'habitació que l'antecedia era l'estudi xicotet. I la pregunta, la gran o xicoteta pregunta, s'imposa: què va ser abans l'estudi gran o el xicotet, l'ou o la gallina?. Com a denominació, vull dir. Vés a saber. Perquè la lògica cartesiana -tot i les gotes de gavatx ultramuntà de l'avi- no n'era marca de la casa, la meua casa, tot s'ha de dir. Només un petit inventari de les extensions reticulars que l'original instal·lació elèctrica va patir de la mà del meu pare, per la subtil invasió d'aparells elèctriques, i acceptada sense cap discussió, ho demostraria. El que sí sé, és que com a la meua mare no li feia gens de gràcia que jo anés tothora pedalant pel carrer al damunt de la bicicleta del pare, en la que no arribava a fer peu, doncs vaig desenvolupar l'habilitat de donar-li voltes i voltes i més voltes -sempre en sentit contrari al rellotge- en bici al susdit estudi gran, defugint tots els obstacles que hi havia desprès de la segona reconversió, la que va fer el meu pare. Així, si la primera va ser l'artística -de pati de poal vil a estudi dels somnis- la segona podríem qualificar-la d'industrial -d'estudi somniador a taller multidisciplinari. Ja us adonareu del magnífic lloc per a bambar -a peu o en bicicleta- que li suposava a un nen que acumulava hores i hores d'estius no desitjats i festes de guardar avorriment, vestit amb camisa blanca i fum agre de conyac i farias damunt la partida de xamelo dels diumenges. I jo vaig integrar-m'hi. Vaig mimetitzar-me amb l'oli de nous o de trementina, el greix dels rodaments, la resina seca de la fusta amb futur de llenya o mànec de llapissera, i les ulleres oblidades de l'avi pintor al calaix on les llapideres remuntaven el temps cap a la contaminació fúnebre de la seua etimologia. I al seu costat la caixeta de llanda amb els petits fragments d'or d'unes pròtesis dentals que potser no n'eren tan anònimes com jo sempre vaig creure. I aquesta integració a la natura de l'estudi gran la vivia amb un cert apassionament que tampoc no comprenia, tal i com pensava i sentia del besllum de nostàlgia sobtada al recer del primer vals que vaig pedalar a l'estudi xicotet, concomitàncies que em produïen una tristesa ferma i dolça, però sempre amb el risc de prendre consciència d'una existència massa sòlida, massa evident, com només trobem a la nostra edat adulta, a la nostra dissort existencial. Però tranquils, només teniu que pujar a una bici i començar a donar voltes en sentit contrari a les manetes del rellotge a qualsevol habitació de la vostra memòria i deixar que el disc faça sonar, en sentit invers, el primer vals que va bressolar un gat.

Más listo que Calixto

Hay 70… Pues a mí 25 me da lo mismo que 70… Ah!, no. Yo, si me toca, que me toque bien… Jo, pues con 25 kilos yo me arreglo… Soñar es gratis; pero, vosotros jugáis?... Claro, sólo cuando el bote pasa o se acerca a 100 millones… Pero si con los años que tienes y lo cascao que estás no te los acabas… Que me toque y ya hablaremos. Arriba el cambrer i li serveix un altre got de vi blanc. El vidre s'ennuvola, i el dels 100 quilos protesta: oye, que ya estoy inestable… Un servicio es un servicio, afegeix el cambrer mentre riu l'ocurrència que li acaba de dir, i que pel que es veu només ell entén. Pues a mí, insisteix el que és a l'esquerra de l'inestable, si me toca no se iba a enterar ni dios, nadie!!, i s'ajusta la gorreta de joquei blanca descolorida de manera que les puntes de les orelles accentuen la seua natural tendència a fugir del cap. Escucha, escucha, déjame hablar. Deja que diga lo que yo haría. Me compraría un señor coche… ¿Un…?... Deja, escucha. Un señor coche, y una casa bien guapa con garaje. Pero seguiría viviendo donde siempre y usando el coche viejo. Y nadie se enteraría de que me había tocao. ¿Entiendes? ¿Me sigues?... No como el Papa… Qué Papa?... El nuevo… ¿Francisco?... Sí, el del ático… Qué ático?... No es el Papa… Que no es el Papa?... No, es un cardenal… De 700 metros cuadrados; guapo, eh?... Qué cardenal?... Un tal Bartolo. Tiene 80 años… Y para qué quiere un ático nuevo?... Reformado… Pues reformado, ¿con 80 años?... Es que tiene tres monjas… Joder… L'inestable apura el got de vi. Ix el cambrer. Un servicio es un servicio, i riu amb més ganes. Cada vegada li sembla més graciosa l'ocurrència. L'inestable, amb els ulls vidriosos i ennuvolats, agafa curosament el got amb els cinc dits de la mà dreta. Y por las mañanas cogería el coche viejo y me iría adonde el otro. ¿Me sigues? Y hala!, a darme un paseo con el señor coche. Corto, para que los vecinos no sospechen. Y el viejo, al garaje. ¿Me sigues? Guardao. Y luego a casa, a la de siempre, otra vez con el viejo. A ver, quién se iba a enterar de que me había tocao? I s'empassa el darrer glop de cervesa calenta mentre l'inestable prova a deixar el got buit a la tauleta com si li anés la vida en això. El de la dreta de l'inestable mou els llavis i mig somriu mentre clava la mirada en el joquei. Y entra la tercera con el turbo y sales disparao… Sembla que tota l'estona li ha estat parlant, sense escoltar-lo, del model de cotxe que deuria comprar-s'hi cas d'encertar la loteria… Y al ciclista que le den. Que yo no le he tocao, señor agente! Cómo van a saber si le he dao?... Dao, no, no, tocao. Nadie sabría que me había tocao… Pero tú sabes lo que es un bate de beisbol?... Un servicio es un servicio, torna a eixir el cambrer, que ara riu amb una rialla tan descomunal que li fa botar les llàgrimes. Es que eres más listo que Calixto, conclou l'inestable… Bueno, que Bartolo… ¿El de la flauta?... Un servicio es un servicio… I està que s'ofega.

6/9

Quan les casualitats miren de quedar a la cantonada més propera, com si volgueren fer-se una cervesa a la salut de qualsevol, a la del difunt, posem per cas, alguna cosa ens diu que raons superiors a l'enteniment humà proven de manifestar-se. El cas és que al matí, com tots els matins del món en que commemorem la desfeta d'Almansa, i des que el meu pare va faltar un 25 d'abril, recordava aquesta coincidència de mort privada i derrota pública, de derrota particular i mort social, i me n'he adonat que 1925 va ser l'any en que ell, el pare, va nàixer. Quina casualitat, he pensat. Va faltar el mateix dia dels dos últims dígits del seu any de naixement. I de seguida m'ha inquietat el fet que la mare va morir un 19 de maig i va nàixer... el 1919. Sí, la mare era sis anys major que el pare, i, pel que sembla, al nostre ADN va l'estigma de morir tal dia com l'any del segle XX en que vàrem vindre al món. Com que sóc de la segona meitat del segle, he pensat, cap problema, els mesos, a hores d'ara, encara no passen de 31 dies. I he respirat tranquil. Fins que el 6 ha vingut a tallar-me la respiració. Perquè aquesta diferència d'anys entre els meus pares és justament el dia de setembre en que jo vaig nàixer. I setembre, no és sinó un 6 invertit: 9. 6 del 9. Data que sempre m'ha preocupat des que vaig sentir parlar del Kyrie Eleison. Què volia dir tot plegat aquest creixent cúmul de casualitats?... Bah!, foteses, m'he apressat a dir de viva veu com si volgués fer-me companyia a mi mateix, ¿sabeu el que vull dir?, perquè mentre no es corporifique el 13, manifestat!!, raó suprema de la malastrugança, doncs… I aquí és quan m'he quedat més mut que els peixos. Perquè la suma dels dos últims dígits del meu any de naixement és 13. I instantàneament m'ha vingut al cap l'eix de pedalier -aquella cosa al voltant de la qual giren les bieles i els pedals- que vaig comprar despús-ahir per a substituir un que ja era la segona volta -i no volia que arribés una tercera- que s'afluixava. I l'eix, clar, és del que anomenen "rosca italiana", és a dir, de 36x24… ¿Us adoneu? 3+6: 9; 2+4: 6; 6x9. I, a més a més, si l'eix original era de 111 mm., i de la marca Campagnolo, l'únic que vaig trobar com a recanvi va ser de 113 mm., 13!!!, i de Shimano.

La qual cosa vol dir un segon 13 que es manifesta i una possible incompatibilitat amagada -la biela acobla amb certa carència decimal- al calibre de l'eix que pot arribar a ser més que perillosa, i que fins ara no m'havia amoïnat. Evidentment, no he pogut berenar. I, a hores d'ara, gens ni mica de ganes de sopar. I tot per commemorar la maleïda desfeta del 1707, que sumats dona 15, és a dir, 6+9. Ja la tenim. I diumenge 27 (2+7: 9) jo que tinc que provar el nou eix 6/9/13 caiga qui caiga, faltaria més. Però per si la cosa no tingués prou d'això, que la meua neboda que viu a París, que m'envia, avui mateix -perquè se'n recorda del seu avi, és clar- unes fotos que li van recordar, al seu tomb, diu, al seu tio, jo mateix, d'una exposició d'en Cartier Bresson de fa uns dies.

El tercer

I a mi que no se me'n va de la gola una estretor que no em deixa passar ni el glop de cervesa al que m'han invitat aquestes casualitats amuntegades de la cantonada.

El secret de...

Hay momentos en que el tiempo se para de pronto para dejar paso a la eternidad 

(Dostoievsky)

Fijaos bien. Estas formas tan sencillas encierran todos los secretos del universo 

(Proust)

Avui he regalat una rosa a la Rosa.

A la rossa Rosa una rosa roja.

I m'he preguntat pel secret de les dues roses.

El de l'eternitat del bes

i el del pètal del temps.

Avui he regalat una Rosa a la rosa.

A la rosa roja una rossa Rosa.

I m'he preguntat pel secret de les dues Roses.

El de l'eternitat del pètal

i el del bes del temps.

I semblava que la rosa amagava

a la vareta d'espines

l'univers del bes,

el camí del temps.

I semblava que la Rosa amagava

a l'univers dels signes

el camí de la flor

el secret del no-res.

Avui he regalat una rosa.

Una rosa ben roja.

I m'he preguntat pel seu secret.

L'ombra de les Roses.

Les roses del Temps.

Naufragi

A hores d'ara encara no tinc decidit quina és la vertadera víctima del naufragi que vaig viure -anava a dir patir- ahir de vesprada. Anava jo al que vaig tots els dimecres a la vesprada que no són festa, és a dir, els feriats, i, com sempre, al damunt d'una Valenbisi. I -més com sempre- pel llit del riu Al-Turab, principi ontogènic d'aquesta ciutat submergida a la foscor i, avui en dia, distribuïdor oficial de la marca NV, Naufragi Valencià, amb l'Àgora per acabar i tancada amb pany i clau, el Palau de les Arts espellat del seu trencadís i les seues temporades triomfals (sic), el Museu de les Ciències reduït a un mostrari de figures de cera d'última generació… bé, ja cansa la cançoneta, ho reconec, patètica canzonetta sull'aria tràgica del cinisme, la supèrbia, la ignorància, la impunitat, la grosseria, la mentida barroera pública i la rialleta d'autocomplaença privada -cómo se la hemos metido, eh?, doblada, es que somos cojonudos- la… bé, a que cansa?... I sí, feia un soave zeffiretto amb un dolce perfum de flor de taronger tot i la proximitat de la primera estació del meu particular calvari. Perquè abans que la vista, va ser l'olfacte el que em va avisar. Perquè a cada pedalada, la tarongina és desfeia al flaire úric dels pixums. Perquè al capdavall em vaig topar amb els déus. Uns li deien Cristiano, nom vagament familiar -ah, sí, Crist- i el duien estampat al seu sudari particular. I d'altres, l'anomenaven Messi, també familiar, mira… -ah, clar, Messies, en què caram estaria pensant- que també estava estampat als sudaris corresponents. Per cert, l'altre dia, al metro, underground, i, conseqüentment, també submergit a la foscor, vaig tindre una revelació o profecia. Era un divendres pel matí, i m'havien programat els meus amos una sessió doble de disciplina sense pedals, Sade pur i dur. Jo era assegut rumiant el que m'esperava, i a la meua destra va seure's un tipus amb mòbil, maletí i tratge de confecció però sense corbata, que al seu lloc portava la pilositat pròpia dels mascles homínids, molt mascles. Era un comercial pur i dur. Va ser asseure's i destapar el mòbil, gairebé un acte reflex. Oye?... Sí, sí... Oye, mira lo que te digo… Sí, claro, no, no, yo soy representante de equipos de fútbol… Le mandas una camiseta de Iniesta y una caja de seis botellas de la bodega de su padre. Con la firma, claro… No, sí… No, la de Cristiano son 200, la de Messi 150 y la de… Nosotros tenemos un margen, pero a partir de diez las otras nos cobran 100 pavos por firma… Adidas, el Valencia vestirá Adidas… Vamos a ver qué podemos hacer, está en quiebra, entre todos tenemos que sacarlo… Los aficionados, los verdaderos aficionados no van con la segunda equipación, nada de la señera… Vale, vale. No, yo voy a Masarrochos. Mira, la siguiente es la mía… Els dos, bé, el tres, ens vàrem baixar a la mateixa parada. I dic tres, perquè un xic vestit amb xandall, gorreta i motxilla, va establir conversa amb ell: entonces, el Valencia llevará Adidas?... Sí, sí. Seguro… Me'n vaig adonar de l'estafa. El xic era el reclam. D'això, la fingida conversa pel mòbil al metro. D'això, la caixa d'ampolles sense destinatari. No sóc massa perspicaç, però el cinema de Bresson sempre serveix. I ja vegeu, sembla que parlava de sudaris a l'estafa. Bé, tornem-hi, allí els tenia, els seguidors dels déus, refocil·lant-s'hi als seus propis purins i impedint-me passar. Vaig tindre que pujar a l'Albereda -portet de quinta categoria, no us hi penseu- per poder arribar al següent casalici. Vaig tornar a casa amb l'underground, per mirar d'evitar l'aglomeració de sudaris al riu. El metro anava atapeït, però al fons del davant hi havien dues bancades de seients buides. En arribant me'n vaig adonar: al passadís hi havia un vòmit amb barret de palla i un parell de mocadors de paper al sobre. Què hi feia el barret de palla? No ho sé, però hi era. I jo, demostrant a la resta del passatge una sang freda que no en tinc, una flema britànica que mai no tindré, em vaig seure al seient de la bancada més llunyà de la vomitera amb barret de palla inclòs. Però la segona estació -mai millor dit- encara estava per arribar. Vaig fer el transbord al tramvia que em duria al meu casalici particular. I a la meua parada em vaig trobar una nova versió de gent amb pixums, purins i sudaris -ara blaus i amb la frase: no quiero volver solo a casa… y lo sabes, i amb un déu tan intangible com el Julio Iglesias estampat. I vaig tindre que obrir-me pas a colzades, perquè si no encara seria al tramvia: eh!!, que no es para tanto; no se ponga así… Però el que no sabien, pobres, era que el seu déu es deia Dionís -com el Dioni, un altre estafador, què serà d'ell a hores d'ara?- i la seua festa era en honor d'una ampolla buida: Macrobotellón li diuen. Però tot i la baralla, no podia llevar-me del cap una altra conversa de mòbil que acabava de sentir a l'underground només feia uns minuts. No, no, van disculpar-se… És el que li vaig dir… Sí, sí, jo el divendres 'procesiono'… Ei, ja li ho vaig dir: oye, nene, en l'estómago buit no pots tindre a la gent, que és una estafa… No, ja voràs com el divendres no passa… I de sobte, només creuar la maregassa de sudaris blaus, pixums i purins, van començar els tambors. Era la tercera estació. Perquè tenia barrat el pas a casa meua. Perquè una infinita processó de sudaris taronja amb cucurutxo color xocolata -com l'Apolo, vaig pensar- m'ho impedia. I el que no vaig poder aclarir-ne va ser qui en feia de déu i quin d'estafador, tot i el flaire a pixum de ciri i d'aclamacions més penetrants que els purins: Si es que el que no crea en esto, es para matarlo a puñalás, no me jodas. Naufragi.

El dit

Su cuerpo dejará, no su cuidado;

Serán ceniza, mas tendrá sentido;

Polvo serán, mas polvo enamorado.

(Amor constante más allá de la muerte, Quevedo)

Era un xiquet. Tindria onze o dotze anys. Encara portava pantalons curts i semblava molt més… -jove, anava a dir- molt més xicotet que els meus companys de classe, alguns dels quals ja practicaven el peròs posat dels adolescents. Estava assegut al primer pupitre de l'aula: raons alfabètiques, no hi penseu, llavors encara no em deia Vicicle; i m'avorria mortalment, com la totalitat dels interminables matins escolars del món a l'insti. I és que el meu pas, des dels quatre anys, pel col·legi, havia aconseguit convertir-me en un Bartlebly avant la lettre, i amb pantalons de camals ben curts, és clar. I al igual que el melancòlic personatge d'en Melville, jo també disposava el meu no-res amb tota la disciplinada i obsessiva precisió i ordre del que era capaç. El llibre obert a la pàgina correcta, la llibreta del centurió romà doblegada curosament pel gusanillo, oferint-me la fulla verge amb marge roig i línies blavenques, i el Bic blau punta normal amb el caputxó posat a la part superior i ben agafat pels meus dits índex i polze drets amb la complicitat del mitjancer que feia de topall, tal i com ho il·lustrava el dibuix dels quaderns de cal·ligrafia Rubio que teniu ací dalt. No em preocupava dissimular el meu estat de no-res límbic, tampoc no feia de carasses sospitoses, tot s'ha de dir, senzillament hi era, estava, ocupava el meu lloc al món determinat pel cognom i l'edat, i mirava tot allò que m'envoltava amb l'esguard dels nens, l'únic que vulnera el temps. Ja sabeu allò de que els nens caminen amb el cap i no amb els peus, no?... Mirava el o la profe, no ho recordo, la pissarra, el llibre, les línies blavoses amb marge roig de la fulla, i el meu Bic blau punta normal entre els dits. Tot ben preparat per al no-res. Crec que no hi ha hagut temps més perdut -i no en el sentit proustià- a la meua vida que el que he passat assegut a tots els pupitres de la meua vida. Quanta, quanta d'ironia té la vida! Perquè si al menys els coneixements que em volien transmetre hagueren sigut ciclopèdics enlloc d'enciclopèdics potser hagués trontollat el meu esperit bartleblytà. Però no, la distància entre l'escola i la vida era l'infinit de dues línies paral·leles sense possibilitat de punt impropi. I vet aquí, aquell dia d'aquells anys que no puc precisar, vaig deixar el boli Bic a la ranura superior del pupitre, cansat d'esperar escriure el no-res o trobar el punt impropi, i vaig quedar abstret mirant-me la mà dreta, en concret, l'índex de la meua mà dreta, perquè, senzillament, no el reconeixia com a meu. No, no, ni de bon tros. D'on ha sortit aquest dit?... El vaig posar ben estirat. Que no, que no és el meu! Que jo no tinc les falanges tan marcades. ¿I aquesta estilització de la punta? A veure, qui m'ha canviat el dit?... Llavors, no ho vaig comprendre de seguida, i em vaig espantar. Li ho diria a la mare, és clar. I si ella també s'espantava, doncs aniríem al metge. Però no es va espantar, es va riure. Perquè era la primera vegada que jo li demostrava ser conscient de les transformacions que a poc a poc aniria patint el meu cos. Un frec de vida al dintre de l'aula. El punt impropi. I vaig pensar que créixer i fer-se gran era, a més d'altres coses, admetre que el meu esquelet aniria prenent domini al meu cos, i que això suposava que la meua estructura òssia es manifestaria cada vegada amb més força, amb major protagonisme, fins la mort i la corrupció de la carn. I que aquest darrer estadi seria l'única cosa que quedaria de mi mateix. Un munt d'ossos. I ja no estava espantat, estava aterrit. Tot i que acabava d'entendre aquella dèria del Miquel Àngel pels dits índex de l'Adam de peròs posat i el Déu barbut.

Potser, la gran troballa digital, va ser a classe de religió.

Perquè avui en dia el no-res digital l'hagués trobat a la classe d'informàtica, de segur.

L'epitafi de...

Va deixar quatre coses. Dersú Uzalà l'hagués qualificat com a bona gent, i també en Machado. I aquestes quatre coses les va disposar, un poc abans d'aturar-se per sempre mai, als quatre punts cardinals de casa seua. Era la seua dèria particular, si m'accepteu la redundància. Li agradava distribuir el seu món als quatre costats d'aquesta creu amb que plantem dempeus la nostra esfera àpoda al no-res desencreuat de l'univers: nord, sud, est i oest. Si la creu principal està ben construïda, les altres venen rodades, repetia una i altra volta. Era el seu lema, la seua llegenda a l'escut d'armes. Van regirar, els seus més pròxims, els dos pols, nord i sud, i els indrets que veuen llevar-s'hi i gitar-s'hi el sol tots els matins i capvespres del món, l'est i l'oest, per si de cas a qualsevol petit racó de les puntes de creu havia deixat notícia de les seues últimes voluntats. Però no. Cap cosa van trobar. Ni tan sols una breu paraula de comiat: agur, adiós als pols o adéu, adeus a llevant i ponent. No, cap cosa. Semblava que abandonés el món amb un mutis shakespearià: molt soroll per no res. Com si la vida no fos sinó el fruit desolador d'una publicitat enganyosa, si em torneu a acceptar la redundància. Que al capdavall tot es resumeix al mateix, hagués dit: donar-ne voltes i voltes a la mateixa cosa, sempre el mateix, sempre el mateix… I, és clar, els amics van quedar un poc neguitosos en no saber què disposar com a epitafi a la seua làpida. Ja sabeu, aquella frase, diuen, amb aspiracions de pedra: la frase lapidaria. Varen fer memòria i varen concloure que el que primer recordaven era la seua vida silenciosa i de continguda passió. "Silenci i passió"… Però quina mena d'epitafi era aquest que no acabaven d'entendre ni ells mateixos?. A més a més, un, el de l'esquerra, va discrepar: "no, lo seu no era passió continguda, era obsessió". "Sí", va reconèixer un altre mentre afegia: "i una obsessió solitària". "Com els artistes", avançà un tercer. "Art i solitud", va resumir el quart. Però tampoc els hi va agradar. "¿I el silenci?", va reclamar el primer. "Tens raó", li varen concedir. "Tampoc podem identificar silenci i solitud, tot i que al seu cas…", rumià en veu alta el primer. "I és que més que silenci, ara que pense, el que feia era poc de soroll, no esteu d'acord?", etzibà el segon. "Doncs sí, Poc de soroll…" començà el quart; "i moltes nous", tancà el tercer. Poc de soroll i moltes nous. La frase no només no era gens ni mica lapidària, sinó que recordava l'eslògan de qualsevol anunci publicitari de quinta categoria. Però no els hi va desagradar del tot. Vet aquí. El segon, però, i al fil de la nou, va recordar una dita: "com més petita és la nou més soroll mou". "Ja està, només cal canviar més per menys", va dir el primer. Com menys petita és la nou menys soroll mou. I la feren cisellar a la làpida. El dia del soterrar només els quatre amics acompanyaren el sepeli, cadascú a un punt cardinal. I mentre li llançaven els grapats de terra al damunt, algú d'ells, que ara no recorde, va preguntar: "¿Però algú sap si li agradaven les nous?... I aquella incògnita llançada a l'aire es va escampar com si fos el núvol de cendres de la letal incògnita, a la fi resolta, que l'havia dut a la mort: la quadratura del cercle.

Contradictio in pedalis

Inclement. Avui feia un oratge inclement, com hagués dit un escriptor nouvingut i amb febleses hiperbòliques. Contradictio in absentia. Jo mateix. Molt ennuvolat. Cel amb cobertor d'edredó de plomes, amenaça brussel·lina de pluja, fins i tot torrencial troika, i humitat -¿humanitat?- esponerosa humitat ambient que et feia sentir el profund significat de la paraula intempèrie. Sí, avui era un dia d'intempèrie, de sentir en carn pròpia el que és estar fora. Dins, fora. Ara estic dins; ara estic fora. De no haver quedat, m'hagués quedat -què magnífica contradictio in verbis, abstenir-se agnòstics- dins de casa meua, és clar; i no hagués anat fora de casa meua. Dins, fora. Però quedar a pedalar és molt més que un  biverbis -aquesta és meua, i no tinc per què explicar-la; Epi, Blas, ja em perdonareu. I visto lo visto, i la negror immensa dominant l'horitzó, doncs el meu amic i jo hem decidit endinsar-nos-en. Sí, ficar-nos-en al que diem els/les afores de la urbs, orbs de camins mullats a la matinada, orbs d'horta humida per la rosada i la pluja que beneeix els amors clandestins, la boca del llop inclement, la bava als queixals de la intempèrie, l'hàlit balsàmic de l'ectoplasma de l'horta. ¿Ens ha plogut? Sí. I done gràcies al llop i els seus queixals. Les gotes cegaven les ulleres, lliscaven pels ulls caient des del front fins a les mans mal guarnides. La roba drenava, atrafegada, el xàfec que ens ruixava només eixir de Bétera camí del barranc. Perquè hem decidit tornar pel barranc on el llop plujós ens esperava. I torne a donar les gràcies a la inclemència. Mullat, cec, corbat amb les mans a la part baixa del manillar, la tête dans le guidon, mirava de sentir-me ben endins del que diem fora. I llavors me n'he adonat. Aquesta pluja que nodreix l'horta és la seua essència, la seua saba. I jo era al bell dintre de l'essència de la vida, del líquid amniòtic de la vida, de la meua pròpia vida dins el si de la meua mare; i el perfum de fulla trencada dels tarongers, de tan intensa com era la seua flor ja esclatada, era la seua sang de tarongina que traspuava l'aire i enverinava de vida -contradictio in adiecto,  l'oxímoron dels pobres- els meus pulmons per sempre més. Cap cosa és més fèrtil que el ventre d'una mare. Cap cosa més maternal que la terra. Pot semblar una estupidesa, però avui he pedalat pels camins que més he estimat a la meua vida, aquells que vaig conèixer abans de viure. Contradictio in termini. Aquells que només puc retrobar amb certes músiques i certes pedalades. L'avi va pintar l'horta. L'avia la va ignorar. Contradictio inter pares. I a mi em demanaren no tindre por. I m'han donat ganes, veritables ganes, de deixar anar l'aigua de plor i plenitud. Quin tipus de contradictio li concedim?... Això, dins i fora alhora. Allò que només pot fer l'amor.