dijous, 28 de juliol del 2022

Paradís


El Paradís tenia un baixador. Un poc més enllà d'Alboraia. Un lloc encara perdut. Un indret que només hem trepitjat els deixebles de Meaulnes. Parle d'un temps fosc. Perdut o futur. D'un temps de cases fosques amb quatre escletxes de llum per respirar al bell mig de sèquies i canyes inadvertides, de camins creuats, de camins senders sense senderi, de lluminoses composicions inestables al girar el cantó irrellevant que marcaven els parotets. Patíem per arribar. Perquè el viatge obligava primer a allunyar-se més encara de l'objectiu final. Allunyar-se tant o més de la distància que de casa hi havia al Paradís. N'era premissa necessària duplicar l'espai que ens separava de la felicitat per poder accedir-ne. I aquesta il·lògica irrefutable ens va marcar de per vida: 'allunya't del que desitges si és que hi vols trobar-t'ho'. Al capdavall, arribàvem al baixador. Al davant, el camí: aquella línia recta que fins el nostre món era plena a vessar de voltes, revoltes i giravoltes que acceptàvem amb la naturalitat de qui sap que al capvespre el rebran les fades de la nit i que la migdiada serà esmortida pel rumor i l'olor del mar. Millor caminar en silenci, doncs. Carregats amb l'absurditat de fer del Paradís casa habitual. En aplegar, pouàvem el pou amb deler. Aigua dolça com el ferro dolç i freda com el gel never. I dins un parell de poals ficàvem aigua i beguda i fruita per refrescar. Trèiem la taula al porxet de canyes i els reposapeus de vidre amb aigua per evitar les laborioses formigues. Qui treballa al Paradís? Agafàvem cadires, i per un llarg instant quedaven els esguards encisats, els moviments de mans i peus alentits i els llavis sense paraules que dibuixar. Al poc, però, començava el son dels malsons. La lluita per collir-ne fruits que no hi eren. De fer quotidià allò que sempre seria una excepció que confirmava l'agror de l'existència. No vam ser capaços d'entendre res. No van ser capaços de raonar més enllà de la mísera distància duplicada que, diumenge rere diumenge, els allunyava d'un Paradís que només els xiquets érem completament conscients que hauríem de perdre. Ni jocs ni bicicletes ni àpats pantagruèlics hi tenien el seu llar natural. I aquell, com tants d'altres, va ser un Paradís perdut. No us diré el seu nom. Mai us diré el seu nom. Són coses que han de quedar, com els draps bruts, a rentar en cada casa.

2 comentaris:

  1. Senzillament preciós aquest escrit sobre el Paradís, encara que no ens en digues el nom, o precisament per això, perquè tot hi és dit, la presència de l'absència. Gràcies, Vicicle.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Manel. Crec que ja no existeix. Ens van furtar el Paradís.

      Elimina