diumenge, 4 d’octubre de 2020

Lost in Translation


Fullejava l'àlbum: imatges 
de quan éreu eterns 
i no sentíeu la vida, 
sinó les hores. 

De quan els besos 
soterraven per sempre els jocs, 
i l'aventura humana 
era una tornada oblidada. 

Ahir vespre recordava 
imatges de quan éreu déus. 
I he tornat a enamorar-me d'ella… 
I de mi mateix. 

Sempre vos estimaré, benvolguts. 
Perquè mai no vaig adonar-me 
que potser era feliç.

2 comentaris:

  1. Aquest poema sí que enamora, la felicitat d'ara és com si el passat en fos precursor, erem feliços sense saber-ho.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Més que precursor, fa de tutor, podríem dir. Moltes gràcies, Helena. Una abraçada.

      Suprimeix