divendres, 7 d’agost de 2020

Nom propi


Doncs resulta que n'hi ha qui no en té de nom propi. Que tota la seua vida serà -per imposició històrica o elecció pròpia, heus ací el dilema- el "fill de…" (p.e. el "fill del Caníbal") el "nét de…" (p.e. el "nét de Franco") el "nebot de…" (p.e. el "nebot d'en Rameau") o fins i tot el "nebot segon de…" o el "renebot de…", encara que aquestes dues últimes n'hi ha que treballar-se-les amb dedicació quasi exclusiva, per a la qual cosa has d'abjurar dels teus propis pares o avis originals i esperar que aquells parents llunyans de la tieta, posem per cas, t'accepten com a família d'acollida. I em direu que no, que això és impossible, que tots en tenim de nom propi, i que aquí està el DNI de cadascú per a demostrar-ho. No estaria jo tan segur. Si n'heu llegit la Historia universal de la infamia, de J.L. Borges, recordareu aquell fet extraordinari d'en Tom Castro (Arthur Orton, de naixement) "un palurdo desbordante, de vasto abdomen, rasgos de una infinita vaguedad, cutis que tiraba a pecoso, pelo ensortijado castaño, ojos dormilones y conversación ausente o borrosa" un "obeso tarambana", que, assessorat pel negre Bogle, vertader artífex de la genialitat, va suplantar a "Roger Charles Tichborne, militar inglés criado en Francia, mayorazgo de una de las principales familias católicas de Inglaterra", la mare del qual va acceptar al tal Castro-Orton com a fill propi davant la seua pròpia i insubornable negativa a reconèixer la mort al camp de batalla d'en Roger, tot i que en Roger Charles "era un esbelto caballero de aire envainado, con los rasgos agudos, la tez morena, el pelo negro y lacio, los ojos vivos y la palabra de una precisión molesta". A la mort de Lady Tichborne, els seus parents van litigar contra Castro-Orton-Tichborne guiats pels seus drets consanguinis, esgrimint l'acusació d'usurpació d'estat civil. Al capdavall, Castro-Orton -ja desposseït del Tichborne- va ser condemnat a 14 anys de treballs forçats. Com que era un paio que es feia de voler, li van rebaixar la condemna i als deu anys va quedar en llibertat, i va dedicar-se a donar petites conferències a les quals declarava la seua innocència o acceptava la seua culpa, segons les reaccions del públic, fins i tot "muchas noches comenzó por defensa y acabó por confesión", fin de la cita. Vet aquí la raó essencial per la qual els aristòcrates en tenen de tants noms propis. Ells, molt més que els anònims propis plebeus, viuen el perill constant de ser recordats com a "fills de…", etc. D'això, el mèrit extraordinari de, posem per cas, na Isabel I d'Anglaterra que a la Història local de la infàmia sempre serà recordada pels valors propis de la seua raça, que tan esplèndidament atresorava, i no només per ser "filla d'... Enric VIII". D'altres sang blava, però, tot i la llonganissa de noms que posseeixen, mai no passaran de ser "fills de…", com tots aquells que es creuen el que no són: un príncep fent de rei, un rei fent d'emperador o tots plegats fent de Déu, i que sempre seran coneguts com a "fills de…": "el fill del fugitiu", "del faldiller", "del trempat", "del disparu" i coses d'aquestes; o aquells cortesans i/o espongiformes que encisats pels culs reials no caguen per no embrutar-se el seu propi cul, convençuts que així pujaran més ràpid els graons de l'escala nobiliària, i moren víctimes d'una obstrucció intestinal i farcits de merda. Hem d'afegir, que els "sense nom propi", sobretot els locals i voluntaris, és a dir, per elecció ben pròpia, guiats per la seua cobdícia i/o ànsies de protagonisme, se'ls sol reconèixer pel síndrome servil del besamans. Diu l'enciclopèdia catalana -qualsevol d'altra us ho confirmarà- que el besamans és un senyal de reverència o acatament. Bé, deuríem precisar que, a més a més, el besamans streaming no viu un dels seus millors moments, ja que la possibilitat d'infectar-se del virus corona, corina, crèdit corona o com li vulgueu dir, en tocar els llavis el dors de la mà del venerat a besar, és més que factible. Per la qual cosa, darrerament, es fa online. Yo me lo guiso, yo me lo como. Ah, no ho oblideu, els noms propis, sobretot si no és el teu propi nom, sempre en majúscules, malparits. I fins ací, la lliçó d'avui sobre puntuació i sintaxis. A veure si els espongiformes amb borrosa identitat en trauen alguna cosa de profit.

2 comentaris:

  1. Això del "corona, corina" és genial! I la idea que hi ha qui no té nom propi també.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Helena. M'alegra molt la teua visita. Caram, feia temps. Però no puc parlar, que jo estic molt poc actiu, la veritat. Una forta abraçada.

      Suprimeix