dissabte, 30 de maig del 2020

Miasmes


Els pares l'havien… (anava a dir acostumat, però potser que la cosa era molt més profunda, llavors diré ensinistrat) Recomencem. Els pares l'havien ensinistrat a deixar de respirar de sobte, sense preparació, automàticament, i aguantar sense inspirar ni expirar fins que el perill fóra ben lluny. O bé el pare o la mare o tots dos alhora li deien: tanca el nas, i el xiquet obeïa sense preguntar. Aguanta, afegien, i ell amb les galtes inflades a punt d'esclatar i tot roig, aguantava. No cal dir que els pares també ho feien, com a recolzament del que exigien al seu fill. Aquesta activitat tenia lloc, principalment, al carrer, mentre passejaven, i només en circumstàncies molt especials podia donar-se dins de casa seua. La qual cosa convertia casa seua en un aixopluc imprescindible on poder respirar sense condicions. Aquest entrenament en l'apnea li va ser molt útil en la passió que desenvoluparia passats els anys per l'esport ciclista i la pràctica de la flauta travessera, pels esforços pulmonars a que els grans cims i certes partitures obliguen. Ara per ara, però, com a bon xiquet que era només feia que obeir. Tanca el nas, i ell el tancava. Aguanta, i ell aguantava. Però va ser començar l'escola i un munt de preguntes li van caure al damunt. No cal dir que a les competicions típiques dels xiquets de qui era capaç d'aguantar més temps la respiració ell era sempre el campió sense esforçar-se el més mínim. Però com que els amics li preguntaven pel seu do, natural o no, doncs va tindre que confessar-se: és que ho faig des que tinc memòria. I per què?... Doncs no ho sé. Els pares em deien tanca el nas, aguanta, i jo ho feia… I per què?... No sabia què dir-los-en. I en arribar a casa els hi va fer la mateixa pregunta als pares. La resposta va ser precisa i, encara que ho ignorava, carregada de futur, com la poesia: per els miasmes, benvolgut, per els miasmes. A l'endemà els hi va fer cinc cèntims als amics. I tots van fer la mateixa cara d'esmaperduts mentre deixaven de respirar sense adonar-se. Afegirem, que tot i no ser molt espavilat, el xiquet se n'havia adonat que aquestes interrupcions sobtades, i més o menys intenses i dilatades en el temps, de la respiració, coincidien amb la proximitat física del que els seus pares anomenaven miasmes malignes, l'epicentre dels quals eren sempre o ben bé els gitanos i els sense sostre de tota la vida, en un començament, o els negres que van venir de Guinea anys desprès, o tots els "miasmes malignes", segons ells, que pugeu imaginar amb els canvis demogràfics: marroquins, xinesos, pakistanesos, llatinoamericans, romanesos, gitanos romanesos, etc… La conseqüència era d'esperar, tal i com va anar eixint-li pèl al voltant de la boca i dins el nas, més incòmode l'era deixar casa seua, perquè l'exterior era cada dia més una barreja confosa de miasmes, tant o més perillosos segons les aliances que l'aleatòria realitat produïa. I qualsevol passejada era un baix obstinat d'ofecs i esbufecs, un moto perpetuo de maldecaps respiratoris. Només la bici, que sempre practicava tot sol, li resultava benefactora. L'aïllament, l'aire lliure, l'absència humana tranquil·litzava el seu sistema respiratori, que en aquestes alçades de la seua vida tenia plena autonomia i actuava segons les possibilitats de miasmes que ell mateix creia detectar. Tenia, per dir-ho així, criteri propi. I en acabant va arribar la pandèmia del dinou. I la vida se'l va fer insuportable. Ara, els pares n'eren, al seu torn, de miasmes malignes, com els gitanos o pidolaires de la seua infantesa, tot i les mascaretes que feien servir com si fos paper del vàter, i les recriminacions. Fill meu, fill meu pots respirar, no passa res, li deien. Som els teus pares, no som de miasmes de cap cosa maligna. Però ell, tot i no voler, tancava el nas i aguantava. Només a la seua habitació podia respirar amb certa comoditat. S'adonà que potser mai coneixeria l'amor, que mai faria el bes més apassionat de la història o de la seua història, que al capdavall és el mateix, tot i la seua potència pulmonar i resistència d'apnea. S'adonà que odiava el món. Que li havia passat el temps de preguntar què era això dels miasmes, d'aquesta malignitat que només afectava a una part de la població quan ell amb prou feines alçava un pam de terra, i que ara s'apropiava fins i tot del que més s'estimava: els carrers buits de la ciutat trencada.

2 comentaris:

  1. Caram, Vicicle, que oportú, doblement oportú o triplement, pandèmies i assassinats per asfíxia a banda. Potser al capdavall la solitud i la reclusió en les profunditats d'un mateix són qüestions d'aire, de falta d'aire, de l'aire que ens ha faltat aquests dies i que no ha sigut un simple problema víric. A veure quan pedalem i respirem junts a ple pulmó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com tu dius, Manel, costa respirar. El virus del feixisme i el racisme van camí de convertir-se en pandèmia per enèsima. A veure si la setmana vinent, en fase 3, podem quedar, que jo porte més de 3 mesos sense pedalar. Una abraçada.

      Elimina