dilluns, 22 d’abril del 2019

Raval


Hi ha un lloc a la ciutat que no existeix. Hi és a qualsevol dels seus ravals, antics o nous. La intuïció, però, em diu que comença al racó on el riu atansa el seu meandre. Sé que no dec entrar-hi, que seria una de tantes equivocacions com he comés a la vida, però hi ha l'esperança de trobar-hi la quimèrica drecera que m'allibere d'aquests carrers sòrdids on gent perduda vol ajudar a perdre's gent que no sap on i com perdre's. Convençut estic de l'èxit, i sabedor sóc del fracàs, perdut a la seua travessa infinita. Tots dos sentiments alhora beuen, però, del mateix doll: la barreja de realitats i reflexos que el constitueix. Fa temps, aquell somni en què hi vaig entrar per primera volta al raval, em donava por. Avui, la por hi és com un personatge més de la comèdia. He canviat l'angúnia inicial per un regust amarg d'insistència en la deriva. En baixar l'escala hi ha una plaça. M'assec en una cadira de ferro. Vull no destorbar. Una dona rossa, de mitjana edat, arriba travessant l'arc que hi és al costat de la meua escala. S'asseu a la taula del cafè que queda a la meua esquena. Jo no tinc taula, però la cadira on séc és del cafè. Em done la volta i veig el seu rostre marcit, i pense que m'hagués agradat que fos menys real. M'alce amb el sentiment de que el cambrer m'exigirà la despesa d'una consumició que no he pres. Me'n vaig i s'afegeix de seguida un amic que va de compres. Fins i tot duu el carret. Tot és de tons freds contrastats sota la llum escassa d'un cel nuvolós. L'amic i jo caminem amb la seguretat de qui no sap on va. A la botiga, crida la meua atenció el sostre inusualment elevat. Com si fos una biblioteca, passadissos de fusta recorren els murs. I al darrere del mostrador un infinit vertical de calaixos amaga les mercaderies. El meu amic ja no hi és. Pedala pel camí al costat del cementeri. Vull seguir-lo. El camí és de terra fet de tant trepitjar l'herba. Ell s'allunya. Mire al meu darrere i en tornar el cap ja no hi és. Una jove de cabells negres arrissats m'avança per la dreta. Li pregunte si hi ha eixida al final de la tàpia del cementeri. M'ignora totalment. És de dimensions anormalment grans, majúscula. Pense en Baudelaire. El seu vestit groc suau, estiuenc, sense mànigues, curt, li deixa les cuixes i els braços a l'aire. Camina descalça, i un poc més endavant es gita damunt l'herba deixant el seu cos de pell daurada a la intempèrie morbosa del capvespre. Em desperte dins el somni. Com les coses que no vols, però no pots evitar, com la mort, hi són aquestes dreceres laberíntiques, infinites, aquests ravals inestables, fluctuants, escorredissos, inexistents, com la imatge involuntària que ens retorna d'amagat l'argent viu i invisible de qualsevol espill.

2 comentaris: