dijous, 11 de gener de 2018

I...


I va ocórrer, però, que els lladres van riure's públicament de les seues víctimes. I cap cosa va passar. I com que les rialles eren cops de destral amagats sota el soroll ambigu d'una confessió pactada, les víctimes van haver de retractar-se. I res no va passar. I va arribar el dia, però, que farts de tanta comèdia els saquejadors van estalviar-se l'oprobiós silenci de les seues respostes i van prohibir les preguntes. I cap cosa va passar. I com que els fets eren més tossuts que la història, van negar els fets i manaren reescriure la història. I va succeir, però, que la realitat s'imposava a la història, i obligaren els fets a reconèixer la seua culpabilitat amb la qual cosa prohibiren la comèdia. I res no va passar. I vet aquí que la realitat començà a semblar l'escenari espuri d'un videojoc on tothom oblida que els hi dones la vida a canvi del no-res de proclamar-te primer, tot i ignorar que seràs l'últim dels perdedors. I van prohibir la realitat. I no, no va passar gran cosa. Però no ens posem massa seriosos. Pedalem al fred de gener, mentre el sol brunyeix la vida. Si al començament de Cien años de soledad el coronel Aureliano Buendía hagués fet memòria de l'eslògan d'Omo, la novel·la hagués estat molt diferent, sens dubte.

4 comentaris:

  1. Memorable final amb el que podria haver estat un altre principi d'un principi memorable i podria haver canviat la història de dalt a baix (de principi a final). I ens retrotraus al principi, davant l'escamot d'afusellament i l'inoblidable Pèrich, per recordar-nos que la història real, la que dicten els que manen, és un bucle, una repetició ad nauseam. I que no passa res. De moment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Manel. El Perich sempre és bona font d'inspiració.

      Elimina
  2. Si no fos pel gran Perich la vida seria més infame. Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pel Perich, el Gila, el Chumy Chúmez... Perquè, qui recorda el Máximo? Ah, el temps quin crític més perspicaç. Salut.

      Elimina