dimecres, 1 de març de 2017

Elle


Dimarts, 28 de Febrer. La Candelària. 20:05PM: isc del treball. El bidell, mentre signe el part d'eixida -tenim d'entrada i d'eixida, per si de cas fugim de les nostres obligacions abans d'hora: cree el ladrón que todos son de su condición- el bidell, deia, li fa una ullada ben ostentosa al seu rellotge. Què, ara també controles l'horari?, li escopisc amb la celeritat d'un contracop amb la defensa contraria desprevinguda. Es parte de mi trabajo… No, t'equivoques, no té res a veure amb el teu treball. Si ho fas és perquè vols… La edad es un grado, pero… Me'n vaig. A la pròxima, fins que jo no isca per la porta em faràs el favor de no mirar el rellotge, d'acord?... (No sap, no contesta) Vaig directe a l'estació de Valenbisi. Cap bicicleta. Tenim el vespre capgirat, pel que es veu. Dubte si agafar el bus, ja que la parada és al mateix lloc, a més a més fa ventolera, fresqueta i la propera estació de Valenbisi no està al girar el cantó, que diem. Arriben tres -de busos, vull dir- i cap d'ells és el meu. Em capbusse a la humitat de la nit nouvinguda i xano-xano arribe fins la següent estació de Valenbisi. Tanta estació ja sembla un calvari. N'hi han dues bicis. Una amb el selló girat: indicatiu d'avaria. L'altra és la 15, i de fet, és l'única que ix al monitor. Desenganxe la bici, m'apuge, done la primera pedalada -sempre m'impulse amb el peu dret- i, oh, sorpresa, el pedal esquerre està trencat a l'eix de la biela i es queda gronxant-se al bell mig de la nit. Quina novetat: l'esquerra falla. Sí, sembla que l'horabaixa és ben baixa. Què fer, Tolstoi? Doncs, no em queda altra que continuar a la propera estació: sí que n'és un calvari. Un poc més i arribaré caminant a casa. De camí al següent casalici travesse la plaça de Tetuán. A la porta de l'edifici cultural de l'antiga Bancaixa n'hi ha un grup de gent prou nombrós. Amb prou feines arribe a llegir els cartells: sembla una exposició, però no sé de què o de qui. Continue el meu pelegrinatge, que fins el Parterre no tindrà nova oportunitat ciclista. Estic a punt de travessar el Carrer del Mar, faig temps al semàfor. La memòria m'avisa de fa quaranta anys. Jo hi era a la parada que llavors feia el bus que ja no en fa. I ella va arribar damunt de la seua Vespino. Tenia els llavis de la malenconia, els cabells rossos d'un apart romàntic i els ulls clars d'un fracàs anunciat. Vàrem tatuar quatre frases. El cor bategava tot allò que la conversa dissimulava. De sobte, el semàfor donà el verd i ella va acomiadar-se. El semàfor encara és en roig, però de sobte un cotxe negre para damunt del pas zebra. Els del seu darrere xiulen. Són dos cotxes negres, no un, grans, com d'oficials. Els de la cua xiulen desesperats. El xofer del primer, que és al meu davant, impertèrrit, ix del cotxe i jo crec que es tracta de l'inici d'una baralla amb els del darrere. Això és que va a demanar-li explicacions al que li xiula. Però no. Passa per davant del seu cotxe oficial, moment que jo aprofite per creuar, tot i el semàfor en roig, i es dirigeix a la porta darrera de l'altre costat. Obri al seu amo. Jo em quede parat, intrigat per la maniobra. Del dintre n'ix una noia, almenys això diríem pels seus cabells rossos i llargs de jove. És l'ama. Però el cos es nega a incorporar-se amb el mateix compàs jovenívol del pentinat. Potser que els tacons tan llargs l'impulsen, potser que la posició enfonsada al dintre del cotxe tira d'ella, potser que... l'edat? Sense haver pogut endreçar el seu esguard es dirigeix directament cap a mi. Algú l'indica que el seu destí hi és en sentit contrari. I sense acabar d'estirar les cervicals gira cua i es dirigeix cap a l'exposició, ara sabem de qui. És la baronessa. I hem estat a un pam de nassos de distància. Duia un vestit de pantalons negres de camal ample, massa volubles pel meu gust i una jaqueta negra amb estampat argentí de tapisseria que acabava d'arrodonir una imatge desesperada. I m'he adonat que a la baronessa mai ningú li dedicarà una improvisació tatuada a la pell del capvespre.

2 comentaris:

  1. és que ja no se què dir-te vicicle , la teva prosa em té robat el cor i les teves ironies em fan fruir sempre del que escrius

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no saps l'alegria que em dones, Elfree. Caram, què bé, de veritat. El que escriu, i tu també ho saps, el primer que busca és satisfer una necessitat, i si a més a més, n'hi ha qui ho gaudeix, doncs, qui vol ser baronessa? Una abraçada!!

      Elimina