dimecres, 1 de febrer de 2017

Serena


Crec que ja ho he dit, però pel que sembla no estarà de més insistir: sóc un home -bé, un ciclista, que no n'és del tot el mateix- que odia els que parlen gratuïtament d'extrems. Per tant, igual que li vaig declarar el meu amor incondicional a l'Scarlett Johansson, amb la meua sèpia a la veneciana d'inútil reclam -potser no li va agradar el color de la salsa amb la tinta- he de reconèixer que bebo los vientos per aquesta dona inigualable, la Serena, a la qual l'única cosa que li falta és tastar la meua sèpia veneciana, la vera paella i una pujada a l'Oronet com déu mana -l'ordre dels factors mai no alterarà el producte. Ja vegeu, igual que li vaig dir a l'Scarlett, cap diferència. ¿On és l'extrem? ¿Serà tot igual d'estèril? Serena, què seria de Venècia sense tu? No vull ni pensar-ho, no vull ni tan sols imaginar-ho fugisserament. Com és que aquesta colla d'indesitjables no veuen la tendresa inabastable que amagues al darrere de la teua volea liftada? Com és que ignoren la femenina i excelsa delicadesa de les teues deixades? Només l'odi destil·lat de la seua enveja pot negar-te la subtil innocència del teu revés, o fins i tot els sentiments contradictoris d'un passing shot marca Williams. Serena, els teus globus em fan lliure: me importa un pito les magnòlies i les figues seques, tu sí que en saps de volar; i aquells que t'insulten pel teu cutis d'esclau estigma, els teus llavis travessats d'onades de sorra, les dunes del teu cos, la gasela superba que amagues als teus ulls, són els mateixos que miren de Tirez sur le pianiste, sobre aquell pobre músic que cremava la seua vida amb la cigarreta d'hora baixa que n'és el que anomenem fracàs. Aquells que mai no li arribaran a la suela de las zapatillas de su saxo a un del majors genis musicals del segle XX, un que també tenia un cutis estigmatitzat, el gran Bird, aquells són dels que només en descriure'ls ja en tenim prou, no cal ni perdre el temps en insultar-los. I no deixa de ser curiós que amb el teu cognom i el malnom del gran Charlie formem el nom d'un tal William Byrd, músic anglès del periode isabelí, que no sé ben bé que hagués dit o pensat de vosaltres, vull creure que només que elogis, sobretot si atenem a la seua música transparent i ambigua, com si d'un dels teus drive es tractés, com si una de les seues fuetades de sons ens bressolés al capvespre d'una taberna oblidada pel món dels que busquen el pianista. No em culpes, Scarlett. Són coses del cor, del costat fosc del cor, ma chérie. Benvolguda Serena, a Venècia hi som, t'esperem, jo i la meua sèpia, la salsa de la qual t'agradarà de segur. À tout à l'heure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada