dijous, 29 de desembre de 2016

Falhamos em tudo


Menja l'entrepà, cec; menja l'entrepà! Mira que no n'hi ha més metafísica al món sinó l'entrepà. I el cec menja amb la boca oberta dels que mai no s'han vist la boca a l'espill. La llengua aplana i engoleix amb la metafísica d'un mirall sense argent viu. Els llavis li fan muda oratòria. Les hores passen amb l'estàtica sensació d'un mos travessat a la nit. La Sala d'Espera del Clínic sembla un mercat de lletanies a l'espera -què, si no?- de la missa de rèquiem on colèrics cristians d'última generació faran seues, i només seues, les aclamacions de tots: amen, deo gratias, domine miserere… Però no avancem l'espectacle. Érem a la Sala d'Espera, i el cec menjava pessoanament, tot i no haver llegit una línia de poesia, però amb tot el dret d'esperar que el criden com a familiar o acompanyant des del limbe del triatge: "aquest torna cap a casa, aquest queda ingressat, i aquell… aquell que déu l'empare". I tanmateix n'hi ha un fil que lliga el mos regalimós, l'eternitat i un dia de la Sala i la llum cendrosa que banya el ciment subterrani del tanatori on aparquen els cadàvers a l'espera de la confirmació dels éssers estimats. El sudari blanc, el llençol blanc. La pell cerúlia i les faccions esmolades. Per què la mort té la color dels ossos? Per què el subsòl sembla un pàrquing de morts a l'espera? Potser perquè el pis superior es diu Sala de Cerimònies? El capellà -a agonia passada, podríem dir- me'n fa cinc cèntims -o trenta monedes, tant s'hi val- del ritme inviolable dels forns del crematori. Comentari amb regust teutó, no cal dir. Perquè l'horari de la missa depèn exclusivament del ritme crematori, em precisa. I jo li dic que el ritme de les màquines ens ha esclavitzat i deshumanitzat. Però potser que ell, agençat i abellit com és, i amb rellotge només en manetes i sense hores, no ha entès cap cosa; que un poc abans de començar la cerimònia a la Sala de Cerimònies -per què no Capella?- n'estava rient amb les xiques de recepció; que la generositat sense recompensa, o préstec a fons perdut, és l'única forma d'oració, i no sé si n'està assabentat; i que no tots els convidats tenen reserva feta al crematori. Però he tornat a avançar-me, que m'he botat l'agonia. Divendres nit... no, perdó, això va ser l'entrepà del cec; dissabte de matinada queda ingressada. Com què la nit és llarga i curta la vida, em quede al seu costat. No sé si sap que no està sola. Aguanta. Aguanta el tractament. Aguanta la mort. I aguanta la nit. El mateix equip mèdic que diumenge i dilluns em dirà que la cosa no va en ells, que és cap de setmana llarg -amb nit de Nadal i Nadal incloses- i que fan repartiment, sense llibre, de llits com si d'una casca de moniato es tractés. Dimarts, resultarà que sí són els responsables: aquest pneumococ és molt agressiu amb gent gran com la seua sogra. Gràcies, per aclarir-m'ho. Menja el pneumococ, cec; menja el pneumococ! Mira -mai millor dit- que no n'hi ha més metafísica al món sinó un pneumococ enrabiat. Fes oratòria muda amb la teua boca plena a vessar de pneumococs. Fes-ho. Fes oratòria, ja que no pots pedalar. No tenim ulls per als déus, no; només boca. Miserere nobis.

5 comentaris:

  1. Em penso que no has passat un Nadal gaire bo. Que l'Any sí que ho sigui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I penses bé, José Luis. Que l'Any Nou siga més favorable per a tots. Una abraçada.

      Elimina
  2. em sap greu Vicicle maleït pneumococ

    ResponElimina
  3. Respostes
    1. Gràcies, Elfree. Que també ho siga per a tu. Una forta abraçada.

      Elimina