dijous, 27 d’octubre de 2016

De misèries i plats... bruts

¿Duchamp?

La veritat, no sé si tanta transparència és el millor. Tanta veritat. Ara resulta que la petroliera Cañete & Cia. està vinculada als vaixells del Putin. I que els socialistes de tota la vida… Bé, deixem-ho córrer. No, què coll… parlem-ne: i que els socialistes de tota la vida, segons ells, aquells de la mà alçada i puny tancat, la internacional -feu memòria?- i tutti quanti, li donen la presidència del govern a un dels ciclistes més corruptes de la infra-història, d'aquells que són de la diadema directa al cervell -quieto parao que la poltrona tira al monte, y lo sabes; eh, sociatas?- i la penya genovesa del qual deuria estar tancada a la presó de per vida. D'això, amics, que trobe a faltar aquells temps en que una guerra era, deien, per motius religiosos, pose per cas. Ah, sí, temps era temps… Vicicle, estàs en Babia... ¿Ah, no? ¿Que els motius religiosos també se'ls passaven per l'entrecuix? ¿Que el que de veritat els importava als Creuats & Cia. era la seda, les espècies, l'ivori, els diamants i tutti quanti? Caram, doncs mai no m'ho varen explicar així. Ara em sap greu pel pobre cavaller aficionat als escacs del Setè Segell. Tan nòrdic i tan ros. Tan prim  i espiritual. Si li hagués fet cas al seu escuder; però no, així són els creuats i la Cia. Bé, doncs trobe a faltar… no sé… la mentida balsàmica, posem per cas. El bàlsam tigre de la sensibilitat, podríem dir. Empastifes l'ànima de dalt a baix, i a viure, xics, que la vida són quatre dies mal comptats, i els d'esclavitud mai no cotitzen. Perquè el grilló ens feia anònims i pecadors. Pecadors i amb sentència de ser engolits per la bruixa. Pecadors i amb el deure de sofrir el dies irae del déu venjatiu i els seues representats a la terra. Pecadors i descreguts amb set anys, així ens varen modelar. Amb l'argila d'un mea culpa pels pecats que no havíem ni imaginat. Tant se val que t'hagueren tatuat la misèria al sector tèxtil o al del metall. Escèptics de pantalons curt i mitjons amb forats, les costures dels quals brodava el costum a la mentida d'un país embogit pels paràgrafs del BOE. No, l'esclavitud no cotitza, eh, Amancio? En bona escola vas prendre notes, tu i els senyorets andalusos. Això sí, ara emboliquem l'entrepà amb paper Albal, ben lluent, i hem deixat de banda el periòdic i l'article llegit al descuido. I es nota. I tant que es nota. El que deia ma mare: el plat fondo només pels fideus i la sopa d'all; per a la resta, el plat pla i no massa gran, que si no la misèria se'ns menjarà l'ànima. Perquè llavors dels tigres només sabíem el seu deler per amagar-se als jardins romàntics. I com què el que vius de xiquet et marca per a la resta dels quatre dies mal cotitzats que és la vida, doncs no suporto els plats fondos amb quatre misèries deconstruïdes -els signe el Calatrava dels fogons: el Ferran Adrià, o l'Armstrong que no sabia cantar ni es passejava per la lluna. No, mai no em veureu posar el plat gran només comença l'etapa.

2 comentaris:

  1. tens tota la raó al plat fondo la sopa .....ai las quanta misèria i quanta corrupció ens cauen a sobre els propers quatre anys !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cuán largo me lo fiáis!, Elfree. Encara quatre anys més? No crec que aguante tota la legislatura... no? Bé, jo ho espere. Una abraçada.

      Elimina