dimecres, 27 de gener de 2016

Menyspreu


El menyspreu pel que un mai no podrà fer o entendre és com llepar-se les ferides, tard o d'hora la ferida tornarà a supurar. Ho dic pel que ho dic, perquè veig el que veig. Potser el menyspreu alleuja momentàniament la rancúnia ofegada per l'oblit de les frustracions que varen produir-la, però la ferida esclatarà de bell nou al compàs de les nostres mesquineses. I mai no tindrem prou. Mai no seran prou obtusos els que hem decidit que ho són. Mai prou curts, els curts de gambals. Perquè la nostra intel·ligència és tan poderosa, i la nostra genialitat tan ignorada per genial, que fins i tot demanem explicacions pels sentiments més elementals dels que creiem inferiors tot i no dir-ho. Com és la supèrbia humana. Com és de superba la supèrbia de la mediocritat. Front l'amenaça de la realitat, hem decidit de fer la imatge impostada d'un prestigi absent, d'un reconeixement que només és la conseqüència d'aquell que va prometre's ser al lloc oportú al moment oportú, però que, amb tot, mai no n'ha passat de la desoladora categoria de conegut o saludat, tot i persistir-hi. Què hi farem? La vida ens ha dotat d'una ambició només a l'alçada de la nostra capacitat de menyspreu, no a la del nostre talent. Pura farsa, tant s'hi val admetre-ho o fingir que ho admetem. Pura farsa, més o menys grandiloqüent en proporció directa de la nostra capacitat histriònica. Vet aquí la trista història de la por. Deuríem dir la Por, amb majúscules. Perquè és la por d'haver llançat a perdre la vida, donant-se de cabotades al mur de les lamentacions de les obligacions autoimposades, dels compromisos acceptats a contra cor, dels gripaus del desdejuni, en lloc de viure-la amb la inconstància del llorer i la pedalada constant de l'amor. Cantava l'aucell en lo verger de l'amat. Venc l'amic, qui dix a l'aucell: -Si no ens entenem per llenguatge, entenam-nos per amor; cor en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat. Sí, Tristeza não tem fim. Felicidade sim.

4 comentaris:

  1. Emotiu i amarg glop de realitat. I bell, la bellesa entesa com la veritat darrera. Quants ens hi podem sentir emmirallats, qui més qui menys. I la cançó de Vinicius per rematar-ho. Gràcies, Pepe.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Manel. És que, o ben bé no entenc res, o no m'agrada gens ni mica el que entenc. I sí, la cançó del Vinicius i la música del Jobim són la "veritat darrera". Per cert, la versió flauta li queda de categoria.

      Elimina
  2. Viure-la amb la inconstància del llorer i la pedalada constant de l'amor. Gens dolenta definició de felicitat o recepta per trobar-la. (Alguna cosa havia de dir quan poses aquesta maquíssima cançó)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant de bo fos la màgica recepta, José Luis. Jo li tinc molta confiança. Maquíssima cançó, tens raó. Duo irrepetible.

      Elimina