dijous, 12 de novembre de 2015

Onze


Ni u ni dos -l'u i el dos- ni tres ni quatre -3 i 4- ni cinc ni sis ni set ni vuit ni nou -56.789, la grossa de Nadal- ¡deu?... Ni pa' ti ni pa' mi: Onze!!! Onze tricornis dins el replà de l'escala de l'Espe, que més sembla l'acudit dels xinesos jugant al futbol dins una cabina telefònica i que en marcar gol, l'equip contrari demana el fora de joc... Árbitro, que estás ciego, abre los ojos, chino de… que un servei de protecció. Perquè al replà de la comtessa potser sí, però al de la meua escala no els hi fiques -xinesos o tricornis, i molt menys xinesos amb tricornis- ni alineats en fila de a tres, tipus sardines de llauna, ni de a quatre, com les anxoves; ni a tiros, com als poetes... Home, amb la pistola… ¿I si foren gambes amb gavardina, com els de la brigada político-social, Vicicle?... ¿Y la europea?... És el que tenen els palauets, que mai no saps si et trobaràs a l'escala amb sardines gallegues pujant o baixant -amb o sense llauna- gavardines polítiques, gambes o anxoves de l'Escala... Serà a l'escala, no, Vicicle?... No, no, de l'Escala. O poetes, la darrera imatge a la retina dels quals va ser una gavardina, un tricorni i una pistola. Com a equip ciclista he de dir que dels onze en sobrarien dos… Bueno, pos que uno haga de mecánico y otro de masajista… Me pido la inglesa… Què vols dir, ara?... Potser que als tricornis n'hi ha de dones... ¡Angleses?, ja m'estranyaria a mi… Bé, els anglesos tenen debilitat pels barrets. Ascot, of course… Es diu fàstic, no ascot… Ascot, la Royal Ascot. La competició, cavalls i tot això… Reial fàstic?... Curses, home, curses… De barrets fastigosos?... Ara que ho dius, potser sí… ¿I al guanyador/a li donen un tricorni o una gavardina?… Això mateix… Això mateix, què, Patrícia?… Una pistola… Ara entenc la clau anglesa. Ara s'ha fet la llum… I qui la paga?... Els poetes, of course...

diumenge, 1 de novembre de 2015

Pètals i cendres


En attendant la pluie… El matí s'ha llevat amb plugims, i la predicció era de pluja i ventolera. Baixe a pedalar pel port. M'ho plantege com una contrarellotge. Si sobtadament la pluja fa la seua aparició triomfal, dos pedalades i estic en casa. Ara són les set i poc de la vesprada, i ja plou en ganes a València. La predicció s'ha fet d'esperar. Però jo al matí no ho sabia que la pluja anava enrederida. És ben curiós el que està succeint al port. M'ha recordat el que passa d'habitud als jardins i parcs públics. Perquè tot al contrari de la dita El hombre propone y dios dispone, em sembla que si els déus proposen els camins als parcs públics, els que acaben per disposar-los són els homes, trepitjant la gespa i obrint pas, camins i dreceres allí on els déus varen disposar parterres, massissos  o platabandes. I al port també. Allí on els déus varen proposar Copa Amèrica i Street Circuit, els homes disposen camins d'esplai, esbarjo, oci i temps lliure. M'agrada, no cal dir-ho. Així, en attendant la pluie… pedalege pel port i faig conversa amb el pare. I parlem com mai no varen parlar en vida, com dos amics. Ell, em fa veure els mugrons empipats d'aquella dona que passeja només amb una samarreta de cotó i a la qual el vent enrabiat per la reprimida pluja li fa adonar-se d'un equívoc que mai no voldrà reconèixer. D'això l'empipament. Jo, per la meua banda, li comente les cames de la patinadora rossa. I algú altre detall anatòmic que m'estalviaré de dir. I anem fent. Està bé aquesta complicitat que mai no varen tindre. Perquè mai no vaig ser amic del pare; ell, que tenia amics a l'infern. Està també aquell grup d'amigues que es fan una foto amb el mar crispat de fons. De les quatre, dues d'elles flexionen la cama esquerra perquè algú les hi ha dit que eixiran més guapes a la foto amb la cama esquerra creuada i lleument doblegada. Coses de la fashion. I tots trepitgen els pianos de la F1, però no sona cap música. Mira, li dic, aquesta parella són massa grans pel que senten al seu cor. I tenen por, molta por de sentir-ho per última vegada. Ella s'asseu al banc de pedra, ell prepara la càmera, però ella en una revolada adolescent s'alça i diu que no. I així, sortejant patinadores, nens imprevisibles, grups fotogràfics amb cames encongides, corredors cecs, amants de darrers besos i passejants omnívors vaig pegant-li voltes a la dàrsena. D'un costat a l'altre. Del costat més popular i passejat -per cert, on és la nòria més gran d'Europa?- al de les deixalles d'una borratxera de vint anys de vino y rosas. I a la tercera me n'adone. Perquè a poc a poc la gent s'acumula al final del passeig, al costa nord de la bocana. Què hi fan?, li pregunte al pare. Però ell ja no està. Pare?... M'hi aprope. Alguns es recolzen al muret i miren l'aigua enrabiada pel vent enrabiat. Alguna cosa important és sota l'aigua. Podríem dir que el seu pensament es capbussa amb les roses que deixen caure sobre la ràbia, els pètals de les quals cerquen àvidament les estimades cendres dels records. I així, en attendant les pleurs, passe el matí. Del costat de les roses al de les cendres.