dissabte, 13 de juny de 2015

Per qui toquen les campanes...


Se'ns ha mort Dràcula, el Nosferatu del desarrollismo. I mai no em va donar por. És més, m'agradava lo requetebé que mossegava el tio els colls virginals i blancs de les draculines entrants mentre la pitrera se les hi accelerava. D'altra banda, ens quedem sense un@ dels principals protagonistes de Juràssic Park, obsesionada com era pel desarrollisme de segons quins barris. I aquesta sí que em feia de por, i molta. I mai de la vida m'hagués deixat mossegar ni el coll ni... tot i que el meu pols sí que s'accelerava només esmentar-la. Todos a la cárcel es converteix en un reality show on els presidiaris trien garjola i tot, com si fos un concurs tipus Supervivientes, mentre les seues dones escenifiquen un Espérame en… (Als puntets hi poseu el nom de la presó) A Xàtiva fan un remake de Missing amb el títol de On Pa'Rus?... Bé, no vull espantar ningú, però em semblen suficients senyals de que aquesta va de veres, de que ens quedem sense els grans monstres de la interpretació, de que aquesta vegada sí que n'és la caiguda definitiva de l'Imperi d'Occident. Només Madrid resisteix: No pasarán. Desfeta anunciada, de fa anys, és clar, amb el tancament anguniós dels cinemes de barri. Tan de mirar la tele a casa és el que té, que acabes Mirando pa' Murcia, preocupats com estem tots els valencians i valencianes -que no m'acusen de falta de paritat- per activa o passiva, per la ratlla murciana. I sense poder aclarir-nos què va ser abans, si la renúncia o la revocació? Perquè tan lleig és tornar un regal de noces al teu propi pare com llevar-li-ho a la teua germana, que, a més a més, feia de núvia. Tot un casament de pel·lícula, no m'ho podeu negar. Lleig, molt lleig, que quede clar. Un Nóosferatu de manual, sens dubte. Perquè els cines de barri tenien alguna cosa d'associacions veïnals clandestines amb un parell -o tres- de pel·lícules, entrepà i cerveseta, tot pel mateix preu. Perquè el dissabte a la nit -jo fins i tot dubtava que el cinema existís qualsevol altre dia, la qual cosa em va fer identificar el Sàbat jueu amb sessió doble de cinema, i, per extensió, l'Antic Testament amb l'acta fundacional d'Hollywood, coses de xiquet- t'hi trobaves, la nit del dissabte, a tots els que t'anaves trobant pel carrer o a les botigues del barri la resta de la setmana. I fèiem com que no, com que quina casualitat, xe! Quan el que haguera estat una veritable casualitat hagués sigut no hi trobar-te'ls. Sí, també érem uns actors, si no de primera, almenys, bons secundaris. Bé, el que som i serem. Uns secundaris. I per què? Doncs, molt fàcil, perquè mai no vàrem estudiar a l'Actors Studio -tot i haver llegit l'Stanislavski- com sí que ho varen fer els monstres, els grans, els que són llegenda viva de la interpretació. I ací estem, els que mai no arribarem a Paellaman, a Superman o a qualsevol cosa que acabe en man i vinga precedida per quelcom superb sense rodes -perquè Cycleman sí que en sóc. Però, alerta, els grans monstres mai no acaben de morir, viuen aletargats, com si de virus letals es tractés, als llocs més impensables. Per tant, Ya doblan las campanas, sí, però mai no acabarem de saber per qui, For Whom the Bell Tolls.

2 comentaris:

  1. felicitats tot el que vingui ara per força ha de ser millor .....la rita a pastar fang!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Elfree, per poc que facen ens semblarà extraordinari. Una abraçada.

      Elimina