dimecres, 13 de maig de 2015

L'ou i la gallina

El melic del món

Al melic del món deu trobar-se la veritat, la gran i única veritat. I seria més que suficient, tot i no ser sinó una la solució a tots els grans enigmes de l'univers, que, al cap i a la fi, no són sinó un. I el que vaig descobrir dissabte passat, ja complida la compra al Consum i quan només la farmàcia esperava la meu aparició i el seu corresponent mutis, va ser -i perdonareu la immodèstia de seguida en llegir les meues desapassionades raons- el melic del món. I si dic immodèstia és perquè el melic del món està, si fa no fa, a quatre passes -ni tan sols pedalades- de l'enlloc on un servidor va patint la vida nigth and day. Perquè el melic del món és ací al costat, a l'anomenada Plaça del Rosari, al Cabanyal -on si no?- i els meus arguments no els podreu refutar tots aquells que fins ara -i perdoneu-me, equivocadament- pensàveu que era patrimoni exclusiu dels vostres sentiments més viscerals. Dalt a la foto ho podeu comprovar. Quan arribes a la Plaça del Rosari no te n'adones que ets davant les dues cares d'una veritat amagada sota la mentida, de màscares que riuen si jo plore, d'ulls que ploren si jo els faig somriure. I no perquè n'hi ha una font ornamental horrorosa, que més sembla un abeurador gegant de coloms que un regal pels ulls i la oïda. Cap cosa extraordinària, ja ho sé, de fet, és prou habitual a les places de tantes ciutats. Ni tampoc perquè a la Plaça del Rosari, a més a més, hi pots trobar la conjunció desoladora de la rodonesa de la font susdita, la quadratura de la plaça en sí mateixa i la infinitud circular de qualsevol Rosari de sobretaula un capvespre qualsevol ofegat per la calima ardent dels precs: ma fin est mom commencement. Però reconec que, tot plegat , són febles arguments. I ara ve el secret de l'univers. A la Plaça del Rosari hi podeu trobar, compartint la mateixa línia de façana -i si us poseu cara a cara front les dues cares de la gran veritat amagada, una cau a mà dreta i l'altra a mà esquerra- les dues grans Tes de la nostra por, la de la vida i la de la mort, el temple i el teatre, l'escenari del sopar de germanor més escenificat de l'univers i el sancta sanctorum de Talia. I un comença a comprendre-ho tot: per què, per exemple, els actors més famosos es converteixen en estrelles -clar, era això- i per què Beverly Hills és un Santuari, o per què els sacerdots -els vertaders, els que no saben què vol dir bambolines- són els pitjors comediants de qualsevol època, perquè el personatge ha fagocitat l'individu. I mireu, si no, a qui tenim de Papa, un argentí. Grans actors. Mireu la foto de dalt. A mà dreta, encapçalant la perspectiva, l'Església del Rosari, el temple. Al fons -on si no?- el Musical, el teatre. I al bell mig de les dues Tes, la casa del cura, del mossèn. Perquè ells són els únics còmics amb dret de vivenda, els mossens, com els antics mestres. ¿És o no és el melic del món? ¿És la representació de l'aventura humana en tota la seua extensió, o és només passió veïnal? I a mi, que tot ho veig amb els ulls d'un pedal metafísic, se m'acut que temple i teatre són les dues rodes d'una bicicleta astral de dubtós equilibri. I de la qual cal esbrinar quina de les dues rodes empenta la bici i quina la dirigeix. Quina fa la força i quina la utilitza en el seu profit. O si alguna d'elles va punxada. Vet aquí el gran dubte existencial. Què va ser primer, l'ou o la gallina. Qui mana, lo profà o lo sagrat? Potser cadascú fa el joc de rodes segons la qualitat de la seua por, però el que no em podeu negar és que tots sabem què va ser abans. Sí, i ho dic per l'ou o la gallina. Va, ja està bé de teatre. Tots sabem quina és aquesta gran veritat amagada. I a aquestes alçades de la comèdia humana, no em vingueu amb històries inhumanes. Vicicle, Vicicle, el Rosari?... No…

2 comentaris:

  1. Brillantíssim. Una veritat com un temple.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, José Luis. I el temple de la veritat: el teatre. :)

      Elimina