dilluns, 23 de febrer del 2015

IAG

Tot i el Motilium, encara no he pogut arribar al final.

Potser molts dirien el mateix: IAG, expressió més o menys onomatopeica de fàstic davant una realitat que ens supera i ens produeix una mena de vergonya aliena panexistencial. Posem per cas el famós -i no han passat encara les 24 hores de rigor, ¿mortis?- el famós #Caloret. Perquè la intervenció -per cert, que no hi ha cap persona que la intervinga a aquesta senyora d'una vegada?- de Na Rita és una de les millors antologies del que ella i els seus acòlits pensen i saben de lo valencià, amb lo Cant i sense. Qui pot superar esperpent franquiller -de falla i franquisme- tan gloriós?... Encara no ha nascut valencià ni valenciana que li arribe a la sola de les sabates a la susdita, ho reconec. Però IAG com a locució que precedeix amb l'habitual i gruixuda bava el vòmit compulsiu produït per una digestió col·lapsada, per una obstrucció estomacal com a conseqüència de la ingesta d'una podridura en forma tan shakespeariana com lo fred del verano -i que deixa el memorable l'hivern de nostra desplaença del pobre Ricard III en un infantilisme de vell que repapieja... sense segones, eh!-, l'angúnia d'un esforç dut al límit intentant desesperadament seguir la roda de tan inefable routier -també sense segones- no dic jo que no, però no puc dir que sí. No n'és exactament aquesta cosa, per dir-li d'alguna manera. No, no. Nein, nein, que diria certa envejosa. I ja que parlem de teatre, i del bo, superar aquest deliciós sketch tan valleinclanesc on l'acudit i el sublim es barregen en un beuratge de verí selectiu que aniquila els enemics i nodreix els seus, i de títol tan inversemblant com Lo Caloret, és el nou desafiament per al que queda de l'escena valenciana, amb Casal i sense. Però no, em reafirme. Nein. IAG és molt més, és una aspiració ultramarina, d'incògnits horitzons shakespearians, no, millor, vargallosescs -nouvingut actor, diuen- perquè IAG -tot i que ells ho dissimulen posant la preposició a les sigles: IADG- és açò... Quin fàstic, Vicicle, què horror, i encara no han passat 24 hores del #Caloret, per favor, vaig a vomitar! No cliqueu, amics, no cliqueu!

4 comentaris:

  1. Quin fart de riure amb aquest noi! Sort, perquè, naturalment, m'havia faltat temps per clicar al "aço", i pots contar com m'ha deixat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Xavi Castillo és molt bo, però la mestra, ja saps... I el IAG, sense paraules... ei, que les pose, les paraules, el Vargas Llosa, que d'això en sap, i molt, no? Quin Caloret, mare de déu!

      Elimina
  2. Hahaha! Ja havia vist els dos vídeos, però he tornat a riure amb aquest escrit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Millor riure que no plorar, no? Una abraçada, Shaudin.

      Elimina