dijous, 25 de desembre del 2014

El millor conte de Nadal


El millor conte de Nadal comença amb una imatge que em deixava els meus dos ulls com a dues rodes de bicicleta: el cap rostit d'un pobre xaiet escudellat al lloc que el meu pare ocupava a taula. És la nit de Nadal. I la meua germana i jo estem atemorits per l'aparença cadavèrica d'aquell cap d'òrbites buides -anys desprès em vaig assabentar que els ulls de corder eren un mena de delicatessen en segons quines gastronomies- carn roja i dents d'un somriure tan quallat com la sang de pollastre que la mare ha fregit per l'aperitiu que més ens agradava a tots dos, la germana i jo, i que menjàvem amb deler, mentre les xulles del xai encara crepiten a la graella, i jo n'espere la meua ració de ronyons torrats i xulles de pal o de llonça. Però jo vaig jurar que mai no em menjaria la cara de ningú. De fet, mai no n'he menjat cotnes de morro de porc, i molt menys cap de xai. Tot i que mai no posaria cap impediment a les cuixes, pit, fetge, ronyons, sang o cor del que fos: xai, porc, pollastre o vedella. I és que una barreja inquietant de fàstic i covardia m'impedia ni tan sols provar un bocí d'aquella carn roig carruatge que el meu pare s'estimava com a una de les més saboroses del món. Mon pare era un valent plantant-li cara a aquella cara. A mi em feia por, la veritat. O millor, em feia por la veritat. I la meua tia, la germana gran de la mare, reia a rialles contagioses perquè jo li vaig dir que aquelles dents em recordaven el somriure trencat d'aquella actriu que protagonitzava La mujer de la cara marcada, de la qual li vaig dir que em semblava una dona fàcil, i la conjunció de dents i facilitat en una dona li varen produir un riure tan generós com la capacitat que tenia per a dir bestieses i fer-nos riure o per a llançar qualsevol despropòsit al bell mig de l'alegria nadalenca. I aquest era el senyal per a que els meus cosins començaren l'enèsim capítol de la seua baralla personal. L'un era el fill predilecte, l'altre el segon. Baralla sense capitulacions. Batalla sense derrotes, fins i tot quan el predilecte va morir abans d'hora, abans de que el seu esperit s'hagués cansat de la realitat. I mentre, el meu oncle, el pare d'ambdós, aquell que va ser afusellat a la guerra -mal afusellat, com el Gila- i que caminava coix com a record d'aquella paredassa d'anada i tornada, fumava i fumava, i callava. Va ser una de les persones que millor callava del món. Tot el contrari de la meua mare, que mai no podia callar. I tant es barallava amb la germana gran, a les celebracions familiars, com amb les tietes fadrines que vivien a casa. I ho feia sense deixar d'anar amunt avall, de la cuina al menjador, de la taula als fogons. Igual era si duia a taula el plat de sangrecitas, les xulles, l'allioli o el cap mefistofèlic del xaiet. I les tietes fadrines li feien angúnies a la careta del pobre xai. Perquè havia en elles una aspiració d'elegància -paraven taula amb la cristalleria de noces de la mare- que es trencava contra aquell improvisat mostrador de carnisseria, o millor, de triperia. I feien tot el possible per menjar les xulles amb ganivet i forquilla, com les xiques de bona família, que, pel que es veu, no n'eren tan fàcils com la de la cara marcada, tot i el seu somriure trencat i la seua mirada buida. I tot s'acabava en arribar el xampany, els torrons, els cafès, els cigarros i el conyac. Les nadales brotaven al ritme de la simbomba i el carranc, descompassades, incompletes i confoses de lletra. Va, un culet de xampany pel brindis. I ens posaven a les copes de la mare un parell de ditets d'aquella beguda que a mi mai no m'ha fet el pes, i que a la meua germana li feia plorar. ¿La raó?, ben senzilla. Potser intuïa, tot i el cap del pobre xai, que aquell era el millor conte de Nadal de les nostres vides.

8 comentaris:

  1. La sang del pollastre, com pastissets fullats, qué bona que era. O potser era la il.lusió amb que la somniàvem, com la d'aquells nadals. Que aquest et deixi també un bon record.

    P.S. Que bèsties que esteu amb els christmas :-D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, José Luis, el mateix per tu. Una abraçada.

      Elimina
  2. M'encanta......records sagnants, de plors i també d'alegria ..... l'he pujat al Fb .... un bes.

    ResponElimina
  3. pobrets xais....el meus records són de pollastres farcits amb panses i pinyons
    molt bon nadal!

    ResponElimina
  4. A nosaltres ens treien només les xulles, que teniem la pell molt fina; no vull ni pensar el drama si algú posa damunt la taula un cabet d'aquests...

    Nadal, records... Bones festes i una abraçada, Vicicle!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bones festes, Alfred. I sí, tenim pendents unes cerveses. Del 2015 que no passe. Una abraçada!

      Elimina