dilluns, 22 d’octubre de 2012

El seny de la realitat


Havia plogut dissabte a la nit. La humitat persistia. La matinada obscura i endarrerida feia presagiar un asfalt llepissós que gaudeix d'arruïnar-te el mallot amb la seua baba de café au lait ben impregnada de la negra tonalitat del greix dels carburants; i unes llambordes a la rue de l'Absinthe més lliscants que una mentida reconeguda. El cel, malgrat la peresa del sol, deixava entreveure, però, la pràctica absència de núvols. Vaig alçar-me amb la intenció de donar la volta al món, pedalant sense parar, per damunt el café au lait i les mentides. Desprès vaig tranquil·litzar-me a mi mateix pensant que la realitat sempre acaba imposant el seu seny. Sóc de poc desdejuni. Aprofitant el Mercafemme que tinc ben a prop, a la cantonada, només ixes al carrer, du côté de chez Swann, sempre hi ha al rebost un parell de fartons que dur-me a la boca i un café sans lait per poder-los empassar. Ja sé, sentimentalisme, pura i dura sensibleria. Però sóc a París i trobe a faltar certes coses. A peu de carrer hi deuria d'haver sospitat, fins i tot abans les primeres pedalades, ho reconec, però dónes per dat i beneït que les coses tenen una veritat amb la qual no es juga, i que només la imaginació en pot fer-te de males passades. I és que el sol era d'una lluïssor dionisíaca, i la netedat de l'esguard conseqüència d'un espill que arruixa la llum de l'orient sobre les nostres consciències occidentals. I, que jo sàpiga, París no en té d'espill mediterrani, com a molt és à l'ombre des jeunes filles en fleurs. Així, no em va estranyar que pujant le côté de Guermantes el Sena em semblés el meu benvolgut barranc de Carraixet, el llit del qual semblava una catifa de maragdes i àmbars, robís i topazis duts dels palaus pèrsics que varen plorar la caiguda infinita de Sodome et Gomorrhe. Quanta, quanta bellesa per als meus petits ulls de ciclista que ja no sap quina terra trepitja. Els brolladors del Sena tallaven els guals del barranc a l'alçada de Bétera, i vaig tirar per un camí desconegut. Maleït camí i maleït sentiment que em persegueix tots els dies, sobretot quan pedalege: una aclaparadora bellesa, hortus conclusus, una terra prisonnière. És la nostra bellesa, feta a parts iguals de barrancs i jardins, de fang i nèctar, de cims i fons abissals, d'allaus i hespèrides. I n'és presonera dels seus fills. Qui pot dir-se fill d'allò que anorrea i empresona? Potser són les gotes de sang jacobina -de Jacob y el otro, és clar- o la tristesa d'amor per Albertine disparue, el cas és que no vaig poder impedir que el famós Adagietto del Mahler ofegués de capvespre i malenconiosa tardor el rutilant sol de biaix i matiner mirall que m'enlluernava. I ja n'estava gairebé convençut d'haver-ne copsat, si no le temps retrouvé, sí un lloc perdut dels seus descastats fills, que les llambordes parisenques varen imposar-se de nou, i vaig haver d'acceptar la seua necessitat, el verinós bàlsam de ser-hi lluny i prop alhora, el llepissós asfalt de la mentida i la baba negra de la realitat arruïnant-me per enèsima vegada l'aroma etern de la tarongina.

6 comentaris:

  1. Quan escrius així em deixes captivat. És un text bellíssim. Em transportes, en un fluir oníric, per entre sensacions parisenques tot esquitxades d'aquest enyorat sud.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Porquet. A mi em va captivar, per enèsima, aquesta horta nord de València en continua amenaça. Salut.

    ResponElimina
  3. Veig que prepares les etapes amb molta cura, mirant de triar un bon ritme i no sortir-te del camí, passant per totes les metes volants. Començo a creure que el ciclisme es una molt bona elecció.

    ResponElimina
  4. és veritat, la llum de París no és com la de València, la llum en parís és molt canviant, però ni en la seva major esplendor es pot comparar amb la indestructible i encegadora claredat del nostre voltant mediterrani, preciós el text i el Adagietto de Mahler...beset!!!

    ResponElimina
  5. A que sí, José Luis? És el que té París. Per cert, força Barça!, que acabe de veure un 0-1 que no m'agrada gens ni mica. Ànims.

    Gràcies, Concha. Si tu ho dius he de creure't. Un bes.

    ResponElimina