Carrer avall

Carrer avall. Carrer Reina avall, s'obri una finestra desconeguda. Un mirador inadvertit que vulnera els ulls del homes i els sentiments. Grues, vaixells d'un temps perdut, molls d'acomiadaments com tatuatges prohibits. Maromes, cordes de peix trencat com els cors malalts de l'òxid d'un bes podrit. Ella és al costat del tàndem. Ell fa la fotografia de rigor. Un mar de pedra els separa. Però els vianants van a lo seu. Passen al costat de la vida i li donen l'esquena a la bellesa interposada. Carrer avall, els edificis volen retornar. Aquell que era una botiga d'efectes marins. O la de xarxes i cordes del mar. Els magatzems improvisats als baixos pels patrons. Les rebotigues plenes dels petits mercenaris de l'intercanvi. Homes de faixa negra i camisa fosca. Dones de monyos que amaguen les trenes mai no vistes de les deesses nues del desig. Rebotigues buides dels artesans. Tallers marcits a l'espera de la nit. Carrer avall. Carrer Reina avall, alguns portals benestants amb placa i descripció de l'homenot que hi va nàixer o morirà humilien els arbres magnànims que els ombregen. Carrer al bell mig de la vora. A una banda l'aigua, la vida, s'esmicola als dits. A l'altra, la sorra, la mort, arrebossa les mans humides.

Bellesa robada

Potser sóc massa nostàlgic. Potser. Potser al port d'Amsterdam no ha passat el mateix. O sí. Potser. Però passejar pel meu port amb l'esperança de trobar-ne aquella bellesa que ja no hi és o que amb prou feines pots gaudir intermitentment com el so de les cordes dels vaixells picant els pals dels velers o el xiuxiueig de l'aigua adormida o, fins i tot, l'agre crit de les gavines mesurant el seu saqueig, o el remor d'un vent que es resisteix a doblegar la seua cara és ja una quimera. Perquè abans hi havia l'arrepretat so de les maromes que només els penjats senten com a últim. O els dièsel dels vaixells de pesca que omplien bona part del costat del moll dominat per la llonja amb la seua música barrejada amb la pudor del peix podrit a les xarxes esteses. Sons i olors que no només els cecs comprenien com un itinerari ple de la realitat d'un espai d'una bellesa que no necessitava dels cels blaus i els horitzons llunyans, de les dàrsenes buides pels seus habitants indígenes: estibadors i mercaderies. D'un lloc, la bellesa del qual era consubstancial amb la suor, el patiment, els sentiments ofegats de brea i mariners pujant escales d'un hotel fosc amb la promesa d'un altre tatuatge al cor. A peu o en bici, encara hi busque aquell atzucac que Meaulnes em va prometre. Però els arbres no em deixen trobar-lo. Aquell o aquella que camina agitadament i parla en veu cridanera ves a saber amb qui, l'amaga. Els que a peu o en bici i sense auriculars ens obliguen a sentir la música, la ràdio, aquell capítol d'aquella sèrie dels seus mòbils, l'amaguen. Tots ben pagats d'embrutar el silenci sonor del meu port paternal. I no és exagerat dir que creus estar al menjador de casa, assegut a la teua butaca fent zapping. Com un ninot aclaparat per l'afluència de visitants un diumenge al matí prostituït. Com un pobre desgraciat ignorat per les joves americanes que no tenen cap cosa millor a fer que creure que la seua adolescència és alguna cosa més que les babes del diable.

Li van dir

Li van dir

'Bon dia'.

I també:

'Bona nit'.

Algun despistat:

'Bona vesprada'.

I va alçar

uns ulls ferotges.

Fins i tot

va haver qui

gosà dir-li:

'Bon Nadal'.

O ben bé:

'Bones Festes'.

I un cap de suro

arribà a etzibar-li:

'Bon cap d'any'.

'Bon cap d'any', dius?

-va pensar.

Perquè parlar

ja no podia.

¿Plorar?

Tant de bo.

¿Cridar?

Li trencava el cor.

Només la sordesa

dels ulls tancats.

Només la foscor

de la oïda rebel·lada.

El gust esmorteït.

El tacte adormit

o encoixinat.

Li revelaven el flaire

persistent i fangós

de la filla i

l'home perduts.

Més burro que Tacó

Hores d'ara ja podem afirmar que el MHP Carlos Mazón és no només un inútil integral, sinó, a més a més, un criminal més burro que Tacó. ¿Per la desastrosa gestió del que tots coneguem i que ara intenta blanquejar: 'estamos en ello'? No. Bé, sí, també, però no només. Ho serà, sobretot, per un fet, que tot i que ja s'ha valorat com una gran errada, crec que no se li han fet els honors pertinents. Estic parlant de la eliminació de la UVE, la Unitat Valenciana d'Emergències. El 'chiringuito' del PSOE, segons ell. No sé si n'es concient del que va fer, el MHP Carlos Mazón. De l'errada majúscula que va cometre. Es pot ser més inútil? I tot per la seua obsessió de revenja d'aquella: ¡Qué hostia! ¡Qué hostia!, de la corrupta Rita. I de la seua obsessió per 'chupársela a los de Vox'. Perquè tantes eren les seues ganes de sang i semen vicari, que li va semblar 'estupendo' acabar amb la UVE i fer-li una transferència de 24 milions d'euros als torturadors dels pobres bous i, així, 'chupársela' al 'corresponent' de Vox, a l'ínclit torero de contradictori cognom. Sí, va ser més burro que Tacó, el MHP Carlos Mazón, perquè si hagués estat en funcionament la UVE, potser ens hauria avisat en temps i forma del que se'ns venia al damunt. La seua missió, entre moltes d'altres, consisteix en seguir AVAMET i els seus avisos groc, taronja i roig, fent-los arribar a l'autoritat competent i posant a la població sobre avís del que pot ocórrer. Imaginem que hagués funcionat a la perfecció, cosa que Mazón sempre va dubtar. La quantitat de vides que hores d'ara no lamentarien potser serien molts centenars. Però imaginem, també, que Mazón tenia raó i que només era un 'chiringuito' del PSOE, on quatre arreplegats passaven tot el dia tocant-se els ous. Bé, el MHP Carlos, ara tindria un magnífic xai expiatori al que culpar i fer responsable màxim de tota aquesta tragèdia. I hagués pogut eixir als medis afirmant, i amb raó, que l'UVE era un 'chuiringuito', i que eren els què no van donar els avisos en temps i forma, i que ells són els de les mans tacades de sang i fang. Oh! Quina oportunitat perduda pel MHP Carlos Mazón. S'hi imagineu tot el que podria haver-se estalviat, el MHP Carlos Mazón? I és que ja ho deien els clàssics: 'donde tengas la olla no metas la polla'. Per cert, MHP no és necessariament molt honorable president, és clar.

Potser

Potser al meu País

no sap ploure.

Però el que no sap,

el meu País,

és triar.

Triar aquells

que en saben

i volen

fer-nos el millor

aixopluc.

Setembre fugit

Setembre fuig.

Setembre sempre fuig.

Fuig amb la solitud

inconsolable del retorn.

Setembre és nostàlgia.

Realitat que no va arribar

ni a ser un petit desig

d'aquells que lligen poemes

o els escriuen com qui fuig

per no morir de pena.

Setembre em va abocar

a la vida dels fets i els refets,

que no sé ben bé què són,

que no sé mal bé què si són.

Setembre em fuig

com l'etern retorn

de la roda funesta que domina

els somnis que em menteixen

sobre l'amor i el temps.

Setembre m'abandonà

a les hores d'un llibre

que no tots han llegit

i, que si per distreure's ho ha fet,

no han entès els seus pentagrames.

Setembre fuig

amb les ombres indolents

dels dies i les hores.

I jo l'acomiade amb l'amor

'del suo fratello dilettissimo'.

La gota d'aigua

El finestral de casa mirava a ponent. A l'estiu, l'ombra de l'edifici davant nostre ens evitava la insolació decadent del vespertí oest. El finestral el guarien dues finestres estretes, altes i allargades. Una mirava al sud, sempre tancada, i l'altra al nord. A l'estiu, per tant, només jugaven amb la discreta obertura de la que ens portava la tramuntana. La del sud mai va participar d'aquestes turbulències. Un parell de dits, no en calia més, i la persiana gairebé caiguda, era l'escletxa, la brànquia esquerra més que suficient per refrescar i insuflar oxigen al menjador on fèiem vida i on les migdiades del període canicular es citaven per resar el seu rosari particular. Tot quedava mig en penombra. Tot quedava en silenci. La foscor m'avorria. El silenci m'enervava. Era un xiquet. Mai he patit la calor. Tampoc és que m'agradara. Però només l'airet suau i intermitent de la finestra mestralenca i branquial, com un vellut a la galta esquerra, disculpava aquesta hibernació diària dels pares: la mare a qualsevol butaca i el pare a l'hamaca que plantava al passadís de l'entrada. I passaven les migdiades sense majors entrebancs. Un dia... bé, una migdiada, ja era tot disposat, i en obrir l'escletxa pulmonar de la finestra vaig començar a sentir un sorollet. La mare, també. Va alçar-se. Era l'aixeta de la cuina. Gotejava. La va arrepretar. Al poc, l'aixeta va tornar a gotejar. Més a poc a poc. De ritme més lent. Com un ciclista que tot exhaurit continua pedalant només des de la inèrcia de la seua tristor de vençut. Li ho va dir al pare: 'veges, Pepe'. El pare va obrir l'aixeta. Va deixar córrer l'aigua i la va tancar amb força. Va esperar. El ciclista estava més vençut, però encara seguia viu. Va posar un drap a la pica per esmorteir el sorollet de la gota i va tornar a l'hamaca: 'demà l'arreglaré'. Per descomptat que a l'endemà no la va poder arreglar, ni a l'altre ni a l'altre. El pare sempre tenia coses a fer. I la gota acabà ensenyorint-se d'aquelles ombrívoles migdiades de la meua infància. De fet, en comptes de borreguets, jo sempre he comptat gotes d'aigua o pedalades marcides d'un ciclista inexistent. Havia vingut per a quedar-se. A la pica de pedra o a les tecles d'aquell moble que va obrir l'escletxa definitiva a la meua vida.

Epíleg

N'hi ha un moment de llum verda i whisky.

Aquell del vespre que plega i vol ser nit.

El què sents com un adéu de no saps què.

Pèrdua reiterada d'una espera ignorada.

Voldria dir que un dia, que un vespre,

hi trobaré els ulls i els llavis del bes absent.

Absenta saborida pels versos assedegats

dels itineraris nocturns del ciclista imaginat.

Les paraules no dites, els gestos no fets,

mai no haurien de ser els perfums i els sons del poema.

Perdona'm, si pots, aquesta crepuscular feblesa.

Com de penedits serem a la vellesa d'allò

que com joves pensaven podíem demorar

fins l'epíleg inexistent de lluna verda i glop de cristall.

El lector

Llegir un poema deshonest

em fa mal.

Tant o més que la victòria

espúria d'un ciclista dopat.

-I com es dopen els poetes?

-Comencen com els sants.

Éssers elegits per un deu inexistent.

Un parell de premis anunciats

i devenen nota impresa

de qualsevol hagiografia.

Desprès, la vanitat.

I potser al dematí:

la supèrbia disfressada

d'una modèstia amb crosses.

Llegir un poema dolent

em fa mal.

M'entristeix si n'és honest.

Si, impúdic, em fa pena el poeta

i la seua carnalitat.

De segur que els seus versos

abstrets de pedres i rierols,

de la luxúria estèril del buit,

no estan a l'alçada del vi

que mai calma l'assedegada

ploma dels seus papers

immaculats.

Wrong number?

Com va dir el poeta, no ets ningú, mai no seràs ningú, tot i tindre tots els somnis del món. El somni d'una trucada atesa. D'un dubte que sense gaire esforç algú et pot aclarir. El somni de no sentir-te humiliat tantes vegades com intentes que una errada siga endreçada pel camí de l'enteniment humà. Però no n'hi ha manera. Ets amable. Fins i tot, massa educat i condescendent. Mesures les teues paraules, el to de la veu, les inflexions, perquè en cap moment l'elocució semble reivindicativa o mínimament irada. De fet, sempre insinues que només la casualitat pot ser causa d'aquestes situacions que trobarien en la incompetència o la mala fe la seua raó de ser. Però tu fas veure que no. Que no només no és així, sinó que mai de la vida se t'hi hagués ocorregut pensar-ho. Que sempre dónes per endavant el benefici del dubte. Que, per tu, mai no serà una qüestió personal, com ara diuen. No, des de bon començament has aclarit l'absència total de culpables, fins i tot de responsables. Però tant s'hi val. No ets ningú i mai no seràs ningú. Ho has donat a entendre i així és per tothom. I reps el que has sembrat amb tanta amabilitat, 'la callada por respuesta'. El silenci més abjecte. Aquell que mai podràs gaudir. El silenci d'una espera. D'un ominós temps fet a parts iguals d'incerteses esperades i certeses desoladores. L'equilibri punyent d'una finíssima roda silent i veloç, feta d'anhels traïts, d'un triatge d'esperances a considerar, com els petits amors trenats entre els somnis d'un món que es desfà.