dimarts, 21 de març de 2017

El cafè de les quatre


Ser el dia que és
i no haver fet el que toca,
em crea un neguit
pitjor que el pitjor fet
de no tocar la fel del cel
-va dir-se el capità.

Només li'n quedaven
quaranta quatre minuts
per complir el compromís:
fer el que tenia que fer.

Ahab, però, feia parlada:
"El cafè és el cafè.
Com el te de les cinc,
a les quatre, però, el farem.
El cafè de les quatre és el te."
Si només són, capità,
tres quarts de quatre
-va dir-li la dona de la neteja.

Què insinues, pèrfida?
Potser que la meua cama
de fusta la va concebre
l'altíssim déu com a càstig
per aquesta vida més llarga que el meu art.

No cite Goethe en va, mon capitaine.
Potser jo no sóc, sinó
la dona de fer feines,
però conec com a pocs
l'art de la vida i el temps.

¿El pedal i la fusta són
com l'aigua del mar
i l'oli de balena,
vols dir?

Només sé el que sé
i dic el que dic:
és el dia que és
i encara no ha fet el que toca,
i no hi ha pitjor neguit
que el cafè enverinat
d'excuses i arpons de fel.

dimecres, 8 de març de 2017

L'art de pédaler


El lliurament de qualsevol sentiment íntim sempre n'és de patètic. Però aquell nen mai no havia sentit parlar del pathos o l'ethos, tot i patir-los. I no diré que ni falta que li feia, perquè sí que li'n feia de falta, i molta. Perquè trobar la paraula justa pel sentiment just, d'alguna forma ens allibera, allibera el sentiment, i li permet travessar la sempre voluble línia que separa el pathos de l'ethos, i ens evita, així, d'incriminar innocents com si foren la causa de les nostres limitacions, penes i maldecaps. Les paraules ens fan lliures. Un vocabulari pobre és l'esclavitud anunciada: una de les tantes formes d'esclavitud moderna i antiga. Sempre ha estat igual. Divinas palabras. Perquè serem víctimes inexorables dels reduccionismes sense adonar-nos-en. Perquè el xiquet patia d'amors contrariats -ah!, els amors infantils, i no feu ara el típic somriure pietós, no, pietós, no, un somriure… vegeu, ara no em ve la paraula, i no podré alliberar-me d'aquest somriure odiós, perquè els nens també ploren sense llàgrimes quan s'enamoren... commiseratiu!! això: somriure commiseratiu- o almenys així ho creia, parlàvem dels amors contrariats, tot i no conèixer l'expressió ni el seu sentit si és que l'hagués escoltat per casualitat a la gent gran, al davant o al darrere de "ei, que n'hi ha roba estesa", frase que sí en sabia i molt bé el que significava, i no sabia com explicar-se'ls, els sentiments, vull dir, com declarar-los sense que l'ofensa d'un més que possible rebuig, creia, li trenqués aquest cor nouvingut, aquest cor que s'estimava sense raons i d'una forma tan embriagadora, patètica, a aquella nena mai no vista, a qui no coneixia de res, a la posseïdora d'uns ulls que semblaven resumir-ho tot: un esguard estranyament commovedor si pensava el bes de la mare, un llum aixopluc, una mena de far sense mar, perquè el mar tot ell era al seu dintre (Va per tu, Marcel, ja podeu respirar) I tot allò el paralitzava, no havia obert la boca encara, no havia dit que era la seua, la boca, vull dir, i ja acusava la nena de cruel, de menyspreadora, de capritxosa i dolenta, de Gilberte, tot i no saber qui era aquesta nouvinguda francesa ni molt menys què podia significar. Fins que un dia va trobar-se-la pel carrer. Anava, com la Gilberte, amb la seua mare, i al damunt d'una bici que intentava pedalar sense perdre l'equilibri: eren les seues primeres i irrepetibles pedalades. I ell ja havia passat per aquesta edat desequilibrada. Ell ja era ciclista. Com podia fer-li-ho saber? Va rumiar-s'ho. No molt, la veritat, perquè en quatre paraules resumia la totalitat dels seus pensaments. Primera i única conclusió: tinc que regalar-li alguna cosa que tinga a veure amb la bicicleta i li demostre la meua superioritat. He de dur-la al damunt, la cosa, a la butxaca d'aquests fastigosos pantalons curts, i aprofitar-ne una distracció de la seua mare per fer-li el regal. Dit i fet. L'única cosa que quedava per decidir era la cosa, és clar. Va remenar el seu calaix de les petites coses avant la lettre que ens deixà un temps de roses, no oblideu que encara era un xiquet. I llevat d'un parell de baules d'una cadena Campagnolo que guardava com un tresor, cap petita cosa d'un temps de rosa tenia relació amb el món de les dues rodes. Ni la trompa i el seu cordell amb un munt de gomos ni els cromos ni les caniques ni els xavos negres ni la navalla ni el dard fet amb dos escuradents i una agulla de cap ni els botons futbolistes ni… Perquè anar en dos baules, tot i lo lluentes que estaven, podia ser esfereïdor: així ho sentia, tot i no conèixer la paraula. Avorrit i cansat, va acabar a l'Estudi Gran, lloc per antonomàsia dels grans descobriments: quadres per acabar, vernissos i verins, pinzells i ferramenta, pintures i  soldador, estany i llenç, icones i llibres… ¿Llibres, he dit llibres? Li va venir al cap aquell llibret sobre l'art de pedalar que tanta gràcia li va fer pel seu idioma, el francès. El va buscar per les prestatgeries atapeïdes de llibres d'art: Le nu dans l'art, Michelangelo, Da Vinci, Art Nouveau, L'Art Japonais… Ací, ací, L'art de pédaler, ja ho tenia. I ara què. Ell no entenia ni papa, només el títol que li havia traduït la seua germana. Sabria Gilberta francès? Clar, home, quina pregunta més tonta. Vigilava tots els dies del món l'hora del passeig. A poc a poc, la Gilberta anava guanyant estabilitat. Se li acabava el temps. Una setmana més i el llibre no tindria cap utilitat. Aquella vesprada van arribar les dos com si les manetes llarga i curta d'un rellotge es tractés. La Gilberta encara trontollava de tant en tant. La mare va trobar-se uns coneguts i la cosa va afavorir el seu distanciament. Era el moment. Va eixir del jardí, va posar-se al bell mig de la vorera per on venia la Gilberta mig desequilibrada, va treure el llibret de la butxaca del darrere, va estendre el braç cap a la ciclista oferint-li de tot cor aquella mena de avituallament espiritual i la Gilberta, tot i esquivar-lo, li va etzibar un idiot més rodó que les rodes de la seua bicicleta. En arribar a la seua habitació va obrir el calaix de les petites coses i llançà al seu dintre el llibret i aquell cor que mai no tornaria a bategar igual. L'art de pédaler va convertir-se amb el pas del temps en el seu llibre de capçalera. I a poc a poc, tal i com la Gilberta va aprendre a pedalar, ell va copsar el que significava aquell art: L'art de pedalar consisteix en saber esperar, deia un tal Rilke, fins l'arribada de l'Àngel, l'èxtasi de la gran pedalada. O el que afirmava un tal Vincent: L'art de pedalar és l'home afegit a la natura. Aquesta la va comprendre ben aviat. I un altre tal Pessoa va creure que potser millor era allò que ens alliberava il·lusòriament de la sordidesa de viure, en la mateixa línia d'un tal Gould -tots ells ciclistes irrepetibles, no cal dir- que va definir el seu objectiu com la construcció progressiva, al llarg d'una vida sencera, d'un estat de sorpresa i de serenitat. I tants d'altres que varen ser tan idiots com per portar d'amagat un present per a aquells que van fugir cercant el seu patètic equilibri.

dimecres, 1 de març de 2017

Elle


Dimarts, 28 de Febrer. La Candelària. 20:05PM: isc del treball. El bidell, mentre signe el part d'eixida -tenim d'entrada i d'eixida, per si de cas fugim de les nostres obligacions abans d'hora: cree el ladrón que todos son de su condición- el bidell, deia, li fa una ullada ben ostentosa al seu rellotge. Què, ara també controles l'horari?, li escopisc amb la celeritat d'un contracop amb la defensa contraria desprevinguda. Es parte de mi trabajo… No, t'equivoques, no té res a veure amb el teu treball. Si ho fas és perquè vols… La edad es un grado, pero… Me'n vaig. A la pròxima, fins que jo no isca per la porta em faràs el favor de no mirar el rellotge, d'acord?... (No sap, no contesta) Vaig directe a l'estació de Valenbisi. Cap bicicleta. Tenim el vespre capgirat, pel que es veu. Dubte si agafar el bus, ja que la parada és al mateix lloc, a més a més fa ventolera, fresqueta i la propera estació de Valenbisi no està al girar el cantó, que diem. Arriben tres -de busos, vull dir- i cap d'ells és el meu. Em capbusse a la humitat de la nit nouvinguda i xano-xano arribe fins la següent estació de Valenbisi. Tanta estació ja sembla un calvari. N'hi han dues bicis. Una amb el selló girat: indicatiu d'avaria. L'altra és la 15, i de fet, és l'única que ix al monitor. Desenganxe la bici, m'apuge, done la primera pedalada -sempre m'impulse amb el peu dret- i, oh, sorpresa, el pedal esquerre està trencat a l'eix de la biela i es queda gronxant-se al bell mig de la nit. Quina novetat: l'esquerra falla. Sí, sembla que l'horabaixa és ben baixa. Què fer, Tolstoi? Doncs, no em queda altra que continuar a la propera estació: sí que n'és un calvari. Un poc més i arribaré caminant a casa. De camí al següent casalici travesse la plaça de Tetuán. A la porta de l'edifici cultural de l'antiga Bancaixa n'hi ha un grup de gent prou nombrós. Amb prou feines arribe a llegir els cartells: sembla una exposició, però no sé de què o de qui. Continue el meu pelegrinatge, que fins el Parterre no tindrà nova oportunitat ciclista. Estic a punt de travessar el Carrer del Mar, faig temps al semàfor. La memòria m'avisa de fa quaranta anys. Jo hi era a la parada que llavors feia el bus que ja no en fa. I ella va arribar damunt de la seua Vespino. Tenia els llavis de la malenconia, els cabells rossos d'un apart romàntic i els ulls clars d'un fracàs anunciat. Vàrem tatuar quatre frases. El cor bategava tot allò que la conversa dissimulava. De sobte, el semàfor donà el verd i ella va acomiadar-se. El semàfor encara és en roig, però de sobte un cotxe negre para damunt del pas zebra. Els del seu darrere xiulen. Són dos cotxes negres, no un, grans, com d'oficials. Els de la cua xiulen desesperats. El xofer del primer, que és al meu davant, impertèrrit, ix del cotxe i jo crec que es tracta de l'inici d'una baralla amb els del darrere. Això és que va a demanar-li explicacions al que li xiula. Però no. Passa per davant del seu cotxe oficial, moment que jo aprofite per creuar, tot i el semàfor en roig, i es dirigeix a la porta darrera de l'altre costat. Obri al seu amo. Jo em quede parat, intrigat per la maniobra. Del dintre n'ix una noia, almenys això diríem pels seus cabells rossos i llargs de jove. És l'ama. Però el cos es nega a incorporar-se amb el mateix compàs jovenívol del pentinat. Potser que els tacons tan llargs l'impulsen, potser que la posició enfonsada al dintre del cotxe tira d'ella, potser que... l'edat? Sense haver pogut endreçar el seu esguard es dirigeix directament cap a mi. Algú l'indica que el seu destí hi és en sentit contrari. I sense acabar d'estirar les cervicals gira cua i es dirigeix cap a l'exposició, ara sabem de qui. És la baronessa. I hem estat a un pam de nassos de distància. Duia un vestit de pantalons negres de camal ample, massa volubles pel meu gust i una jaqueta negra amb estampat argentí de tapisseria que acabava d'arrodonir una imatge desesperada. I m'he adonat que a la baronessa mai ningú li dedicarà una improvisació tatuada a la pell del capvespre.