dimecres, 27 de gener del 2016

Menyspreu


El menyspreu pel que un mai no podrà fer o entendre és com llepar-se les ferides, tard o d'hora la ferida tornarà a supurar. Ho dic pel que ho dic, perquè veig el que veig. Potser el menyspreu alleuja momentàniament la rancúnia ofegada per l'oblit de les frustracions que varen produir-la, però la ferida esclatarà de bell nou al compàs de les nostres mesquineses. I mai no tindrem prou. Mai no seran prou obtusos els que hem decidit que ho són. Mai prou curts, els curts de gambals. Perquè la nostra intel·ligència és tan poderosa, i la nostra genialitat tan ignorada per genial, que fins i tot demanem explicacions pels sentiments més elementals dels que creiem inferiors tot i no dir-ho. Com és la supèrbia humana. Com és de superba la supèrbia de la mediocritat. Front l'amenaça de la realitat, hem decidit de fer la imatge impostada d'un prestigi absent, d'un reconeixement que només és la conseqüència d'aquell que va prometre's ser al lloc oportú al moment oportú, però que, amb tot, mai no n'ha passat de la desoladora categoria de conegut o saludat, tot i persistir-hi. Què hi farem? La vida ens ha dotat d'una ambició només a l'alçada de la nostra capacitat de menyspreu, no a la del nostre talent. Pura farsa, tant s'hi val admetre-ho o fingir que ho admetem. Pura farsa, més o menys grandiloqüent en proporció directa de la nostra capacitat histriònica. Vet aquí la trista història de la por. Deuríem dir la Por, amb majúscules. Perquè és la por d'haver llançat a perdre la vida, donant-se de cabotades al mur de les lamentacions de les obligacions autoimposades, dels compromisos acceptats a contra cor, dels gripaus del desdejuni, en lloc de viure-la amb la inconstància del llorer i la pedalada constant de l'amor. Cantava l'aucell en lo verger de l'amat. Venc l'amic, qui dix a l'aucell: -Si no ens entenem per llenguatge, entenam-nos per amor; cor en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat. Sí, Tristeza não tem fim. Felicidade sim.

dimecres, 20 de gener del 2016

La bici bleda


No m'havia adonat, ho reconec, però la decadència d'Occident té les seues causes més profundes en dos bes, ves per on, la be de bici i la be de bleda. O el que és el mateix, en la parella Tip y Coll de l'oclusiva bilabial sonora, be alta de bici i ve baixa de vegetal. Aquesta Europa podrida de vegetarians i ciclistes. Ho diu el ministre d'Afers Exteriors de Polònia -el país, no el programa d'humor de la TV3 (encara desconnectada a València)- el feixista Witold Waszczykowsky, el govern del qual té previst, a més a més, transformar els mitjans públics en Societats de Cultura Nacional -ací varen fer una llei de Señas de Identitad- i despatxar de pas uns 3.000 treballadors que seran readmesos desprès d'un temps de Verificació d'obediència -ací varen tancar Canal 9 i Ràdio 9, mai sabrem si va ser per un problema d'obediència debida o indebida, ves a saber. Però els d'ací no n'eren feixistes, que quede clar. Perquè els actuals senadors Fabra i Barberà, perdó, Barberá, demòcrates de tota la vida, mai hagueren gosat dir que un bon valencià mai no puja a la bici ni menja bledes, tot i que jo mai no els he vist pujats a una bici -bé, la Rita va fer el postureo de la Valenbisi i au- però sí que ens han tractat de bledes, sí. I al fil de la bici bleda, la pregunta s'imposa: Què deuria desdejunar un bon valencià, i com deuria anar al treball? La pregunta no n'és gens fàcil de respondre. Perquè si un bon polonès desdejuna salsitxes i arriba en cotxe a treballar, què deuria fer un bon valencià?... Lo del cotxe és molt valencià, cap problema. ¿I el desdejuni? Com a mínim empassar-se un parell de botifarres, diem sense pensar-ho molt. Però vet aquí, valencians, que la botifarra, tot i estar molt arrelada a la idiosincràsia del bon valencià, tant en la vessant entrepà de sobaquillo, com a les torrades matineres o noctàmbules -tant li fa a la torrada i al veïnat- dels Casals Fallers, encara no ha arribat a la categoria de botifarra d'or, com sí que ho ha fet el bunyol, que a la seua versió àuria és una condecoració molt estimada pels bons valencians. Doncs, mitja dotzena de bunyols… Però els bunyols són aptes dins un dieta vegetariana -farina, aigua, rent i oli d'oliva- i no en parlem dels de carabassa. I que jo sàpigua no tenim cap aliment comparable al bunyol d'or. ¿Vol dir açò, que els valencians, desdejunem el que desdejunem, mai no serem de bons valencians? ¿Estem condemnats a ser valencians a mitges? ¿És aquesta la gran disjuntiva valenciana?... Se m'acut que podríem fer un híbrid, una barreja, cosa molt valenciana, com el tocaet, seria el bunyol de botifarra, tot i que no deixaria de ser, o intentar ser, rodó amb forat al mig como una roda i per tant un succedani, ho reconec, amb la qual cosa potser deixaríem de ser valencians a mitges i seríem valencians a tres quarts, però el quart quart -ja sembla açò les campanades de cap d'any- no deixaria de ser vegetarià i ciclista. Caram quin dilema. Ara entenc la decadència valenciana, amics. Ara entenc la podridura valenciana, per què ofrenem i malbaratem de forma compulsiva, per què som el que no som. La culpable no n'és la bici bleda, no. Tot és culpa del bunyol… Que també comença per be... I pensar que el Nietzsche deia ser polonès per l'àuria aristocràtica que els hi veia. Per cert, el pobre Chopin mai no hagués estat un polonès de debò. Quan va visitar Mallorca, la sobrassada li va semblar una bestiesa, com que era mig francès. Sempre m'acaba agradant el menys representatiu d'un país. ¿I la xulla, existeix la xulla d'or?... No, Vicicle… Caram. ¿I el xoriço, existeix el xoriço d'or?… I tant que sí, Vicicle. Parem Taula, de quin vols, Gürtel, Brugal, Nóos, ImelsaCiegsa... tots són de lo milloret… Doncs ja ho tenim resolt, un bon valencià desdejuna un parell xoriços d'or i camí del treball contamina amb els seus gasos el cel més blau de lo món sencer. Granota news, Cracòvia.

dimecres, 13 de gener del 2016

O'clock


Eren les 13h. I com tots els dies a la mateixa hora, les 13 o'clock del migdia -redundància, sí, però queda bé- Mariano -sí, ja sé que no n'és nom adequat de majordom anglès, però no voldreu que maquille la realitat, no?- Mariano li portava la cervesa consuetudinària ben freda al seu senyor. Monsieur, la garagardo. Servida en copa llarga amb la precisió d'un rellotger suïs, fent coincidir el nivell d'escuma, proporcional a l'alçada de la copa, assenyalat per la indicació 0.3 l/rastal que la pròpia copa duia impresa. Mai un mil·límetre per damunt, mai un mil·límetre per davall. O'clock. Però anem a pams. Per què li diu Monsieur, si parlem d'o'clock, és a dir, si estem a l'Anglaterra victoriana i no al París proustià?... Molt fàcil, no li pot dir Mister perquè semblaria dirigir-se a l'entrenador d'un equip de futbol: Mister, la garagardo. Eh, Mister, que no pugen per les bandes, borinot! El borinot no n'és tampoc de molt victorià, ho reconec, ni massa apropiat per a un majordom anglès, però tindrem que acceptar-ho com a llicencia poètica. (¿Borinot, llicencia poètica, Vicicle? ¿Què t'has begut l'enteniment?... Deixeu-me en pau, que n'estic ben fart de tanta correcció política ¿Heu vist la tauleta de la Lions's Court?) Ni tampoc no li pot dir Sir o My Lord, perquè el seu senyor no té dret a tals tractaments. Aclarida la qüestió del tractament o continent, és a dir, el Monsieur o el got del Monsieur -un got és un got, etc…- anem pel contingut, la cervesa. Quines amagades raons poden dur al majordom victorià Mariano a utilitzat l'èuscar com a llengua de denominació cervesera? De fet, el seu senyor, d'antuvi no va entendre res del que li deia. Garaquè, li va preguntar… Garagardo, senyor, cervesa -bé, beer, va dir ell-… Ah! Que ara fas gàrgares amb cervesa?... Excuse-me, Monsieur, tinc les meues raons personals… I com que els dos eren anglesos i conseqüentment flemàtics, l'afer va quedar tancat. Fins que un dia, el Monsieur va llegir una notícia que li va fer recordar els vells temps. Sí, aquell sommelier valencià de sake li va dur a la memòria les seues pròpies capacitats olfactives i gustoses per al tast d'aigua de bidó. Sí, feia anys i panys va ser elegit millor sommelier d'aigua de bidó de tot el comtat. Només una goteta deixada caure des de la distància o rastal convenient dins la seua llengua fent-la rebotar al paladar on s'esmicolaven les seues partícules i Monsieur era capaç d'esbrinar no només si el ciclista havia pujat l'O'Ronet -el cim local per antonomàsia- aquell dia, sinó si ho havia fet a bon ritme o esclafat; una, dos, tres o quatre vegades; la quantitat de voltes que s'havia posat dempeus a la bici; els que li havien avançat i el que ell els hi havia maleït; aquells que ell mateix havia deixat enrere i el que aquests li havien maleït; la distància total, les calories consumides, les escopinades, i el més important: les garagardo que pensava prendre's en acabar l'etapa. Quins temps aquells! Va cridar el majordom. ¿Monsieur?... Hui em serviràs l'Entrecot. I li ho va dir així, amb E majúscula. Perquè el tros de vedella s'ho mereix, oi, Mariano?... El que Monsieur dispose… Al Mariano, aquell tros de carn li recordava el seu servei militar. Coses de l'o'clock. Aquells sacs de carn congelada quatre anys abans de la data de naixement de la quinta que acabaria per menjar-se-la amb l'eufemisme de ragú de vedella, i amb la que el seu oncle va fer una fortuna: Sé fuerte, Marianico -inversemblant aquest diminutiu maño a l'anglès victorià, no?- not ragout -era home de poques paraules. I al Mariano aquells sobres que li feia arribar al seu oncle amb precisió suïssa, o'clock, independentment de l'oficial i el suboficial de cuina, li donaven la impressió de deixar-li destapades les seues vergonyes. Per cert, sabíeu que el Proust era molt aficionat a la cervesa -bière, va dir ell.

dissabte, 2 de gener del 2016

La carta


Benvolguts Reis Mags / Reis d'Orient / Reis Mags d'Orient / de l'Orient -amb o sense Mags- /Reixos o com coll… es diga: Com que enguany m'he portat d'allò més bé i no li he trencat el cap a cap dels miserables que m'envolten consuetudinàriament a peu o en bicicleta -que de tot n'hi ha a les vinyes del Senyor-, i només he gosat fer-los una maledicció gitana, que diuen són molt efectives, doncs poc agosarat com sóc us demane el que segueix: 1.- La primera cosa, més que una petició és una reivindicació. Per favor, dones i homes que feu conclaves als poliesportius, el sainet, fins ara, era cosa de madrilenys i valencians, no digo más, tot i que si insistiu potser arribareu a la fumata esperpèntica. 2.- Parlant de sainets, vull un exemplar de Mi ducha de l'Adolf Junkers i Cointra. És la millor forma -afirma el crític de Papelia- de donar-li eixida a l'odi intemperat quan les aixetes decideixen comportant-se com a vasos comunicants. A més, diu, que amagat als seus budells de coure en espiral o serpentí està el secret de com evitar la davallada de l'escalfor. I sense Viagra. 3.- Parlant de viagres, en eixir de la dutxa, què millor que un bon perfum. Em demane el Leaders, inspirat en el Putin. El calendari millor deixem-ho córrer, amb Mi ducha ja vaig servit d'odi interracial. Abans, a aquests tipus que amb prou feines arribaven a l'alçada dels picaports de Palau els dedicaven un conyac: Napoléon, per dir-ne u. Osti, quin susto que m'he fet a mi mateix!... Haber elegido muerte... Almenys no li han dedicat un tònic capil·lar al Vladimir, potser li hagués fet el mateix efecte que una aspirina al Bonaparte. 4.- I ja que parlem d'espirituosos, i continuant la tradició dels Groom of the Stool, xic de les femtes o torcaculs reial, jo em demane el de llepaculs del Príncep Albert de Mònaco. Ben entès que el que li vull netejar és el cul del got que utilitze pel whisky de malta. Un bon tastador mai no n'ha d'apurar el got que serveix per a la prova. I tampoc no llançarem a perdre tanta espiritualitat, no? Doncs aquí entra Vicicle, que mai no ha tastat el whisky de malta escocès, però que en faria un bon paper com a llepaculs espiritual i gòtic del príncep. 5.- Bé, la realitat s'imposa. Si de culs reials en parlem, vull la sillita de la princesa, que mai no s'asseu, però un dia s'asseurà i… Uf, va dir ell... Uf, va dir ella… L'amor no sap de bufits ni de bufats, però les campanades a mitja nit de cap d'any sí. 6.- Parlant de bufats, aquest últim no és per a mi. Vull una capa espanyola amb transparències per al Ramontxu, que la Pedroche li està xafant la guitarra com el Pablo al Pedro, que ja semblen els Picapedra. 7.- Ara que ho pense: Pedro… Pedroche… Picapedra… Sobre esta piedra edificarás… Quin és l'animal que entropessa sempre a la mateixa pedra?... Ara no caic… Perquè si les prioritats passen per enchufar al maromo, i la cosa diuen com a molt que no n'és estètica, i ningú no se'n recorda de l'ètica, ni de despatxar la consellera, doncs… Benvolguts Reis, poseu un servei de bar a les Urgències dels Hospitals valencians, i com a mínim millorarà la nostra experiència estètica. Quanta, quanta espiritualitat. Granota news, bústia de Correus.