divendres, 30 de maig del 2014

Paràfrasi


Durant tot un dia fosc, ombrívol i silenciós de primavera, en que els núvols pesats i baixos s'amuntegaven al cel, jo havia passejat, tot sol i en bicicleta, a través d'una extensió del país singularment lúgubre, i a la fi, quan ja queien les primeres ombres de la nit, vaig veure davant meu la melancòlica casa d'en Uixer. Jo mirava l'escena que tenia davant meu -la casa, els freds murs, les buides finestres com a ulls buits reflectits i invertits al negre i espectral estany que s'estenia davant la casa. I va ser com el despertar del fumador d'opi, l'agre retorn a la vida quotidiana, l'odiosa caiguda del vel. "Què era -em vaig parar a pensar-, què era allò que tant m'enervava al contemplar la casa Uixer?". El seu propietari, Roderic Uixer, havia sigut un dels meus millors enemics. No obstant això, havia rebut recentment una carta seua, la qual, amb el seu estil violentament apressant, no admetia una altra resposta que la meua presència. Sabia que la seua família es distingia per una peculiar sensibilitat envers els desheretats, sensibilitat que es desplegava a través d'èpoques dedicades a l'art, al mecenatge, i es manifestava darrerament en repetits actes d'una caritat tan magnífica com discreta, així com en una apassionada devoció per les complicacions judicials. La meua imaginació, però, treballava de tal forma que creia realment que al voltant de la casa i la possessió surava una atmosfera que les hi era peculiar, un vapor pestilent i misteriós, pesat, quiet, a penes visible i del color del plom. A les escales de l'entrada em vaig trobar amb els advocats de la família. Vaig pensar que les seues fisonomies reflectien una expressió a la qual es barrejaven la baixa trapelleria i la sorpresa. Ens varen creuar precipitadament, i passaren. El criat, llavors, va obrir una porta i em va introduir a presència del seu senyor. Vàrem seure'ns, i durant uns instants, als quals ell guardà silenci, el contemplí amb un sentiment meitat pietat i meitat espant. ¡Segurament, cap home no havia canviat gens ni mica d'un mode tan terrible, i en tant de temps, com en Roderic Uixer!. Al començament em va sorprendre, si més no, certa incoherència, una excessiva agitació nerviosa i una inexplicable inclinació per la paraula "sinvergüensa". Em va parlar de l'objecte de la meua visita. Del que ell considerava una injustícia, una mena de malaltia social; era, em va dir, un mal Constitucional, per al que desesperava de trobar-ne solució. Sofria molt d'una morbosa agudització de la pietat, només podia portar vestits de mendicant, la insolidaritat més lleu li torturava l'ànima, i només els sons de la paraula "gràcies", o ben bé de l'expressió "déu li ho pague", no l'inspiraven horror. El vaig veure esclau d'una anòmala espècie de solidaritat, de caritat que ningú, llevat del mateix, comprenia. "Em moriré -va dir- m'he de morir d'aquesta deplorable bogeria. Així, així, i no d'altra manera, moriré. Temo els esdeveniments futurs, no per ells mateixos, sinó pels seus resultats". A la seua desordenada fantasia, la idea havia adoptat un caràcter més audaç, i traspassava, en certes condicions, fins i tot el binomi espai-temps. Aquesta creença, però, es relacionava amb les grisenques pedres de la seua mansió -va dir. Tot ho condicionava, segons imaginava, la col·locació de les pedres, l'ordre de la seua distribució, les reformes, la immutable durada d'aquesta distribució. La prova estava, va dir (i ací m'estremia jo en escoltar-lo), en la gradual però positiva condensació, sobre la seua casa i diverses propietats immobiliàries, d'una atmosfera que les era pròpia, la de l'hospitalitat universal, la cooperació sense fronteres. El resultat, afegia, es manifestava en la influència silenciosa, oportuna i feliç, que al llarg dels anys havia modelat els destins de la seua família, i que el feia a ell com jo el veia ara, tal i com era. Semblants opinions, no necessiten de comentaris, i no els faré. Llavors, però, desprès d'un període d'alguns dies d'amarga felicitat, es va operar un canvi ostensible i definitiu als seus símptomes per la sentència que va caure sobre el meu enemic. Les seues ocupacions ordinàries eren desateses o oblidades. Vagava d'habitació en habitació, de pis en pis, de patrimoni en patrimoni, amb passes precipitades, desiguals, sense objecte. Una nit, que la son no volia acudir al meu llit, vaig sentir les passes lleugeres d'en Uixer a les escales. De seguida trucà suaument a la meua porta i va entrar portant un llum. "¿No els has vist? -va dir bruscament, desprès d'haver-hi mirat al seu voltant i en silenci-. ¿Així, doncs, no els has vist? ¡Espera! ¡Ja els veuràs!". Es precipità a una de les finestres i la va obrir a la tempesta. Una exhalació humana es cerndria sobre la casa. "¡No deus, no veuràs açò! -vaig dir, tremolant, a en Uixer-. "Aquests espectacles que et torben són simples fenòmens migratoris gens extraordinaris. Tanquem la finestra. Vet ací un dels teus llibres favorits. Jo llegiré i tu m'escoltaràs, i així passarem aquesta nit horrible". El volum que jo havia escollit era el Catastrum Valentinus. A jutjar per l'aire d'interès estranyament tens amb que escoltava o fingia escoltar les paraules del Catastrum, jo hagués pogut felicitar-me de l'èxit del meu pla. Havia arribat a aquella part tan coneguda en que Shark, l'heroi del Catastrum, havent intentat en va comprar el pis d'un ermità, decideix apropiar-se'l per la força. "¡Meu! ¡Meu! ¡Aquest també és meu, sinvergüensa! -va cridar en Roderic-". Però en Shark -li vaig aclarir- el teu bon campió, no va trobar cap rastre de l'ermità, sinó, al seu lloc un miler de rellogats nicaragüencs cridant la seua misèria, i Shark -vaig afegir- va cobrir-se els oïts amb les mans per a lliurar-se d'aquell espantós soroll, que mai no havia escoltat abans. I ací vaig fer una pausa, puix no hi havia dubte del que jo ara també escoltava: un so feble, aparentment llunyà, aspre, penetrant, quasi sobrenatural, ¿el bram dels desheretats?. Oprimit com era certament amb aquesta extraordinària coincidència, per mil sensacions contradictòries, entre les quals predominaven una sorpresa i un terror extrems, observava que els seus llavis tremolaven com si murmurés quelcom inaudible: "sinvergüensa, sinvergüensa". El mesurat gronxar d'en Uixer no s'interrompia, un malsà somriure li tremolà als llavis, un xiuxiueig baix, precipitat i inarticulat: "¿No sents? Sí, jo l'escolte, ho he escoltat. Fa molts, molts, molts minuts, moltes hores, molts dies que ho escolte, però no m'atrevia… ¡no m'atrevia a parlar! ¡Els hem ficat vius a la tomba! He sentit els seus primers febles moviments. Els he sentit, fa molts, molts dies, però no m'atrevia… ¡no m'atrevia a parlar! ¡I ara, aquesta nit, Shark…! Oh, ¿On fugiré? ¿No arribaran fins ací en uns moments? ¿No sento les seues passes a les escales?" En acabar, Roderic s'alçà furiosament i udolà aquestes síl·labes com si a l'esforç exhalés la seua ànima: "¡Boig! ¡Et dic que ara són al darrere de la porta!". Horroritzat, vaig eixir fugint de l'estança i de la casa. La tempesta continuava en tota la seua ira. De sobte, una estranya llum es projectà al camí, i em vaig girar per a veure d'on podia nàixer una claredat tan singular, perquè només tenia al meu darrere la vasta mansió y les seues ombres. El resplendor provenia de la lluna plena, roja de sang, i que ara brillava vivament a través de l'escletxa que s'estenia de la teulada a la base de la casa. L'escletxa s'eixamplà ràpidament; el disc sencer del satèl·lit lluí de sobte davant el meu esguard. Vaig veure els poderosos murs partir-se en dos; i l'estany profund i corromput situat als meus peus es tancà tristament i silenciós sobre les runes de la casa Uixer. Però encara queden cadàvers que no volen morir. "Mai, mai més. Pocavergonyes" -va dir el corb.

E.A.P.

dissabte, 24 de maig del 2014

JR


Vaig a reflexionar. Que és el que avui toca. Diuen. Jornada de Reflexió. JR, però sense barret cowboy. A veure. El cas és que jo a cap descobert i sense el casc de ciclista no puc reflexionar. Perdoneu, és un momentet… Ja sóc ací (sic) I amb casc. Va, comence. Cony, no puc recolzar el cap a l'orejero. Deu ser el casc, clar, que a la part del darrere porta un disseny aerodinàmic, diuen, que entropessa amb les orelles de la butaca. A més a més, és posar-me el susdit casc i la llum del sol que em molesta als ulls: com que sempre van de la mà. Ulleres & Casc, com Standard & Poor's, però sense la mà del déu Dondondodondindonesdondinero. Per cert, sembla que a Mireinonoesdestemundo tampoc no van curts de diners, que sí de vergonya, 120 eurets de l'ala per comensal, no res, peccata minuta, i amb terrassa amb vistes inclosa, com el de l'àtic de 700 metres més quadrats que els d'això d'una bici, deu ser l'afany d'elevació celestial i espiritual això de tirar cap amunt, no comprenc el malestar del Paco Unpalet. Clar, com que no són d'aquest món, i com que n'aprofitaven l'ocasió: dos sants alhora, d'una, Joan Pau & Pau... Vaig per les ulleres de sol, excusez-moi. Anar i tornar, vinc de seguida… Ara, sí. ¡¡Me cague en la mare de!!... Perdó, perdó, tatxeu l'exabrupte, tal i com ja ho he fet jo mateix, és que amb les ulleres de sol i dins de casa, doncs no veus una merda, res de res, volia dir, i m'he donat un cop a la canella. Aissss, què mal, redéu, què mal... Va, ja està. Em seuré a la cadira, de l'orejero ni parlar-ne. ¿I ara què faig en el cap? Em pesa. Ara em cau a la dreta, ara a l'esquerra. Ara al davant, ara al darrere. Deu ser que és ple a vessar de reflexions i si no el recolzo no puc pensar, no sé pensar, i molt menys reflexionar… Agafaré un d'això, un… I el recolzaré a la vitrina, i al damunt el cap. Un… Ui, ara no em surt la paraula; ui, xe, collons, torneu a tatxar; sí, hòstia, torneu, el… Això que és mollet, i porta plomes… Me càgare en déu… però què em passa que m'estic tornant tan mal parlat i desmemoriat?... Un… un… Per l'amor dels déus, com es diu almohadón? Si n'és paraula d'origen àrab. Qui sap més d'almohadones que els orientals? Amb els seus serralls tots plens a vessar de dones i coixins, no de pensame… Ara!!, collons, hòstia, per fi… Coixí, vet ací. Coixí, home… Coixí... Coixí, però, ve de coix, no de serrall, i no és el mateix. Què va ser el mateix! Si jo em pose un coixí al cap és perquè estic coix del cap i no puc reflexionar equilibradament. És que és baixar-me de la bici i tot són problemes. Però si em pose un almohadón, llavors és per a… Ara no ho sé, perquè tinc que reflexionar, que acabarà el dia i encara estaré sense flexionar el Re, la cosa. I el meu problema, sembla, és la coixària, és clar, mental, que no la cuixera, o quijote, del català cuixot, peça d'armadura que cobria i protegia la cuixa, i no el cap. Perquè cobert i protegit el cap ja el tinc, però no recolzat. I, a més a més, no he acabat de posar-me les ulleres que s'ha ennuvolat el cel -pleonasme habemus. Ja ho deien Meteosat & Aemet, els meus sants maleïts. I demà aigua. Hala, ara posa't a reflexionar. ¿No hi havien més dies a la setmana per a ploure, eh? ¿Té que ser en diumenge, el meu dia més equilibrat? Eh, oye, Mireinonoesdestemundo, por qué no les llovió a los de la terraza?... Flexionem-hi el Re, flexionem-hi…


dissabte, 17 de maig del 2014

Nooo eztoooy!!!


Fa poc que deu haver fet els tres anys. Baixa al carrer de la mà del seu pare o la seua mare. És el fill petit dels veïns de d'alt. La seua germaneta major li porta dos anyets i li diu mooooonstruoooo amb una cantilena de 3ª menor descendent (do-la) si està enrabiada, o de 3ª major (do-la bemoll, el bemoll sempre resulta més tendre) si aquell dia li perdona la vida; i ho fa des de d'alt de l'escala, en arribar al seu pis, mentre ell, pobret, lluita per seguir-li el ritme. Com que no tenim ascensor, la nostra escala manté algunes de les seues funciones més atàviques. És l'espai multi… (poseu el que més us agrade) o fins i tot interdisciplinari, com els agrada dir als més posats en noves pedagogies, que sempre ha estat. Les escales són lloc d'encontres; però la nostra escala, com que no és molt llarga, només dos pisos i la terrassa, és un lloc, com a molt, de mini-encontres. A més a més, fa temps que s'ha perdut l'inigualable plaer de la conversa veïnal, què hi farem. Sí, ja sé, hem direu que potser l'ascensor s'acomoda millor a la circumstància dialogant. Però no ho crec pas, perquè d'habitud els veïns que l'utilitzen, fugen els uns dels altres per a evitar el susdit encontre; i a l'escala només poden fugir els que pugen ràpid, els grimpeurs. I ja que toquem el tema ciclista, deixeu-me dir que cap cosa és millor pels ciclistes que les escales. Al poc de casar-me vaig viure -jo mai no he viscut en casa amb ascensor; mira, ara me n'adone- en un quart pis sense ascensor, i em pujava les bombones de butà al muscle (sic). Sí, sí. I sí, deu ser bo pujar graons amb o sense bombona al muscle, amb o sense bicicleta al muscle, amb o sense carret de la compra al muscle, tot i que vaig tindre un company d'escapada que de tant entrenar a l'escala de la seua finca -amb ascensor, és clar- el varen dur al psiquiatra per manifesta incoherència i alterar el descans del veïnat. Sí, entrenava passades les dotze de la mitja nit. Entrenava amb l'objectiu de fer una marxa nocturna de 25o km, i ningú no s'adonà de la íntima il·lusió d'aquell pobre imaginant-se el vol superb i fosc, com lo rat penat, que faria en arribar la seua cita. I és que les escales són llocs de somnieig, o si més no de diversió. Jo, de xiquet, m'ho passava molt bé. Si baixava, sempre botava els últims graons, -un dia et trencaràs el cap- dos tres o quatre graons segons l'alçada. I si la mare no estava, els pujava o baixava amb el cul, assegut, com un senyor, tot i que els pantalons quedaven per a poques festes. O agenollat, i el que quedava per a poques festes ja s'ho podeu imaginar. A casa de la germana major de la mare eixia a jugar a l'escala. Però què li troba a l'escala?... Com que vivia a l'últim pis, una de les meues passions era llançar una grossa gota de saliva -una marranada, ja ho sé, però era un xiquet, què voleu- des d'alt fins al portal, cosa gens fàcil donat que el forat de l'escala no tenia més d'un pam d'ample, i bona part d'aquestes grosses gotes -sembla alemany, oi?- quedava al tercer o segon. La que quedava al primer em donava molta ràbia, però no li hi deia mooonstruaaa, que jo era un nen molt educat. I mira que sempre em va fer de ràbia, però molta ràbia, ja que en parlem, la cosa aquesta de les pel·lícules americanes amb nens baixant per la barana de l'escala a les seues mansions. Cap, però cap ni una, de les escales de la meua infància em varen permetre tal gesta, perquè hagués acabat emasculat i amb un futur professional dubitatiu entre el serrall i l'òpera barroca. Dit açò, no puc comprendre que el nostre nen de tres anys, el del començament, ¿us en recordeu?, en arribar al tram d'escala més proper al portal sempre diu el mateix: nooo eztoooy!!!. I el pare, o la mare, sempre li contesten el mateix: hui!, ¿no estás?, por qué no estás?... I mireu que fins arribar al darrer tram de l'escala, prop de casa nostra, li fan ben divertida la baixada. Primer comptant els graons: uno… uno… dos… dos… tres… tre… Ahora, en inglés: uan… uan… tu… tu… zri… zi… for… fo… Ahora, en chino mandarín: yi… yi... er… er… san… san… si… yi… No, yi, no, si… no si… no, no, sólo si… no… Ahora, la canción de… Ahora, en inglés… Ahora… Nooo eztoooy!!!. ¿Problema interdisciplinari?... No ho comprenc, en lo divertides que eren les escales.



dimarts, 13 de maig del 2014

Redundàncies


La vida és plena de pleonasmes. Què poques coses no són de redundàncies. La realitat té tendència a la repetició, a l'allargament innecessari dels seus fets repetitius de mena. Si n'era un sant baró, per la qual cosa va ser papa, per què fer-lo sant?. Escucha, escucha, déjame que te diga. Yo antes decía 'antes', pero ahora con Vicente digo 'abans', porque sé las verdaderas y las falsas… És el de la gorreta de joquei descolorida, la que abans, quan deia 'antes', va ser blanca, com el solideu papal, però amb visera. Es por el latín. Porque el valenciano y el catalán son latín. Y el gallego… No, el gallego, no. El gallego y el vasco, no, que están muy al norte… Pues yo estuve en Galicia, mira, te marco el mapa, -i toca amb el seu índex dretà la palma oberta (pleonasme?) de la seua mà esquerra- esto es Galicia, no?, pues yo estaba aquí, -i assenyala la punta del polze- cayéndome al mar, -ara ja és al fa de retropolex de la mà d'en Guido- en dos horas subía la marea, escucha, y hablaba valenciano y ellos gallego y nos entendíamos… Y por qué no hablabais en español?... Es que gallego y portugués se parecen, como el francés… Gallego y portugués no tienen nada que ver… Pues el francés también es latín… No, el gallego viene del francés, como el vasco… No, como el brasileño… Eso es otra cosa... No, no, a ver si me entendéis. Es como tomata y tomaca. Que estamos muy castellanizaos… Total, por una letra. Pues en Gandía… ¿Pero Gandía es Cataluña o Valencia, a ver?... Pardal. A ver, tú dices pardal y qué?. Pues se dice ocell. Escucha, a ver si me entiendes. Un canario, un periquito, pues dices pardal, pardalet. Y es ocell. Porque es latín, me sigues?... Pues yo al pardal le digo pardal, no ocell, sabes por dónde voy?... Bueno, tú no querrás reconocerlo, pero pardal es ocell… Pardal, ocell, llatí. Anem a pams. ¿El Sant Esperit era un pardal o un ocell? ¿Era llatí o no era? ¿Era sant per esperit, o per pardal? N'hi han d'esperits malignes, oi? Per tant... I també de pardals dolents, no? No, els pardals no són dolents. Ells, pobres, que en saben de llatí?. Ells van a la seua, com tothom. A més a més, "No n'hi ha de pardal dolent, si n'és de ben valent", ja ho deia la meua professora d'orniontologia, que de pardals i éssers sabia una hipòstasi del copón, és a dir, una veritable realitat, -un pleonasme, no?, perquè la realitat sempre és veritable. ¿O és que negarem la veritat tal i com ho va fer en Pere tres voltes seguides abans -i no antes- de que cantés el gall, amb el Jesús, l'únic ésser que posseeix fins ara el rècord Guinness de la unió hipostàtica, és a dir, de la unió de dues naturaleses, la divina i la humana, i que només un diaca o levita de Tessalònica va atrevir-se a refutar duent a la perdició al papa Anastasi II allà pel segle V, fotent-li la santedat post-mortem. Oye, oye, escucha, y qué le pasó?... A qui, al papa o al diaca?... Al levita ese... Que va acabar, com no podia ser menys, al pas de la riba dels pedrots -o pedreres, pels ciclistes- entre el cercle VI, el dels heretges, i el VII, el dels violents, a l'infern del Dante: "In su l'estremità d'un'altra ripa/che facevan gran pietre rotte in cerchio/venimmo sopra più crudele stipa"… Eso es latín, no me jodas… No, no, es gallego. Mira, escucha, allí dicen 'forno novo', y nosotros 'forn nou', que quiere decir horno nuevo… Pa' cocerse en el infierno del d'ese… De quién?... No sé, del levita ese… Al levita li deien Fotino… No jodas, ¿Cotino?... No, Fotino, en llatí Photinus… Total, por una letra. Pues en Valencia… ¿Pero Valencia es Cataluña o Infierno, a ver?... Hoy es martes y trece... Hipòstasi!!!

dimarts, 6 de maig del 2014

Vals i gat


A casa dels meus pares hi havia un pati particular. Un pati posterior tan particular -com també ho era el jardí del davant, no cal dir- que el meu avi matern, el pintor, el va convertir en el seu estudi particular. De pati, on podies ofegar gatets nouvinguts al poal de rentar el pis, com feia bona part dels veïns, a estudi on podies pintar -o dibuixar, com és el cas- la son o el somni, vés a saber, del susdit gatet. Heus aquí tota una opció de vida, ¿de moral?. ¿Tan absolutament necessari era acabar amb les ventrades?... Jo no vaig conèixer el meu avi pintor, però sí totes les seues coses d'interès, perquè les pintures i dibuixos no són coses, són sentiments, és clar, i es coneixen amb la pell. Els estris de pintura, pinzells i paleta, la cara de la qual va quedar amb les darreres pintures assecades com a les cinc lletres del seu cognom; els llibres, les làmines, models d'escaiola, vernissos, dissolvents i d'altres productes químics de noms encisadors; llapisseres i carbons, els cavallets -el portàtil, el que va passejar l'horta abans que jo ho fes amb bicicleta, i el gran, que encara utilitza la meua germana-; és a dir, vaig conèixer la seua intimitat material: l'alquímia que va destil·lar només per a mi una imatge seua tan indeleble i poètica com els primers besllums d'una nostàlgia incompresa, i he de dir que em sentia molt a gust a l'estudi de l'avi, amb la seua companyia mai coneguda. Aquell pati reconvertit era el que anomenàvem Estudi gran, perquè l'habitació que l'antecedia era l'estudi xicotet. I la pregunta, la gran o xicoteta pregunta, s'imposa: què va ser abans l'estudi gran o el xicotet, l'ou o la gallina?. Com a denominació, vull dir. Vés a saber. Perquè la lògica cartesiana -tot i les gotes de gavatx ultramuntà de l'avi- no n'era marca de la casa, la meua casa, tot s'ha de dir. Només un petit inventari de les extensions reticulars que l'original instal·lació elèctrica va patir de la mà del meu pare, per la subtil invasió d'aparells elèctriques, i acceptada sense cap discussió, ho demostraria. El que sí sé, és que com a la meua mare no li feia gens de gràcia que jo anés tothora pedalant pel carrer al damunt de la bicicleta del pare, en la que no arribava a fer peu, doncs vaig desenvolupar l'habilitat de donar-li voltes i voltes i més voltes -sempre en sentit contrari al rellotge- en bici al susdit estudi gran, defugint tots els obstacles que hi havia desprès de la segona reconversió, la que va fer el meu pare. Així, si la primera va ser l'artística -de pati de poal vil a estudi dels somnis- la segona podríem qualificar-la d'industrial -d'estudi somniador a taller multidisciplinari. Ja us adonareu del magnífic lloc per a bambar -a peu o en bicicleta- que li suposava a un nen que acumulava hores i hores d'estius no desitjats i festes de guardar avorriment, vestit amb camisa blanca i fum agre de conyac i farias damunt la partida de xamelo dels diumenges. I jo vaig integrar-m'hi. Vaig mimetitzar-me amb l'oli de nous o de trementina, el greix dels rodaments, la resina seca de la fusta amb futur de llenya o mànec de llapissera, i les ulleres oblidades de l'avi pintor al calaix on les llapideres remuntaven el temps cap a la contaminació fúnebre de la seua etimologia. I al seu costat la caixeta de llanda amb els petits fragments d'or d'unes pròtesis dentals que potser no n'eren tan anònimes com jo sempre vaig creure. I aquesta integració a la natura de l'estudi gran la vivia amb un cert apassionament que tampoc no comprenia, tal i com pensava i sentia del besllum de nostàlgia sobtada al recer del primer vals que vaig pedalar a l'estudi xicotet, concomitàncies que em produïen una tristesa ferma i dolça, però sempre amb el risc de prendre consciència d'una existència massa sòlida, massa evident, com només trobem a la nostra edat adulta, a la nostra dissort existencial. Però tranquils, només teniu que pujar a una bici i començar a donar voltes en sentit contrari a les manetes del rellotge a qualsevol habitació de la vostra memòria i deixar que el disc faça sonar, en sentit invers, el primer vals que va bressolar un gat.