dimarts, 28 de gener del 2014

Inoportuna primavera


Com que la meua metgessa de capçalera no vol que acabe convertint-me en hipertens, cosa que jo li agraeix m'ho faça saber per endavant, i que no tinc perquè molestar-me que m'avise amb tanta d'antelació, o no, que és com una amiga, que al capdavall ens coneixem de sempre, com si diguérem; doncs ahir mateix em vaig fotre per dinar un entrepà de barra de quart amb dues llandes d'anxoves, que si de normal ja en són de salades les que compre al mercat i jo mateix prepare dessalant-les i macerant-les amb oli verge i unes fines làmines d'all, les de llauna són salobre pur i dur. Doncs, de llauna. I, a més a més, i perquè tinc una debilitat totalment incomprensible per la meua metgessa, li he afegit formatge parmesà. Perquè d'antuvi havia pensat el despropòsit d'afegir-li formatge fresc, dolç... quina bajanada, no? Doncs això, parmesà. Ah!, i unes tàperes, per la cosa aquesta de la fibra divertida en que estic hores d'ara. I de beguda, cafè expresso. Mig litre. I és que a la meua edat no vull perdre'm cap experiència que puga enriquir-me. Que no està la cosa per deixar passar ni les religioses ni de les altres. D'experiències, vull dir. I va ser fer-me l'últim mos de l'entrepà d'anxoves amb parmesà i tàperes, i un glop de cafè, i tocar el dos camí del treball. Ahir feia una ventolera de ponent -com sempre- tremenda, brutal, esgotadora, càlida i venjativa com una primavera inoportuna. No podia moure la valenbisi ni amenaçant-la de tallar-li la dinamo i deixar-la a fosques a les nits, com a tantes famílies humils d'avui en dia les hi passa. Però tot i el cansament, la intensa transpiració, l'esforç sobrehumà i el que m'esperava en arribar al curro: cinc hores sense pausa de drama mig wagnerià, mig litúrgic, jo era feliç. Tetralogies a mi!! Misteris a mi!! Faltaria més! Perquè sentia una mena de panteisme eròtic i universal avant la lettre, la litúrgia i fins i tot el Wagner, que ja n'és dir. Perquè tots i totes m'agradaven, i molt més si anaven en bici. Aquelles cuixes tan perfilades, per no parlar de… I és el cas que aquesta sensació -vaig rumiar- com d'obrir els meus sentits, més enllà dels costums, cap a un instint sensual hipertrofiat, no era nova per a mi. Sí, la bicicleta té d'aquestes sorpreses impagables, però he de reconèixer que amb la intensitat emocional d'ahir només podia ser conseqüència de la feliç conjunció còsmica de la bici i les anxoves, és a dir, de la hipertensió vicíclica. Quanta de raó tenia la meua metgessa. Ara comprenc el crucifix de fusta negra amb crist daurat que té a la seua consulta, a mà dreta del pacient, tot just damunt la impressora que tants maldecaps li produeix, pobra. I anava jo tant posat al meu paper d'après midi d'un faune que no sap què contestar a la senzillíssima i coneguda pregunta del menú: ¿carn o peix?, que no vaig adonar-me del lamentable estat en que anava posant-se la meua boca fins que no vaig poder desenganxar la llengua del paladar sinó amb el mateix esforç que em costava moure la bici damunt la terra. Així, gairebé a punt de col·lapse sensual, hídric i salnitrós, encara que vaig arribar a veure un cartellet només entrar al riu que anunciava una beguda de soda fresca: Sodastream, i del qual hi havia una promoció a un carret com de gelats que estava tot envoltat de gent. I vaig parar. Però la gentada no em permetia arribar al carret. I vaig començar a botar. I al davant dels meus ulls va fer-se el miracle. Primer bot, el seu cabell de sol. Segon, els ulls de cel. Tercer, l'infern dels llavis. Era ella. I jo li hagués volgut dir, no sé ben bé el perquè, la fórmula que fèiem servir a casa per al refresquet de llima: suc de llima a gust, un got d'aigua freda, una culleradeta de sucre i una altra de bicarbonat. Però el meu cervell reptilià només va arribar a balbotejar: "Scarlett! Scarlett!, sóc jo, el de la sèpia… veneciana, sèpia a la veneciana". I en sentir sèpia i veneciana, la meua altra Midons va fer la seua habitual ganyota de menyspreu. I a mi em va baixar la tensió als peus. Debilitat i marejat. Amb la visió borrosa i confús me'n vaig pujar a la bici. I vaig comprendre que tot i que artèries i cor comparteixen primavera, oportuna o no, no és el mateix la tensió arterial que la tençó del cor enamorat, monsenyor.

dissabte, 25 de gener del 2014

La pedra i els altres


Tota pedra fa marge, diu la dita. Però és el cas, que aquesta pedra del camí era ben singular i de peculiar marge. Perquè el seu marge era i no era alhora, i hom podria assegurar el contrari i el seu viceversa. Sí, d'alguna manera era una pedra de marge imprevisible, podríem dir. O ben bé, una pedra imprevisible al marge, on molts la volien, és el cas, arraconada i silenciosa, el que no és exactament la mateixa cosa. En qualsevol dels casos, però, destorbava al bell mig del camí que trepitjaven els que amb la seua poderosa petjada anaven determinant l'oportunitat dels "ara toca" o dels "ara no toca" pedra al camí, amb o sense marge, com a prova de la seua responsabilitat i superior visió del món. Do de l'oportunitat que, no cal dir, repartien a trot i a dret com si foren doctors "Onoris causa" als marges de la vida. Tenia aquesta pedra, doncs, i si em permeteu la llicència, ànima de poeta. Perquè les pedres tenen l'obstinació lírica dels marginats, i els poetes són pedres de toc a l'existència calladament desesperada dels humans. I com que la volien ben fora del seu camí triomfal, la varen acusar de deslleialtat. "¿Com goses parlar als quatre vents de l'absència de l'Hac majúscula al capdavant del nostre "Onoris casua"? Ara no toca pedra al camí. S'ha acabat. Estem molt ofesos." I el que durant setze anys havia sigut la prova de que el camí estava per fer i que potser no ho estaria mai de la vida, va ser apartat no només del camí sinó dels marges. I els homenots varen respirar amb beneplàcit compartit, tot i que el camí, sense pedra ni marge, mai no tornaria a ser el mateix pels vianants o els ciclistes. Però ells estaven molt satisfets, perquè no els molestava gens ni mica, a la sabata de la seua consciència, aquella pedra despatxada, molt al contrari, s'havien alliberat a la fi del que significava un vertader perill per tots aquells que, com diu el tango, se cuidan los zapatos -i la consciència- andando de rodillas.

dimecres, 22 de gener del 2014

Midons


M'enamorí d'una dama. I tot just començar aquella pèrdua d'interès per qualsevol sensació finita que n'és l'amor, vaig adonar-me que, a la infinitud del seu impossible bes, ella sempre seria la meua Midons, el meu bon senyor. I que n'era d'impossible aquell seu bes, donava fe l'existència del seu amo, aquell que dissortadament decidiria la fortuna de dos éssers que mai no li voldrien cap mal, i que entenien, però, que el matrimoni, i el seu conseqüent manament oficial, no n'era prou excusa per a deixar d'amar, per a impedir els batecs compassats de dues existències, d'una mateixa forma d'estimar i comprendre el món. Ah!, com era de gelosa la Midons en veure l'amorosa cura amb que jo recolzava la bici sota la finestreta del darrere de casa seua, atzucac ombrívol de la nostra passió, que fèiem servir com a confessionari de les nostres cuites d'amorosa litúrgia. Ella em parlava de com de complexes n'eren les seues febleses més íntimes, que anomenava pronoms; i com d'infructuosa la lluita per a concedir el seu cor a dos requeriments tan allunyats a la seua ànima com els que hores d'ara patia. I el seu rostre s'inclinava, en parlant, dolós sobre les pàgines de la seua gramàtica vital que inopinadament creia era la raó suprema del meu amor sempre vell, sempre nou. Ja veieu com d'incerta era aquesta relació que les lleis dels homes no dubtaven en sentenciar d'adúltera i il·legal. Però jo no n'era cap cosa sense aquestes petites concessions de Midons: la constatació d'un amor que jo entenia havia estat dins el meu pit des de molt abans conèixer-la. ¿No era Midons l'exemple viu d'un amor sense temps ni espai, d'un amor per sobre les lleis i els homes, les dones i els dies, la mort i la vida? ¿Un amor davant el qual l'home perd la seua memòria i la dona el seu passat? I un dia que, puntual a la cita, tot i l'abundosa pluja, vaig arribar per amar-la com només m'era permès, amb els ulls i la oïda, vaig trobar-me cegada la nostra finestra, amb quatre maons malament i urgent posats. Ja no hi vaig tornar a veure ni sentir el meu estimat bon senyor. A partir d'aquell moment només podria que recordar-la. ¿I què n'és el record sinó una absència feta a parts iguals de fugissera dèria, cobdícia de viu desig i tendresa amagada? Pàl·lid, agitat de cor, tremolós, poruc i decidit a permetre que els més negres pensaments posseïren el meu esperit, vaig pujar a la bici amb la certesa que mai més veuria a la meua estimada dama. Donava les primeres pedalades, quan de l'altra banda de l'atzucac amorós la veu dolça d'una noia va requerir-me. D'antuvi va semblar-me la de Midons, tal era la seua similitud. El cor em va donar una bolcada, i la bici em va dirigir a la finestra del cantó des d'on semblava venir la veu. I en arribar vaig veure el rostre de la meua amada que no hi era; vaig sentir la veu de la meua estimada que no hi era. A punt vaig estar, ho reconec, de perdre el sentit i quedar estès al bell mig del carreró. Sospitant la pitjor de les conspiracions, debilitat com estava per la falta d'un compliment amorós que la meua naturalesa intel·lectual tant desitjava, només la convicció d'actuar a favor de Midons va evitar el desastre. Vaig acostar-m'hi. Era ella, i no era ella. Li vaig demanar raons. I el misteri es va desvetllar: era la seua germana bessona. I tot i compartir la seua obsessió pels pronoms febles i la gramàtica, no n'era el mateix. Perquè si Midons simbolitzava la perfecció divina de la trinitat, del ritme ternari dels cants trobadorescs, del 3 com a equilibri còsmic del billar francès que l'amour courtois té com a senyes d'identitat; la germana bessona, de tan perfecta i superior com volia ser, va multiplicar el seu 3 originari per un 3 de supèrbia que evidenciava la complexa relació d'un ésser amb el seu duplicat viu i contemporani. Vaig decidir, però, que el meu amor, tot i la impossible connexió amb els interessos vitals de la germana bessona, agrairia l'esmorteïda flama que la seua presència de finestra interposada projectava sobre l'absència de Midons. Heus ací, però, que quan encara suraven per l'aire d'un novembre escurat les campanades d'un àngelus fúnebre, la finestra bessona també va ser cegada. I jo vaig sucumbir. El meu cos havia patit massa. Mal nodrit, sense pronoms ni gramàtica, abandonat a la seua sort, a la seua dissort, va buscar l'oblit als divertiments més intemperats. I la diversió va poder en ell. Només la confosa esperança en l'esperança va reanimar el meu cos al damunt d'una bici. Com una ànima en pena m'acostava un dia i altre pel meu benvolgut atzucac d'amor, negre i silent com els forats més negres i muts de l'univers. Fins que un dia l'apagada veu de Midons va fer vibrar els meus timpans. ¿On ets, estimada? ¿D'on surt aquesta dolça melodia dels plors que els amors prohibits escampen per l'èter de les ànimes bessones? I entre els maons que la urgència i l'odi havien disposat a la finestra de l'amor i la paciència, una escletxa oblidada permetia el pas de l'emmelangida veu del meu bon senyor. No et preocupes, estimada, vinc a peu, cap cosa podrà destorbar a partir d'ara el nostre sublimat amor, ningú mai no sabrà que sóc ací. Tindré la teua veu, i potser serà prou. L'amor, el veritable amor, sempre estarà per damunt de maons, de finestres tancades i escletxes oblidades. I a l'endemà aquell mal senyor va tapiar el nostre atzucac, el nostre chemin d'amour. I va enllestir el camí de l'odi.

dissabte, 18 de gener del 2014

Desmuntant la vida

"Él no estaba de luto por nadie y era conmovedor verlo de negro. Pertenecía a esa raza de niños acorralados, amargados prematuramente, volcánicos" (Genet, J. Santa María de las Flores)

Tinc la inquietant certitud de que escriure és anar desmuntant la vida amb la mateixa capritxosa disciplina que la vida desmunta els nostres millors somnis. I si la vida n'és tan capritxosa com el dibuix de les lletres amb que parlem dels records, l'escriptura n'és tan penell com les línies de la mà que la memòria fa servir sobre el full del passat. Així, triem de l'oblit, amb l'expectació infantil dels regals, ulls de pastissos, la dolça acidesa de les àries més sublims i discretes que el temps ens va assignar. Els moments que varen resumir, ningú no ho diria, a la modèstia dels seus fets, l'essència impertorbable i còsmica d'una melodia feta a parts iguals de vent inoportú i llàgrimes de cocodril. Perquè només els nens poden preveure l'onerós vent xiulant abans el penell que el manifesta. Només els nens ploren abans la llàgrima capritxosa prenga la decisió de marcar el cor vellutat dels cocodrils. I aquest seguit d'àries, i plors, com si d'una òpera sense elements intermedis es tractés, va escampant-se pels fulls dibuixats de lletres com a illes arbitràriament disseminades per tot el que vàrem solcar a la densitat feixuga del mar abissal i sud de la infantesa. I ho farem curosament. Conscients del seu lirisme volcànic, prematurament amarg, d'induïda por acorralat. Com si tots haguérem estat il·luminats pel déu que va besar en Mozart als quatre anys, però que ens hagués negat el seu sentit de l'oïda en arribar els set, l'edat de la consciència, aquella a la que mai no va arribar Wolfang. Ningú no sap la inconsciència dels genis. Ni ells mateixos. La resta, però, trobarem escampades per terra totes aquestes àries sense òpera, totes aquestes illes sense sud, aquests personatges sense autor, totes les peces que mai no sospitàrem conformaven l'objecte primer dels somnis, vestits de dol per nosaltres mateixos.


"Aunque divisábamos muchas islas, eran de aquella materia de que están hechos los sueños" (Stevenson, R.L. En los mares del Sur)

dijous, 16 de gener del 2014

Palau Albal

Un dels casos més desconcertants del síndrome Gray

Dimecres, 15 de gener. No, Gener. Els noms propis amb majúscula. És el que em varen ensenyar. Tornem. Dimecres, 15 de Gener. Fa només una estona d'ahir mateix. Unes hores del capvespre. És l'horabaixa. Fa una imponent ventolera de ponent. Sempre les ventoleres són de ponent. Sempre imponents. I jo puge pel carrer Serradora cap al riu. Lluitant amb la ventada. Vaig a complir els meus horaris de càstig. Valenbisi és un esbirro de la bufada de ponent, no cal dir. Les pedalades són gruixudes, de càmera lenta, de gambades en aigües gelatinoses, de passes sobre sorres movedisses. I quan més penedit estic de la meua dèria ciclista, m'avança com una exhalació, i per la meua esquerra, una noia xinesa que sembla no notar la ventada sobre els seus ulls sospitosos (Woody Allen, dixit). Som a l'altura del Palau de les Arts. Aquell que perd el seu trencadís com si fos la goteta d'aigua de les aixetes de la infantesa, o ben bé la cisterna Porsan de la meua vida adulta. I jo que he llegit les intencions de l'ínclit Calatrava, vull dir-li a la xinesa el que jo faria. I com què el que jo faria passa, indefectiblement, per la lluentor de l'argent en versió de papirs de considerable llargària -és a dir, folrar el susdit Palau amb paper Albal- doncs resulta que la xinesa es converteix automàticament en japonesa. Perquè al Japó el paper Albal és un luxe, i jo vull enlluernar a la xinesa que ara és japonesa. Però heus ací, que la maleïda xina-japonesa pedala com els àngels amb la seua bicicleta lleugera de pinyó fix i aerodinàmica de tauró, i que tinc que començar a pedalar de valent si és que vull posar-me a la seua alçada i fer-li cinc cèntims del meu projecte platejat. Avall el trencadís, amunt el paper Albal!! És el que li vull dir. Només això, de veres. Però la japonesa s'enfila riu amunt com si no res, i jo comence a esbufegar. I vet aquí, que tant i com m'acoste a la japonesa nova, com si d'un nou estel es tractes, el seu pèl bru es comença a tornassolar en ros, i el seu perfil oriental sembla transformar-se en el de la Scarlett Johansson, i jo comprenc que és la meua estimada Scarlett, però japonesa. Una supernova. I sense perduda de temps, passe a exposar-li els fets. I ella, com a bona japonesa que és, tot i el seu esguard escarlata, em diu que li sembla un malbaratament de paper albal. I jo li dic que no. Que, a més, li podríem dir Palau Albal. Que a València tot lo emboliquem amb paper albal. Perquè el fabriquem nosaltres, a Albal. I que jo mateix, sense anar molt més lluny, el gaste per a qualsevol cosa. Que ací va tirat de preu. I que fins i tot els meus llibres els tinc folrats de paper albal. Tal i com fèiem de xiquets amb els llibres de l'escola amb el desolador paper blau marí que jo tant odiava i que n'estic segur era la causa de les meues poques ganes d'estudiar. Tots els llibres eren el mateix, i el mateix d'avorrits. I li faig veure que el paper albal és molt bo pels llibres. Que els conserva força bé. Que si arribada l'ocasió no et ve de gust llegir-lo, el paper allarga la seua data de caducitat, tal i com passa als aliments, que envoltats entre els seus reflexos estel·lars, passen a augmentar la complexitat del trencaclosques que tots tenim dintre del congelador. Però ella fa una ganyota com què no em creu. I jo li ho demostre amb un argument irrebatible: a la meua biblioteca no hi ha cap lletreret amb guarde silenci, faltaria més; n'hi ha d'un que diu: compte els ulls, pose's les ulleres de sol. I sembla que dubta en creure'm. Però jo sé que està obnubilada, típica actitud oriental d'abandó, tot i el seu cognom víking. Estic rebentat. Ja no respire, només bavege. Tot i això, li explique la simplicitat tècnica amb que solucionaria el greu problema de la Caiguda de l'Imperi Cacalatravensis. Només necessitaríem uns quants quilòmetres de paper albal adhesiu. Com l'aironfix que fèiem servir a casa meua per reparar els mobles o qualsevol cosa deteriorada, i que tan dolents resultats donava. Tot ple de bombolletes que desprès havia que punxar, i que com a superfície quedava amb aparença llunàtica. Molt Cacalatrava, avant la lettre. Però sembla que a la Johansson no acaba de fer-li el pes, i, a més a més, jo tinc que girar a la meua esquerra a buscar l'eixida del riu. I em diu adéu amb la mà i arigato amb els ulls. I jo només encerte a dir-li aironfix amb bava inclosa. I és el cas, que amb pedalades tan poderoses, tot i el vent de ponent, doncs arribe amb més de mig hora de marge. I ara què faig? Molt fàcil, em donaré una volteta per la plaça de la Mare de Déu. Pase per davant de la Basílica. Gire a l'esquerra i em quede entre la porta que té unes finestretes que permeten mirar dintre del temple i seguir les celebracions litúrgiques, i la capelleta del braç incorrupte de Sant Vicent. Arribe tot just quan el sacerdot diu allò de Santa, santa, santa, mentre obri els braços com si fos una creu amb casulla d'aironfix. I jo m'emocione pensant en la il·lusió que li faria a la Johansson casar-se a la Basílica de la Nostra Mare de Déu dels Desemparats -els valencians, som desemparats per definició, i per història, una mena d'autodesemparament, amb verge inclosa i tot, ja vegeu, i geperuda. I quasi estic a punt de plor, perquè me l'he imaginada a la xinesa que quasi em mata amb les seues pedalades japoneses d'esguard escarlata vestideta tota ella de núvia amb un vestit tot ell fet de paper albal adhesiu, i com desprès aniríem als jardins japonesos del Palau Albal i ens faríem les fotos de l'àlbum de noces. I tot i que seria de nit, no necessitaríem els flashos, només un bon parell d'ulleres de lluna i una catifa d'aironfix platejat.

dimecres, 8 de gener del 2014

Elogi de la utilitat


Darrerament sovintegen els diaris tot un seguit d'articles que alcen les seues veus d'alarma en contra de les dràstiques retallades al món de la cultura i la formació humanística. Posem per cas aquest, o aquest altre. I és que des de l'aparició dels mecenes, aquests sabers humanístics en general han insistit en reclamar, fins i tot com a dret adquirit hui en dia, les subvencions públiques. Perquè, hores d'ara, s'entesten en continuar defugint un plantejament pur i dur de tipus empresarial. Posem un exemple, a veure, què n'és qualsevol institució pública d'ensenyament?... Doncs, un servei públic… No, senyor!! Està vostè molt i molt equivocat!! És una empresa educativa, que, com a tal empresa, té que optimitzar els seus recursos. I com a tal empresa ha de publicitar-s'hi, el que suposa donar prioritat a despeses de representació (catifes roges, relacions institucionals, catering…) front a les pedagògiques (llibres, biblioteca, dotacions d'aula… i fins i tot, paper higiènic, venga usté cagao de casa) Perquè, anem a pams. De què serveix saber escriure correctament o comprendre el que llegeixes, si cap dels que podran arribar a fer-ho, o un infinitesimal tant per cent, esdevindrà un escriptor d'èxit. D'èxit, torne a repetir, perquè de què serveixen empresarialment els altres? En què està el negoci?. De què serveix la música si el negoci és Lang Lang, la imitació xinesa todo a cien?. De què Le Tour, si el negoci és al Tramper de Texas? ¿Has comprés?. A veure, què n'és un divorci?... Doncs, un mal tràngol, que dissortadament algunes parelles han de patir… No, no, i no, senyor!! Continua vostè igualment equivocat!! Només suposa un trencament contractual. I si es facilités l'acomiadament de la part que es resisteix a la separació, millor que millor. Un EROS, com si diguérem, un Expedient de Regulació d'Ocupació Sexual, que obliga a la part demandada, l'empresari/a, el que vol marxar amb la seua o el seu amant, a pagar vint dies d'ocupació sexual per any treballat, i un màxim de dotze mensualitats, al que vol quedar-s'hi, tot i que la solitud compartida és una de les pitjors formes de convivència. Ja no m'ets gens útil, carinyo, adéu-siau. Passa per caixa, au revoir. I que sens dubte evitaria, en bona part dels casos, optar per la via criminal. Per tant -tornant al món de la cultura i les humanitats, i als seus reclamants impenitents- de viure La Rochefoucauld ja els posaria al seu lloc, ja. I tant. Perquè les Màximes de La Rochefoucauld són un bon manual per a copsar el que de mesquí hi ha a qualsevol intent dels pobres humans per superar els seus instints més bàsics, més reptilians, més utilitaris. I jo em pregunte, si no en deurien de ser els únics. De principis, torne a dir, tot i la partícula. Els que són subjecte dels nostres interessos més egoistes. "L'interès parla tots els idiomes i representa tota classe de personatges, fins i tot el del desinteressat" (màxima 39). Què n'és la generositat, doncs, s'hagués preguntat el mestre maximista, del dispendi social en cultura, escoles, instituts i universitats públiques com a inversió de nul·la rendibilitat, sinó una demostració d'amor propi o d'orgull sense cap possibilitat, no ja d'incrementar, sinó de compensar el necessari crèdit financer? Perquè "l'orgull es compensa sempre i mai no perd res, fins i tot quan renuncia a la vanitat" (Màxima 33), però el crèdit... I com què no estan els temps per a orgulls ni amors propis ni aliens ni dispendis, doncs… I és que La Rochefoucauld, príncep de Marsillac, era capaç de trobar-ne mesquinesa fins i tot a la pròpia demostració pública o privada de mesquinesa, el que li hagués suposat, al meu humil entendre, el títol de príncep de Metamesquí sur Marsillac. I per extensió deuríem aplicar aquesta mentalitat empresarial a qualsevol de les nostres activitats. I fins i tot, creences. A veure, què és la religió?... Doncs, un conjunt de creences que li donen un sentit transcendent a l'existència, alhora que una explicació plausible i còmica, perdó, còsmica, del perquè de les coses… Vostè no ha entès res de res, Vicicle. Vostè és un inútil. Les religions són la millor forma que l'ésser humà ha trobat de no enfrontar-se a la realitat dels fets, és a dir a la inutilitat còsmica -i còmica, en això li done la raó- de la nostra pròpia existència, i que tot i la seua arbitrarietat científica i aberració dels més simples principis de la lògica, tothom considera de gran utilitat pràctica, tant els que les segueixen com aquells que no ho fan. I li ho dic jo que sóc de crucifix diari al damunt de la taula. I tant és així, que fins i tot alguna d'aquestes creences ha aconseguit no només dominar estats, sinó fins i tot erigir-se com a tal. Què n'és el Vaticà, posem per cas, sinó un estat consagrat a eternitzar l'estultícia humana i el poder que hi emana, i que uns pocs elegits dels déus mantenim sobre una grandíssima majoria? Per cert, són els únics que desfan en vida el que Déu, pobre, creia haver lligat i ben lligat fins a la mort, és a dir, el matrimoni. Fins que la mort us separe! Si serà d'inútil el pobre Déu. Potser li falta mentalitat empresarial. Res que no puga solucionar un bon the coach. Va, la darrera. A veure, què n'és la política?... Una empresa financera, un Trust d'accionistes, que se n'aprofita dels fons públics i els reconverteix en negocis privats, i del qual alguns dels màxims exponents, hores d'ara, els trobem, a la Casa Reial del Borbó i a la Comunitat Valenciana… Vostè, Vicicle, no té remei. Vostè és un inútil, li ho torne a dir. La política és un servei públic, home de poca fe. ¿Ho ha entès? ¿Sí, de veritat? Fixe's en mi. ¿Creu que si fos com vostè diu, jo m'aniria a plantar caquis? Va, que no està la cosa per a perdre el temps en comèdies, encara que siguen en anglès.


dimecres, 1 de gener del 2014

La carta als reis


El professor Adelfuns era un filantrop reconegut. Un filantrop de manual, que havia passat bona part de la seua vida dedicant-se als seus benvolguts consemblants. Humans, quina cosa!, es repetia mentalment alhora que inflava el pit de satisfacció. Formava part de totes les associacions que a la seua ciutat se n'ocupaven d'atendre les necessitats dels més desemparats, dels menys afortunats a la vida, d'aquesta vida que segons ell no deuria ser sinó un Nadal sense fi, una contínua oportunitat de demostrar-nos mútuament generositat a totes les seues vessants: aquelles més materials i urgents pels sense sostre, els desnonats, els sense papers, els que són al món com a un lloc que els rebutja sense cap raó plausible, o potser amb totes les abjectes raons que emanen del color d'una epidermis, l'accent d'una parla, el tall d'uns ulls o els deutes i els deures de la pobresa, el dret a l'anonimat universal dels que hores d'ara només són excedent humà. Humans, quina cosa! I d'altres més espirituals, d'aquelles que afecten sobretot els que pul·lulen per la vida envoltats de la solitud i l'aïllament més extrems. Com era el cas del seu propi germà bessó, el misantrop, i amb el que tots els seus esforços filantròpics havien resultat, fins ara, totalment infructuosos. Perquè aquest Adelfuns, el filantrop, era addicte a la fraternitat universal, tal i com li etzibava amb convenciment misantròpic i insultant entonació el seu germà aquell únic dia de l'any que consentia trobar-se en ell, el dia que el seu compartit aniversari els unia en una estoneta prou impersonal a qualsevol cafè del barri nou, on cap dels dos vivia, i que coincidia amb el dia de reis. Sí, l'epifania era l'encarregada de fer-los compartir un parell de besos de recíproca felicitació, una asèptica i misantròpica o entusiasta i filantròpica abraçada a parts iguals, segons el professor Adelfuns del que parlem, i un cafè tan dessaborit com els pocs records dels pares que, com una mena de família fantasmagòrica, havien acordat de mantenir vius. Perquè, i en això coincidien plenament, els dos Adelfuns eren fadrins, bé, concos, fadrins vells. L'un, pel seu rebuig del gènere humà; l'altre, per la seua total dedicació al mateix gènere. Heu ací la paradoxa. I amb una paciència que només pot entendre's des de la consanguinitat, cadascú tolerava, desprès dels "te'n recordes de/quan…", i sense cap protesta, la tirallonga d'improperis misantròpics o la de lloances filantròpiques. L'un, amb el to tendenciós d'una sentencia judicial; l'altre, amb la candidesa d'una carta als reis. Carta que, com tots els anys, el filantrop redactava dies abans de la fraternal cita i que llegia, amb la feble però invencible esperança dels condemnats d'amor, al seu germà. Mai no demanava cap cosa per a ell. I sempre feia minuciós balanç dels que al llarg del darrere any havien patit més, i pregava als reis les compensacions oportunes. Així, el misantrop quasi coneixia fil per randa la immensa i variada gentada que el seu germà deia tindre com a veïnat. No, com a família pròpia, va a arribar a pensar, almenys més pròpia que ell mateix. I ja que de família en parlem, mai no deixava de banda a la carta al seu germà bessó, per al que any rere any demanava obrís el seu cor a la resta de la humanitat sencera, i que sempre anomenava al penúltim lloc de la carta, abans d'acomiadar-se del reis llegint el seu propi nom i demanant-los només que una poca de salut per a poder ajudar als homes i les dones, xiquets i nenes, nens i xiquetes, xics i noies, nois i xiques al llarg i ample del món. O, si més no, del seu cercle més pròxim de germà proïsme. I enguany la cosa semblava aniria pel mateix camí. L'abundós reguitzell de damnificats no tenia meta final, perquè al gruix dels casos que coneixia de primera mà, afegia els de tots aquells que li enviaven per correu les més impensables de les comandes. Com, posem per cas, la d'aquell cec del club de lectura de la biblioteca del barri vell que volia veure. I que si aquest miracle era impossible, potser per la descomunal confabulació que suposava, almenys que pogués veure a temps parcial. Perquè li explicava que ell practicava l'admirable esport dels pedals, en tàndem, és clar; i que li agradaria tant i tant poder gaudir dels paisatges, la llum del sol, la grisor dels núvols que, diuen, excita les més variades tonalitats dels verds, les formes adormides al dintre dels arbres i les flors, la mà adormida del capvespre sobre el món. I en abaixar-se de la bici consentiria tornar a la seua fosca realitat. Però per una estona meravellosa hauria vist el rostre de la felicitat. Caram, aquella petició li va colpir ben fort. Humans, quina cosa! I la va afegir a la llista, potser amb una lletra -escrivia sempre a mà i amb ploma estilogràfica les cartes als reis- més acurada que la resta de peticions d'aquell any. El que no podia ni imaginar era la reacció que aquesta demanda provocaria al seu benvolgut germà bessó. Però imagine que a aquestes alçades de les vacances de Nadal, gairebé totes les xiquetes i nenes, tots els nens i xiquets podrien descriure-la fil per randa.