divendres, 28 de juny del 2013

Solstici


És el cas que l'arribada de l'estiu significava l'arribada de les ombres. S'abaixaven les persianes de fusta, pesades com elles soles, no del tot, i s'obrien les finestres només aquella mida indispensable, un pam, perquè l'aire fluís amb la tendresa fresca de la pell de pedra d'una botija. La lluïssor del sol era una estridència que s'esmicolava per les interlínies grogues de les làmines que vessaven ombres crues a llistonets al menjador, com si fos la sala d'aquell bungalow de Palm Beach on mai sabrem qui va assassinar a qui sap qui. Aquest clima ombrívol, que a dia d'avui tant trobe a faltar per perdut, era consubstancial a la quintaessencia de l'avorriment per a un nen. Era com una migdiada que s'allargués gairebé des del matí fins al capvespre perfumat de llessamí. I els nens vetllen la son dels pares, és un fet. Perquè a l'endemà vetllaran el seu darrer son, i millor així que no a l'inrevés. Era una casa dominada per les absències. Un territori on les hores buides arribaven a durar un dia sencer o més, un infinit, i on el mobiliari acabava sent un element que intensificava, donat el seu estatisme, la profunda sensació de desfici, de tant i com el coneixies i reconeixies en aquesta allargada espera del no-res. Quantes vegades no hauré repassat amb els dits i els llavis les filigranes d'ebenista que tenia la consola del rebedor de casa a les seues potes, assegut a la butaca del seu costat amb el cos doblegat als recolzadors i el cap dins les potes? ¿I el dibuix incert d'aigües grises a la pedra negra del seu tauler repassades minuciosament pel meu dit índex? Quantes passejades similars pels mobles del menjador, la cuina, els estudis, la buidor d'un territori de bells dorments el petit príncep del qual mai no arribarà a poder-los besar. I alhora senties que la vida surava al carrer mentre tu estaves submergit a l'aigua seca de la foscor  i la solitud. La casa evaporava les seues dèries per les fenelles de les finestres, i la frescor de la renovada innocència inundava les ombres. Alguna cosa m'impulsava a prendre nota de tot el que no passava en aquelles habitacions, de tot el que mai no va succeir a les cambres on a dia d'avui habita només la memòria. Els nens són com esponges que absorbeixen allò que l'instint els hi demana, la intuïció d'un futur que no entenen, i que serà a les urpes de la nostàlgia. Si pogués prendre de bell nou seient al menjador, mirar a poc a poc el que la vida va arraconar a les seues quatre parets. La butaca on la mare dorm amb la boca un poquet oberta, l'hamaca que el pare ha obert també al racó més fresc del passadís, allí on l'aire no acaba de decidir si entra o ix, i que només ell sap. Ah!, si pogués tan sols per un instant seure al sofà que va comprar l'avi, i deixar que el daurat del sol furtiu banyés, com si fos de primera, els meus genolls d'incipient ciclista, les meues cames creuades que encara no arriben a tocar el pis negre amb nuvolets grisos que només veiem amb claredat sota la taula, allà on no el trepitgem, i l'emoció d'una música promesa ben dintre d'un piano tancat, mut, poètic per imprevisible, lleuger com els sons que fan les ales dels àngels trencant el gel de la vida amb la facilitat que ho fa el whisky amb els glaçons de l'enyor. Si pogués; ai, si pogués, pedalaria calladament, pedalaria envoltat d'ombres, de solsticis, de nits desiguals i besllums solars sostinguts pel no-res, perquè el meu cos m'acompanyés o no en aquesta estranya etapa... no sabria dir-vos-ho.

dimecres, 26 de juny del 2013

El bidontijo


Eeeeeh? Què és el que veig? I tant que parlava dels "terroristas, más que terroristas", referint-se als ciclistes. Qui m'ho anava a dir? ¿El meu quiosquer al damunt d'una bici, i pedalant? És ben cert que el seu estil no n'és el d'un pistard, però… Qui m'ho anava a dir? Estic que em punxen i no me'n trauen una gota de sang; lo que em faltava, amb el colesterol i els triglicèrids pels grans cims pirenaics. Per cert (¿ja comencem, Vicicle?... Només una, ho prometo...) que al Ferrer Pastor, Vocabulari Castellà-Iber / Iber-Castellà, edició del '77 -ahí és nà- el terme colesterol no apareix; per què? -us en preguntareu-, doncs molt fàcil, perquè a la dècada del '70 ningú no en tenia de colesterol. O ben bé, ¿perquè les farmacèutiques no se n'havien adonat del negoci? No, no siguem recargolats. La veritat siga dita -la del quiosquer, no la del colesterol- el seu equilibri és més que inestable. No m'estranya, perquè sap que el que està fent, i que tant ha criticat, està mal, però mal, mal:  molt dolent, dolentíssim, segons deia ell mateix no fa ni quatre dies. Terroristas, más que terroristas, total perquè li vaig insinuar que em semblava un desficaci l'anterior campanya de multes "a la caza del ciclista despistado", i que fa un mes que ha retornat a Clotlàndia. I tanmateix, ell amb la seua bicicleteta, les rodes de la qual semblen dues carabasses -i que mai no passaran d'ahí- pedala no només en direcció contraria, sinó pel damunt de les voreres!!!, i clar, com és íntim dels municipals de la contornada, doncs amb total impunitat. Heus ací el principal problema d'aquest país, el que jo anomeno el síndrome varadualista, és a dir, de la vara dual o doble vara. ¿I per què, us preguntareu -i si no, ja ho faig jo- s'ha apujat el teu quiosquer a una bici? Doncs perquè fa calor i el repartiment dels diaris, que a l'hivern fa a peu, ara pel que es veu li fatiga, i ha tirat mà d'aquesta bicicleteta. I li ha enganxat una bossa, de les grans, de les més fortes, de Mercadona al bell mig del manillar on porta els periòdics. ¿I per què, us tornareu a preguntar -i si no, ja ho faig jo una altra volta- no els duu al portaequipatges que és a la roda del darrere? Doncs perquè porta una botija enganxada amb una goma elàstica de les de baca de cotxe. Cal hidratar-se de tant en tant, com fan els professionals. Diríem que és el seu bidó, el bidontijo. Però amb tot, a mi el que més mal em fa no és ni la seua impunitat ni la bossa de Mercadona ni la botija ni el barret de tractant de bestiar amb que es cobreix les vint-i-quatre hores del dia -he dit vint-i-quatre, estic més que convençut. No, el que em toca la fibra, per no dir una altra cosa, és la pobre carabassa del darrere, la roda, volia dir, tota ella molla, sense aire, desinflada, maltractada, tot i la seua indignació.

dissabte, 22 de juny del 2013

Vete



(Albert, el príncep Ham a la comèdia que es representarà a Palau la nit de Sant Joan, ha tingut el rampell de fer-li un bolero a Blasckadder aprofitant que el seu ninot -el de Blasckadder, no el del príncep- hi serà cremat. El que no té molt clar The coach és si el susdit ninot cremarà bé o serà ignífug.)

Tú, que llenas todo de mentira y negritud
que ves fantasmas  en las noches de Elsinor
y oyes el canto putrefacto del gandul.

No te detengas a mirar las aguas negras del caudal
que se desbordan sin cesar,
mira el paisaje del pesar
que es la razón para juzgar y odiar.

Yo, que no he luchado contra toda la maldad
tengo las manos tan desechas de aceptar
que ni te puedo ahuyentar.
Vete de mí.

Será en mi vida lo peor,
de la sentina del ayer
cuando me llegues a nombrar
cómo olvidamos el niño aquel
que no podemos recordar.
Vete de mí.

*Vete de mí: expressió típica que utilitza el líder d'un equip ciclista quan asfixiat i ben entrat en "pájara" li diu al seu gregari principal que toque el dos i el deixe morir en pau. 

dimecres, 19 de juny del 2013

El pi d'Olocau


Pedalant cap a Olocau per la via de servei que comença a Bétera, arribareu, desprès de deu quilòmetres de falsollano, a una costera enganyosa -sembla el que no és, com el valencià, qui ens ho anava a dir?- passada la qual -la costera, no la llengua- us abocareu pendent avall al poble d'Olocau, bon poble i mal cacau, si ho sabré jo. Bé, no divaguem, que semble un addicte a la digressió. És que la veritat, pedalar és digredir o digressionar, verb que no existeix i que m'acabe d'inventar perquè les llengües són, més que imperfectes, de fàcil manipulació; i només els que pedalem sabem de la necessitat que tenim d'aquest neologisme verbal. Sí, pedalar és digredir o digressionar. Però -sempre els peròs- si arribats al cim de la costera preolocauensis -permeteu-me el llatinisme, que la cosa va d'antiguitats- gireu a mà esquerra per un camí preciós que s'endinsa a la muntanya plena de pinetell -amb i sense branques- i permet fer l'entrepà d'etapa -amb o sense cacaus- a Marines Nou, passareu necessariament, i ben a prop, per un dels poblats ibèrics fundacionals -pel que es veu- de  Lo Cant del Valencià, perdó, Lo llengua del valencià: El Puntal dels Llops. El cas és que sempre que hi passava sentia alguna cosa rara. Com l'homònima òpera del Martín y Soler, citada per Mozart, -per cert, ¿algú parlaria, hores d'ara o dia d'avui, del Vicent Martín si no l'hagués citat Mozart?- uns dels primers músics de reconegudes arrels iberes -ara ja ho podem certificar- en fer òpera a San Petersburg.  El que jo sentia, us deia, ¿com ho podria explicar? Una barreja de continguda emoció i retrobament d'inconscients -deixem el subconscient per un altre dia- col·lectius o col·lectiu d'inconscients, ara no sabria dir-vos, però que em posava -la barreja- a punt de plor i de caramel. Ah, sí, ara me n'adone, encara se'm posa la pell de gallina només de pensar-ho. Feu l'escena, la primera vegada que un valencià de soca-rel va deixar constància del seu amor per una valenciana com deu mana gravant a la corfa -avui petrificada- del seu pi preferit -la de coses que haurà vist el pinotxo- allò de S (Sento -mira com el Martín y Soler) un cor travessat per una fletxa i V (Vicenteta) I ja posats, imagineu el recato (i no pudicícia, que ja acceptaven castellanismes quan el terme iber era de difícil pronunciació, tot i que encara ningú no l'havia inventat l'espanyol) del Sento dient-li a la xica que amb certes coses millor no jugar sota el pi que desprès ja se sap el que passa, és a dir, la gloriosa i sempiterna sentència ibera: Vicenteta estate queta. ¿Com no emocionar-se fins a extrems d'impossible descripció? ¿Com no sentir-se part indefugible d'arrel tan profunda i poderosa a la nit dels temps? Però n'hi ha més. Aquesta inscripció petrificada és del S. VI aC, és a dir, passa automàticament a convertir-se en el document més antic de la llengua dels ibers, que fins ara dataven del S. V aC. Per cert, mai no he sabut el que vol dir aC, ¿potser una interjecció que expressa un ensurt punyent?... bé, només és una hipòtesi, deixem-ho córrer. I acabe que me'n vaig a plorar ben a gust sota el pi d'Olocau. Només un parell de puntualitzacions. Primera: per què volem la TV3 a València si no anem a entendre ni una sola paraula? Si almenys demanàrem Euskal Telebista, aquesta sembla que té alguna connexió lingüística. Segona: portat pel meu esperit erudit he fet una petita recerca a la xarxa i el que m'he trobat m'ha deixat descol·locat, sembla que hi ha qui baralla la hipòtesi -avui anem d'hipo en hipo- que considera l'origen de l'iber a Catalunya, al nord de Catalunya, nyas cacau, altra cosa que ens volen furtar. I tres, perquè no n'hi ha dos sense tres:… ara no me'n recorde, clar, fa tant de temps. Perquè allò de l'avia volent-me fer creure que el xavo que em donava era com si em donés l'oro i el moro, no era, no?

diumenge, 16 de juny del 2013

Le toilette


Qui anava a dir-li que mai no oblidaria aquella ingrata sensació de fred i humitat als peus. I que tindrien que passar un bon grapat d'anys perquè pogués arribar a entendre el profund sentit d'aquell desgrat. La mare l'havia despullat altra vegada. I altra vegada el posava dempeus dins la pica freda i humida de la cuina. Era massa petit, no només per a comprendre les raons d'aquelles violències, sinó per arribar a preguntar-s'hi cap cosa. Perquè, al capdavall, què era aquella cosa? Què era una pregunta? Però el fons de la pica estava ben banyat i lliscava. I aquella dona que ell tant desitjava abraçar i besar a qualsevol moment del dia, la mare, el ficava de tant en tant al dintre de la pica de pedra, i tot tremolós no podia agrair l'aigua tíbia que li queia pel cap i el cos, perquè en acabar de passar-hi augmentava la sensació de fred i humitat. I el nen plorava. Plorava com a única resposta. Plorava amb la desesperança dels orfes, dels que adormits al coll del cavallet de fusta que havia fet el pare són despertats amb galtades de realitat, dels que tot i no poder enunciar-ho encara van intuint la de fets inoportuns però evitables que configuren la vida i que tindran que sofrir sota l'aparença impertinent dels desequilibris casuals. La mare hi havia bullit un bon perol d'aigua, el més gran, i ara barrejava l'aigua fumejant amb la de l'aixeta per a rentar el nen. L'ensabonava i li fregava el cos ben fort amb l'espart. I entre plor i ensabonada, el nen tenia la sensació d'ofegar-se, de quedar-se sense alè, d'un aire calent entrant-li pel nas que al poc donava pas a la freda atmosfera de l'estança. I els plors s'allunyaven a poc a poc pels passadissos del temps perdut. Passaren els anys, i el nen començà a entendre, encara entre plors, que aquella cosa que es repetia totes les setmanes obstinadament -ara a la tina del bany, igual de freda i lliscosa que la pica- obeïa a una mena de càstig sistemàtic i ben merescut per tot el que hi feia parlar a la mare i les estirades d'orella que rebia a l'escola. I, clar, d'alguna forma tenien que rentar-li aquella acumulació de pecats a la seua ànima bruta. I li ho feien els dissabtes. Sempre el dissabte al matí. Per a que els diumenges tingués un ànima ben neta i polida amb corbateta de goma al coll. Una ànima tant o més neta que el cos. I va començar a entendre el ritual. Ara sabia la raó dels ofecs intermitents. D'aquella atmosfera càlida i freda que anava i tornava. Aquell vent sobtat que l'impedia respirar o el feia tremolar a calfreds, perquè la mare continuava amb el sortilegi que anys enrere va encetar a la cuina. Agafava una palangana de ferro revestida de porcellana esportellada, l'omplia d'alcohol de cremar i li pegava foc. Va ser la primera imatge que el nen va associar a l'infern. La visió del foc l'espantava i atreia a parts desiguals. L'arrel blau del foc era d'una bellesa incomprensible, i el groc enrogit de les flames li evocava les fulles dels arbres envermellides i sacsejades pels vents del mal, les dansarines màgiques dibuixades als contes i els finals tristos dels diumenges. I continuava plorant o somicant, tot i que la mare li deixava jugar amb les bossetes de xampú, d'ou o de brea, que semblaven petits coixins del llit d'una casa de nines que havien vist a la botiga de joguets del centre de la ciutat, el mostrador de la qual li semblava la millor imatge del cel al seu abast. I per glopejar els cabells, la mare acabava el ritual vessant-li pel damunt del cap més de mig cassó d'aigua barrejada amb una bona part de vinagre, i aquell nèctar acabava de canviar els seus plors per l'absurda esperança de que aquella celebració no es produiria dissabte vinent. I passaren els anys. I ja no hi havia ni infern ni vinagre ni cel ni mare. Va saber, a la fi, que la causa de tots aquells enrenous de freqüència setmanal era una deessa anomenada Higiene. I que només dir aquell seu nom ja estava tot ben dit i beneit. Ja havia aclarit el sentit del desgrat, la inútil purificació de l'aigua, el malbaratament de tanta aigua de plor en aquella catarsi de calfreds i porcellana. I va canviar de deessa. Ara només es dutxaria amb raons de bells noms. I va començar a pedalar. I quan tornava a casa ben acalorat ja no li molestava la fredor i humitat del plat de dutxa als peus. Va copsar a la fi la necessitat de l'aigua que queia sobre el seu cap i el seu cos emportant-se tots els seus pecats plens a vessar dels silencis meravellosos del bosc, les dansarines fulles i flors dels tarongers, els somniats vestits de pètals de roses i pàmpols o els diumenges tristos dels sentiments. D'alguna manera s'adonà que aquella seua ànima continuava ben neta i polida els diumenges, ben ensinistrada a dormir abraçada a les quatre parets del seu cos. Però el que no acabava de precisar era el paper que en tot aquell ritus jugava l'espart que encara feia servir.

dissabte, 15 de juny del 2013

El cuiner, el lladre, la dona i l'amant


Xics, encara no puc precisar qual serà la distribució dels papers principals, els dramatis personae… Vols dir, Ham, que a hores d'ara no saps qui farà de qui?... Bé, de cuiner i d'amant, sí, la resta està per decidir… ¿L'amant ja se sap?... I tant… Per què, Ham, només per portar-te l'agenda? Ets un Malpaaaaa... Ep!, Ofèlia, eixa boqueta queteta, o te'n penediràs… paaaaarlat, volia dir malparlat, només… Què he dit jo?... No res. Deu ser que el nom acompanya… Esther? És un bonic nom. Què vols dir?... No res, Esther, la mediadora, i tant, deu ser una debilitat de cognom… Cognom?... Ham, i de lladre, qui farà de lladre?... No ho sé, la veritat. Ni el Pako's ni el Pon's volen saber res. Oh!, déu meu, qui em manaria a mi ficar-me amb aquesta púrria de la faràndula… I de dona, Ham, qui farà de la teua dona?... Si t'abelleix, Ofèlia, el paper és teu… I una merrrrrr… Compte, Ofèlia, que no em coneixes… caderia d'Orient li seria el complement essencial… El que tu vulgues… ¿De segur, Ham? Doncs posa-li un port marítim sense vaixells… Ostres, la idea m'interessa. Em sembla pertinent. Sito, vols fer de lladre?... Vergonya, cavallers, vergonya… Serà possible, en la de lladres que tenim al país, i ningú té els coll… (Toc, toc, toc.)  Qui és?... (Silenci)... Sí, qui ens demana?... (Silenci)… Deu ser el pare, el gran pare… ¿Vols dir?... (Tots s'agenollen. Fan genuflexió, com al misteri dels misteri, el d'Elx) Hola, a mí me va a decir nadie cómo tengo que robar… Ja el tenim, xics, és l'Ansar. Cap problema. Va, fem la primera lectura. A veure, dramatis personae: The coach, el cuiner, el lladre, la dona i l'amant. Ostres, com m'apugen els estheroides. Que no em presentaré al Tour?…

dijous, 13 de juny del 2013

Immanuel Sanz i la finestra


Sempre m'han intrigat les paraules que l'Immanuel Kant va escriure sobre la música a la seua Crítica del judici. ¿Potser no n'era massa aficionat a l'art d'Euterpe? Bé, això ho puc comprendre, tots no tenim les mateixes passions. Mireu-me a mi, i la meua inexplicable dèria ciclista. ¿Potser tenia poques aptituds musicals, cosa que explicaria part de la seua rancúnia amagada, bé, dissimulada, contra la música? Massa raó pura per deixar-se portar per les teues frustracions. Per si no ho haveu llegit -la qual cosa és més que comprensible, jo ho vaig fer per pura raó televisiva de no perdre el judici- el filòsof que va protagonitzar els seus últims dies perquè en prengués nota un inveterat consumidor d'opi -el Thomas de Quincey- venia a dir que la música era una expressió artística poc educada: "Además, hay en la música una cierta falta de urbanidad, y es que, sobre todo según la naturaleza de sus instrumentos, extiende su influencia más allá de lo que se desea (sobre la vecindad); y de ese modo, por decirlo así, se impone, y, por tanto, perjudica a la libertad de los que están fuera de la reunión musical"(1977:290)*. I potser tenia tota la raó, pura, és clar. Tot i que em costa imaginar quin tipus de música podia resultar-li molesta als capvespres, les Abendmusiken, del Könisgberg a les acaballes segle XVIII. Avui és diferent, és clar. Perquè tu estàs a casa teua. La vesprada ha estat llarga i pesada. Arribes a les deu i pico de la nit amb la modesta intenció de sopar qualsevol cosa. Donar-li una ullada a les notícies. Saludar, comentar o només llegir als amics blogaires, fa calor i obres les finestres. Ve una lleugera brisa del mar. I amb la brisa una música que no desitges i que tens que suportar. El cantant és dels famosos, l'Alejandro Sanz, ahí es ná, i gairebé t'empasses tot el seu concert de badades i debades. Quin xollo, no?. Doncs no. El Sanz no és que em desagradade. Tampoc és que em trenque el cor. M'és indiferent, el pitjor que li pot passar a un artista. Però jo venia amb la intenció de sopar, saludar, llegir… I m'ha vingut al cap el pobre filòsof de Königsberg. I la raó pura i dura per la qual vaig comprar la seua Crítica del judici. Perquè a casa, la mare era aficionada a l'Ironside -¿feu memòria?- i a mi em tenia ben fart aquest advocat que sempre guanyava els casos més inversemblants, i del que jo sospitava alguna cosa tèrbola. Alguna cosa que només vaig endevinar a l'altra banda d'una finestra indiscreta. Resulta que va matar la seua dona i la va soterrar al jardí del patí interior de la finca on vivia, i només un reporter gràfic i una princesa que encara no ho era s'adonaren. Però jo, llavors, no ho sabia, i en veure el títol d'aquell llibre, Crítica del juicio, vaig pensar en la de raons pures i impures que li podria dir a la mare per a que deixàrem d'estar abocats a aquella petita finestra gris. És el que tenen les finestres quan amb la major de les innocències les obres. Potser, ara que ho pense, el batlle de Königsberg li deien de cognom Gürtel. Ah, sí, les fenêtres nous guettent.

*Kant, I Crítica del Juicio, Austral, 1977

dilluns, 10 de juny del 2013

Amor trizado


Dramatis personae: The coach, Albert, príncep de Gym-hamaca i Blasckadder.
(La mateixa Sala d'entrenaments o coaching hall del Castell)

(The coach i l'Albert) Lee, Albert… Qué es esto?... Lee, con voz alta y clara… "Le di, o no le di; ésta es la cuestión: si es más noble sufrir en el ánimo los tiros y flechazos de la insultante Ritha, o alzarse en armas contra un mar de escritorcillos bienpagaos, y, enfrentándose con ellos, acabarlos: sonreír, saludar, nada más, y, con una risa decir que acabamos con el Blasckadder y los mil golpes naturales que son herencia de la Gürtel.  Ésa es una consumición más que deseable: sonreír, saludar; saludar, quizá aplaudir: sí, ahí está el tropiezo, pues tiene que preocuparnos qué aplausos podrán llegar en ese saludo de muerte, cuando nos hayamos desenredado de este embrollo pútrido y pestilente. Ésa es la consideración que da tan larga vida a mis carambolas: pues ¿quién soportaría las palmaditas y los halagos del enemigo, el agravio del amigo, la burla del compadre, los espasmos del tamborilero despreciado, la tardanza de la justicia, la insolencia de los que me mandan y las patadas que recibe de los dignos mi demérito paciente, si él mismo"… (Arribats a aquesta alçada del discurs, Albert, príncep de Gym-hamaca, cau esgotat al damunt de l'hamaca de la coaching hall) No puedo más. No entiendo nada de lo que leo. "Si él mismo", quién es "si él mismo"?, a quién se refiere?... Eres tú mismo, Albert… ¿Yo mismo? ¿Himself? No puedo seguir. Me acosan ellos. Me acoso yo himself. Ya me han defenestrado: me dan por amor trizado, comprendes? "Ha caído con un soplido del rocoso exconseller" (Albert comença a plorar sense deixar el seu somriure beatífic. The coach, desprès de pegar-li un parell de galtades, li assenyala el paper) Continúa… "si él mismo no pudiera extender su documento liberatorio con un simple decreto" Qué quiere decir? -encara somicant... Que te indultes… Cómo?... Redacta un decreto por el cual tú y tus descendientes quedáis liberados de toda culpa, os salváis de la quema… Como los ninots?... Exactamente. Tú serás el primer ninot indultado cien por cien humano… 100%?... Ah, eso tú sabrás. Sigue… "¿Quién aguantaría cargas, sonriendo y saludando bajo una vida rocarambolesca , si no temiera algo después de la dimisión, el país del Jurídic Consultiu, de cuyos confines no vuelve ningún viajero, que desconcierta la voluntad, y nos hace soportar los males de un retiro dorado y bienpagao? Así, la impunidad nos hace valientes a todos, y la brillantor natural de la resolución queda reforzada por la segura cobertura de la despreocupación, y las empresas de gran profundidad y empuje -aeropuertos sin aviones, y qué?- desvían sus corrientes con tan fatal desconsideración y pierden el nombre de su denominación. ¡Habla ahora!, o calla para siempre. ¿La hermosa Ritha? Ninfa"… ¿Ninfa?... Es un recurso literario… Ah!... "Que en tus eructos no queden reflejados todos mis pecados". (Toc, toc, toc. Entra Blasckadder) Quién es?... Mi buen señor, ¿cómo ha estado Vuestra Alteza en tantos días?... Raphael, humildemente te doy las gracias: mal, mal, mal… Señor, tengo recuerdos vuestros que hace mucho deseo devolveros. Os ruego que los recibáis ahora… Entonces, sí que os di… Aquí tenéis la bicicleta. Aún no pienso huir… (Toc, toc, toc.) Quién es?... (Des de dins) Pon's, Steve Pon's… A ver, una tila doble pa'l presi, coño, que parece un chino…
(Continuarà?)

divendres, 7 de juny del 2013

A ver, una tila pa'l presi...



Dramatis personae: The coach, Albert, Alphonso, Ritha, Pako's
(Elsinor. Sala d'Entrenaments al Castell)

(The coach i l'Albert) Levanta la mano. Mal vamos. Intenta relajarte. Respira hondo. Uno, inspira. Dos, expira. No, no te lo tomes con segundas. Si tu expiras, yo no cobro. Otra vez: uno, inspira; dos, expira. Muy bien. A ver, levanta la mano. Aún tiembla. Nada, no hay forma. Imagina que tu cuerpo no existe. Que no eres nadie. Eres ninguno. Nemo. Arriba las manos! No te asustes, que no soy banquero. Aún tiemblas más. Dejémoslo estar. Luego seguiremos con la técnica corporal. Vamos a la expresión oral. Venga, no lo pienses. Como mantener el equilibrio encima de una bicicleta. Si lo piensas mucho te caes. A ver, repite conmigo: "Sr. Blasco queda usted relevado de todas sus funciones, lo exdiputo  y lo expulso, no sólo de su escaño, sino también del partido al que tanto ha ayudado a deshonrar"… Es muy largo… "Sr. Blasco, fuera de aquí"… Es que yo no le hablo de usted… "Blasco, a la puta calle"… Es que yo le tuteo… "Rafa, a tomar por…"… Es que yo… ¿Es que yo, es que yo? Un líder no tiene "esqueyó"… Abajo el "esqueyó"! Muera el "esqueyó". Repite conmigo: "Muera el "esqueyó"… (Toc, toc, toc. Entra l'Alphonso) Quién es?... ¿Esquellot, t'ha dit esquellot? ¿El cox este, t'ha dit esquellot? Vergonya, cavallers, vergonya. On són els meus tambors?... Al fondo. ¿Pero no te pondrás a ensayar ahora?... Oye, toco los tambores cuando quiero, cambiar vosotros de sala… Es que tengo que trabajar los espacios grandes, Alphonso, dominarlos, comprendes, entiendes, Alphonso?... Si això que tu dius ho hagueren escoltat el meu Bruno, el meu Nino, quina vergonya. On són els meus cavallers? Vergonya, cavallers, vergo… Bueno, pues no hagas mucho ruido, por favor, Sito… Haré todo el ruido que me de la gana, la percusión no entiende de paños calientes. Si no vols traca, dos mascletaes. Vinga petardos! (Toc, toc, toc. Entra la Ritha) Quién es?... ¿Petardo, te ha llamado petardo? ¿El coch éste te ha dicho petardo?... No, ha sido Sito... Te traigo un mensaje de Pako's… Això és una redundància, que jo vaig fer mig curs sencer d'anglès. "De Pako's" és repetició, si ho sabré jo; si lo sabré yo, ¿eh, cox, tú qué dices, porque tú eres inglés, no?… ¡Vete con tus tambores, que tengo que hablar con el presi!... A mi ningú em mana res, està clar?… Por favor, Sito… (Sito es dirigeix cap al fons de la sala i comença a tocar la bateria embogit impedint la conversa) No hagas caso del mensaje… Qué dices?… Que rompas el mensaje. Acaba con él… Qué dices?... Con Pako's, acaba con Pako's, húndelo. Quiere arrastrarme a mí, comprendes?... Cómo?... (De sobte el tamboriner deixa de tocar) ¡¡¡Que destroces a Caaaamps!!! (Toc, toc, toc. La porta s'obre tota sola xauxinant) ¿Alguien preguntaba por mí?... Presidente, tú aquí?… Dónde quieres que esté? La luz de la calle me hace mal… A ver, una tila pa'l presi, coño, que parece un flan!!... Aprende, Albert, aprende… Vergonya, cavallers, vergonya…
(Continuarà?)

dimarts, 4 de juny del 2013

La ironia de la lila


Avui dimarts he compartit taula amb amics. Sí, sóc afortunat. Compartir taula, no només menjar junts, és alguna cosa que els ciclistes sabem valorar, i molt. Només hem menjat dos, però la cervesa ha estat ben compartida per tots quatre. Ara se m'acut que asseure's al voltant d'una taula -no necessàriament rodona- fins i tot ben modesta, quadradeta ella, petitona, és un compromís amb la memòria. I ho dic, perquè en acabar de menjar he sortit cap a la feina. Podia haver triat Valenbisi, però he decidit anar a peu, perquè part dels carrers que anava a petjar eren els de la meua joventut, i llavors jo era un xic que en lloc de portar una boina azul, portava una trenka negra de pany anglès que el meu pare va trincar de les mercaderies portuàries que acabaven amb destí desconegut, modificat, si voleu, cosa que no només ell sabia fer a la perfecció, és clar. Perdoneu-lo, perdoneu-los, érem pobres. I és el cas que petjar llocs tan seriosos té el seu preu. L'avinguda Blasco Ibáñez va veure com els versos triaven per mi totes les noies del món, tots els esguards de les flors, tots els llavis dels somnis. És molt significatiu que al voltant d'aquest tros de la ciutat, que a dia d'avui encara amenaça el Cabanyal on visc, jo he conegut el vertader amor i la mort. Perquè hi són els jardins i la xica rossa amb pitet a ratlles -coses meues. I també l'Hospital Clínic i el pare a la sala de terminals. I avui, travessant l'avinguda, algú -algun déu avorrit- m'ha fet l'ullet. Perquè jo anava posseït de liles, és el cas. Les podeu trobar per tot arreu. Prop del poliesportiu. A la mateixa avinguda. I estan exultants. Perquè és primavera i les flors saben que tothom les observa, les espera. I anava jo amb els ulls plens d'una lila gairebé afrodisíaca, no d'òbvies carnalitats, sinó d'esperances compatides, com la taula d'avui, i m'he dit a mi mateix que l'esperança no depèn de ningú que no duga el nostre mateix nom. I així, m'he enfilat per la drecera dels jardins centrals de la dita avinguda. He baixat els seus graons per creuar-la, i al bell mig dels meus pensaments la flor ha parlat per tots nosaltres. Hi havia una noia que menjava llepoleries asseguda al banc de fusta sota els lilàs dels jardins. Portava els dolços a la típica bossa de cel·lofana estreta i allargada. I mentre jo passava al seu davant la flor de la lila ha caigut. I ha caigut al dintre de la cel·lofana. Al dintre de la bossa tan estreta com era. Tan estreta com el millor dels somnis. Quin encert, he pensat. Però la xica l'ha tret amb menyspreu. Quina molèstia, deu haver pensat. I no ha sabut llegir la caiguda de la flor al dintre de la bossa. No ha sabut escoltar el parlament de la lila. Bé, no féssem una altra tragèdia, si us plau. Però la noia no ha estat capaç de fer ni un somriure, de llegir amb un mínim de saviesa la ironia de la lila. I això em preocupa, i molt.